dissabte, 17 d’abril del 2010

Establiments de Corvallis II: The Beanery

Aquesta ciutat petita és plena de racons amb personalitat. Sí, ja ho sé, aquesta primera frase és un tòpic paradigmàtic, però després d'uns mesos aquí no us ho semblaria tant. Pel que hem vist fins ara a la costa oest els pobles grans i les ciutats petites (per fer-nos-en una idea entre 25.000 i 100.000 habitants) estan tots tallats amb el mateix patró: un centre, el downtown, on hi ha una mica de vida i petits comerços; les casetes escampades al voltant, i les grans superfícies més enfora (sempre les mateixes cadenes). Urbanísticament ja ho havia dit en alguna altra entrada: tots els carrers de nord a sud o de est a oest; els primers numerats correlativament, i els segons, normalment, amb els noms dels presidents del país.
Doncs això, no és fàcil trobar llocs de propietat local, que no siguin una franquícia, vaja. Un d'aquests llocs és la Beanery, una cafeteria de veritat. De fet, n'hi ha almenys tres a Corvallis (quatre si compteu la de la biblioteca de la universitat): una al centre, una altra al campus i la darrera, al costat de casa. Ara mateix sóc a la del centre, la més gran, però per això la menys acollidora ni la menys emblemàtica.
Hi ha una clientel·la força fixa i fidel, variada també. Des d'estudiants i professors fins a famílies senceres, passant per hipis de cinquanta anys o més, que a diferència dels nostres no s'han aburgesat. Molts d'ells amb l'ordinador portàtil, perquè tenen wifi gratuït, sense codis ni punyetes, gratuït de veritat. Molt sovint, als vespres, hi ha música en directe. De qualitat variable. Pot ser un grup de debó o uns coneguts del propietari que fan un assaig amb públic.
Per cert, Beanery ve de bean, que en aquest cas no vol dir mongeta (que ha estat la primera cosa que m'ha passat pel cap pensant en l'entranyable Mr. Bean), sinó gra, de cafè, s'entén.
Com a tot arreu, si vols prendre un cafè com el que nosaltres estem acostumats a prendre, has de demanar un expresso i aclarir que el vols curt. Et miren estranyats –ara ja no perquè ja ens coneixen–, però el fan prou bé. Amb el que no hi ha res a fer és amb el cafè amb llet, el que més s'hi assembla és el que ells anomenen latte: una gran tassa de llet amb un rajolinet de cafè aigualit. Això sí, exquisits pastissets, magdalenes de tot tipus, saboroses “pies” de fruites variades... Em vénen ganes d'aixecar-me i demanar alguna cosa, em sembla que ho faré i ens quedarem una estona més, acaben d'arribar dos paios traginant un amplificador i un parell de guitarres. Fan cara de saber el que es fan, això promet.
[Les fotos són de la Beanery del centre, el carrer amb els arbres florits és una mostra de la primavera a la ciutat verda.]





dimecres, 7 d’abril del 2010

Un hotel curiós, un restaurant espanyol, un museu d'aviació, OVNIS i ocells

Haureu d'admetre que el títol d'aquesta entrada us ha agafat desprevinguts, només podeu lligar caps si coneixeu Mcminnville, una petita ciutat (o un poble gros) que hi ha una cinquantena de quilòmetres al nord de Corvallis.
Aquest cap de setmana tocava sortir a prendre l'aire, feia massa caps de setmana que ens quedàvem a la metròpoli corvallenca. I dit i fet, sense pensar-ho ni preparar-ho gaire, després de la pedalada de cada dissabte al matí, vam agafar quatre coses i cap al nord. Aquests dies, tot i que plou casi cada dia, dona gust passejar pels voltants de Corvallis. Tot és verd, molt verd i amb molta varietat de verds. Fins i tot els arbres que encara no han recuperat les fulles són verds de la molsa que penja de totes les branques i el tronc. Sí, molsa, és un país molt humit Oregon.
Sembla que si vas a Mcminnville és obligatori passar la nit a l'Hotel Oregon, l'establiment insígnia de la cadena McMenamins Pubs & Breweries. Amb tant de Mc... no cal que donem gaires voltes als orígens dels colons d'aquesta part de la vall del Willamette. Tornant a l'Hotel, és un edifici de maó vermell, situat al downtown de la ciutat. Però el més característic és l'interior, totes les parets estan pintades a mà, amb murals de tota mena que van des de notes de cata de vins locals a escenes esotèriques, passant per paisatges amb tocs surrealistes. Totes les habitacions porten el nom de gent distingida de la ciutat vinculada d'alguna manera a l'hotel. Nosaltres van estar a la Harry Devlin & Patty Donnelly Devlin: en Harry treballava escoltant i desxifrant les transmissions dels submarins japonesos al Pacífic durant la segona guerra mundial.
Però diguem-ho clar. El que ens va portar a Mcminnville va ser la possibilitat de sopar a La Rambla, un restaurant que proclama que fa cuina del nord-oest (dels EUA s'entén) d'inspiració espanyola. Nosaltres, atrets per aquesta fusió de dues cuines estrangeres, no vam poder resistir la temptació de sopar-hi. Vam menjar unes quantes tapes molt ben resoltes, fins i tot la xocolata amb xurros de les postres estava ben aconseguida. Això sí, la sangria molt malament, no hi havia fruita fresca, era feta a base de xarop de fruita concentrat.
Sí, em falta explicar això dels OVNIS, però la veritat és que ho passaré força per sobre. Perquè m'estic allargant força i perquè espero ampliar la informació en un futur proper. Resulta que a Mcminnville, fa una cinquantena d'anys, dos grangers van fer dues de les fotos més famoses de la ufologia. Podeu llegir-ne més en aquesta pàgina, o buscar vosaltres mateixos al google “mcminnville ufo sighting” i veureu que hi ha molta literatura sobre el tema. El cas és que el 14 i 15 de maig fan un festival sobre OVNIS famós arreu del món, amb conferències, exposicions... Ho tenim marcat a l'agenda.
També ens va quedar pendent la visita a l'Evergreen Aviation & Space Museum, que estava tancat perquè celebraven l'Easter. La joia del museu és l'Spruce Goose: l'hidroavió més gran del món. Provablement la majoria el coneixereu per la pel•lícula “El aviador”, protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que narrava la vida de Howard Hughes.
Ah, i de tornada a Corvallis ens vam parar a una de les tres reserves d'ocells més importants de la zona: la Baskett Slough National Wildlife Refuge. Vam trobar un observatori molt mono, amb un telescopi especial per veure els ocells (gratuït i en perfecte estat), però les millors vistes de l'aviram les vam tenir des del cotxe. Sobretot ànecs i oques, alguns que ja coneixem, com el cullerot o el collverd, però d'altres totalment nous per a nosaltres: canada goose, cackling goose, american wigeon, ruddy duck i bufflehead (ja em sap greu no saber els noms en català, i em resisteixo a posar els científics).