Es tracta d’una marxa organitzada que se celebra anualment i que es diu “Covered Bridge Bicycle Tour” (La volta dels ponts coberts). Poca broma, aquest any era la trenta-unena edició. Un servidor, novell en el món de la bicicleta de carretera, es va apuntar a la volta “curta”: 68 milles (110km).
El que més gràcia em feia d’entrada, a part de fer un bon exercici, era veure els quatre ponts coberts que creua aquesta ruta. Veure’ls, és clar, a ritme de bicicleta que, com molts sabeu, et permet assaborir el paisatge d’una manera particular. Evidentment no he quedat gens decebut, són unes construccions especials i noves per a mi, és com si la carretera passés per dintre d’una casa i jo creués pedalant per sobre del parquet. A part, com tantes altres coses de per aquí, fins ara només els havia vist a les pel•lícules. Sí, és clar, a Els ponts de Madison, i ara també em ve al cap una escena fantàstica d’Sleepy Hollow.
Amb el que no comptava era amb la propina d’aquesta ruta: el paisatge. N’he fet un parell de fotos però al final he deixat estar la càmera perquè a cada foto cometia una injustícia. És impossible capturar la sensació d’immensitat que produeix aquest territori. A casa no estem acostumats als grans espais oberts, a l’horitzó sempre trobem el mar o una carena de muntanyes que posen punt i final al paisatge que veiem. Aquí no, fins on arriba la vista tot són turons, boscos, prats de pastura, granges amb el graner i el bestiar, camps... i no només fins on arriba la vista, perquè anàvem fent milles i potser els turons eren més alts, o els prats més extensos, o els camps eren acabats de segar o plens de blat de moro, però no em desfeia per res d’aquella sensació que us deia. No us penséssiu pas que tot això ha estat una al•lucinació fruit de l’esforç, quan he arribat a casa i ho he explicat a l’Alba m’ha dit una rfase que crec que ajuda a entendre-ho tot plegat: “sí, és com si aquí el cel fos més gran”.
Al final, per refrescar els ciclistes, una nova aberració gastronòmica ianqui: Root beer (traducció literal: cervesa d’arrels) amb gelat de vainilla. A veure... de què caram els serveix ser la nació més poderosa del planeta si han d’acabar agafant un gelat de vainilla (que en general el fan força bo) per negar-lo en un refresc que té un gust espantós? Perquè la Root beer us asseguro que no val res. En el millor dels casos es pot dir que és com una cocacola amb gust de medecina, amb un final que recorda aquell lubricant multiusos tan famós (el 3en1). No patiu, sóc una persona educada i preocupada per la imatge dels catalans que pugui deixar a l’oest americà, i la resposta que he donat als companys d’excursió que esperaven ansiosos l’opinió del forani sobre una especialitat local que m’havien estat anunciant les darreres 30 milles ha estat: “home, un gust curiós, diferent del que estic acostumat, això sí molt refrescant”.
En fi, em quedo amb el regust dels paisatges que he vist.
Entrades
