dilluns, 29 de juny del 2009

Spokane RiverHawks vs. Corvallis Knights

Tard o d’hora havia de passar: aquesta tarda hem assistit al nostre primer partit de baseball. Ha estat un partit de la West Coast League on juga l’equip local. Per sort l’hem vist en companyia del quefe de l’Alba i el seu fill que ens han anat explicant les regles i han fet que un joc que per a nosaltres fins ara només consistia en clavar cops de pal a una pilota a veure qui la tirava més lluny, es convertís en un esport emocionant i complex. De fet, després del partit d’avui (ha durat un parell d’hores llargues), m’atreveixo a dir que és un joc amb poca intensitat perquè els relleus entre batejadors i els canvis de posició dels equips ho alenteixen tot, però la gràcia està en l’estratègia: quins batejadors entren primer, què fan quan tenen un jugador a la primera base i un altre a la tercera, com frenen els batejadors contraris, si els equips adopten una estratègia defensiva o ofensiva, els intents de guanyar bases amb picardia... És cert que al final s’ha fet una mica carregós perquè els errors de l’equip visitant han posat un 1 a 9 al marcador que han deixat el partit gairebé sentenciat quan encara faltava mig partit (val a dir que aquí el temps no compta, el que marca la durada dels partits són els 9 “innings”: torns que consten d’una tanda de batejades per a cada equip).
Ah, me n’obidava, al començament, tots drets per escoltar una noia que ha cantat l’himne nacional. Ha estat bé per anar-nos preparant per dissabte que ve: 4 de juliol, Indepence Day...
Són folls aquests ianquis.


dimecres, 17 de juny del 2009

Home, sweet home...

1695 NW Division #3
Corvallis, OR 97330

Avui fa quinze dies que ens vam instal•lar en aquest petit apartament situat al NE de Corvallis (us deixo l’adreça per si ens voleu visitar o enviar-nos algun pernil). És un barri tranquil, tot i que alguns corvalians ens han dit que és dels més “sorollosos” a causa de l’alta concentració d’hispanos. La veritat, pel que hem vist fins ara, exageren.
També fa quinze dies que vam estrenar un cotxe de segona mà, un Dodge Caravan: gros, gasolina... típicament americà. Ja que hi som... No us penseu que ens hem desdinerat, aquí el mercat de segona mà funciona de debò i es poden trobar coses molt interessants a preus raonables.
Al llarg d’aquests quinze dies hem voltat Corvallis amunt i avall buscant “garage sales” per anar moblant l’apartament (de fet, ens n’hem fet un tip). Això de les vendes de garatge és un molt bon invent: durant els caps de setmana, la gent que es trasllada, o simplement els qui tenen coses de casa per vendre, obren la porta del garatge i ho exposen als seus conciutadans. Com que el que ven realment vol vendre per treure’s el material de sobre, i el que compra, vol comprar, les operacions són fàcils i pots moblar un apartament per pocs $.
Aquest dissabte passat vam viure un altre episodi típicament americà que gairebé tots hem vist a les pel•lícules: una cerimònia de graduació. Doncs sí, ens vam acostar a l’estadi de futbol americà de l’Oregon State University (capacitat total 46.000 espectadors) que tenia tota una grada plena de familiars i amics dels graduats, i la gespa ocupada per dues carpes grans (una per a la banda i l’altra per a les autoritats) i una platea de cadires on seien els alumnes, tots entogats i polidets. La cerimònia durava més de quatre hores i no vam aguantar fins al final, per tant ens vam perdre el llançament de barrets a l’aire. Val a dir que s’ho agafen molt seriosament això de graduar-se.
Com que l'Alba es resisteix a escriure res per aquí (de fet té altra feina) us diré que treballa molt. Tenint en compte que entre una cosa i l'altra no va acabar la tesi abans de marxar, ho està fent ara i, a més, ja han començat a esmolar les eines per posar en marxa el projecte que ens ha portat aquí. Per si això no fos poc aquesta setmana passada va participar en una mena de congrés aquí mateix a Corvallis (això que fan els de ciències de presentar pòsters), i la seva agenda es va emplenant de compromisos laborals diversos. Molta feina, però està encantadíssima.

dilluns, 1 de juny del 2009

Benvinguts a Corvallis, Oregon

Ara mateix fa just una setmana que vam arribar a Corvallis. No m'ho sembla, ha passat volant.
Només d'arribar a Portland ja ens vam adonar –de fet ja ho sabíem– que això no tenia res a veure amb NYC: tot plegat és més petit, menys sofisticat, més verd. La natura supera l'urbanisme, per molt.
A part del canvi que ja esperàvem –i fins i tot desitjàvem– vam tenir un xoc: dilluns passat era el Memorial Day, el dia que els americans dediquen a retre homenatge als soldats caiguts per la pàtria. En aquest dia els cementiris s'omplen de gent, flors i banderes americanes, i es fan desfilades, fires i concerts. Els carrers s'omplen de militars de servei i veterans que llueixen els uniformes de gala o de campanya de la gran varietat de cossos de l'exèrcit. Llàstima de no tenir la foto de la cara que vam fer quan ens vam creuar amb un noi en una cadira de rodes que va saludar militarment un oficial de la marina. Segur que us podeu imaginar les sensacions que tot plegat ens va provocar, però us asseguro que ells s'ho agafen seriosament i amb molta devoció. Arribem a la conclusió que és perquè la percepció que tenen la majoria d'americans del seu exèrcit és positiva: sempre ha estat una eina per protegir el país (i per fer-se valdre... deixem-ho així).
A Corvallis ens esperava la primera alegria: un grup de gent d'entre 50-60 anys (podríem dir que d'estètica hipi) que també enarboraven banderes i pancartes. Però a les pancartes hi vam llegir coses com: “Support our troops: stop the war” (Doneu suport a les nostres tropes, atureu la guerra), “Bring our sons, brothers and fathers home” (Envieu a casa els nostres fills, germans i pares). Anem bé.
Com deia ha passat una setmana des que vam arribar a Corvallis. I ben pensat hem invertit la setmana anant amunt i avall, sobretot mirant apartaments, cotxes de segona mà, bicicletes. Però sembla que ha estat productiu: ja tenim dues bicicletes de batalla per córrer per Corvallis, demà anem a buscar un cotxe i a recollir les claus d'un apartament. També hem entrat en contacte amb els indígenes i els costums locals: hem anat a una barbacoa, ens les hem hagut amb el venedor de cotxes de segona mà americà prototípic de les pel·lícules, hem pagat 0,40€ per un litre de gasolina, ens hem acostumat a deixar un 15% de propina als restaurants...
Ah sí, per sort tot està més o menys al mateix lloc on ho vam deixar fa gairebé dos anys.