Pedee Craft Fair

A hores d’ara ja hem pogut comprovar que en aquest país les activitats a l’aire lliure es concentren entre els mesos de juny i setembre, perquè la resta de l’any no fa temps per córrer per fora. Avui mateix fa un diumenge gris, fredot i emplujat que m’ha brindat la possibilitat de tenir una estona, a casa ben calentonet, per escriure aquesta entrada.
Ahir vam decidir desafiar la meteorologia –feia el mateix temps que avui i el mateix que farà demà– i vam sortir de casa per anar a la Pedee Craft Fair (la fira de l’artesania de Pedee). Pedee és un poblet al nord-oest de Corvallis, perdut enmig d’una vall poc humanitzada, i que amb prou feines surt al Google Maps, i no m’estranya gens perquè és realment petit, quatre cases desperdigades, sense cap comerç. Jo només hi he vist tres “establiments”: l’església, els bombers i el Pedee Women’s Club (el club de les dones de Pedee). Les membres d’aquest darrer són les encarregades d’organitzar cada any per aquestes dates la fira de l’artesania. Com que coneixen molt bé el territori saben que esperar un dia de bon temps és somiar truites i la fira té lloc al local social del club, convenientment decorat amb ganxets i patchworks, i al garatge del parc de bombers.
Què s’hi pot fer? És obligat menjar les sopes i els pastissets (pies) que fan les senyores del club i comprar els bombons artesanals fets a casa (de caramel, fudge, praliné, mantega de cacauet, menta...). Exquisits. També podeu trobar-hi, enmig de les jaquetes i els equips d’aire dels bombers, patchwork, ganxet, bijuteria... Tot, o gairebé tot, producte local.
És una fira molt particular, feta i pensada per a la gent de la zona. De fet, en fan ben poca propaganda més enllà del boca a boca, perquè seria molt fàcil que es desbordés: els locals són petits, hi ha poc aparcament i tampoc no donarien l’abast per atendre gaire més gent.
Comptat i debatut, podríem dir que visitar la fira de Pedee és una experiència singular. Estic convençut que la vida a Pedee no té res a veure amb la vida a Corvallis. Em sembla que no m’equivoco gaire si dic que Pedee és una mostra de l’Amèrica profunda.

El Club de dones de Pedee

Els afores de Pedee. Dia típic de tardor.

Bassegoda Fair 2010

Usually, this blog is written in Catalan, because when I decided to start writing it my aim was to keep family and friends aware of our Oregonian adventure. Now that we’ve made several American friends, I feel the need to write something in English to keep them posted about our life in Catalonia. And I couldn’t think of a better subject than the Bassegoda Fair.

Sant Martí del Bassegoda is a village lost in the wild mountains between two Catalan counties (Alt Empordà and La Garrotxa). The village was abandoned several years ago, but the Centre Excursionista Empordanès, a mountaineering club from the area has been celebrating its annual fair every year since then (34^th edition, this year). The celebration gathers around 500 people of all ages, most of them come on Sunday morning for a guided walk before lunch, but some people (mainly from the organization committee) come on Saturday night to have a good dinner, a big camp fire and lately a “cremat” contest. By the way, the cremat (burned, literally) is a drink made by rum, coffee beans, lemon, sugar and cinnamon, basically you put fire to the whole mix and let most of the alcohol burn, hence its name.

On Sunday the lunch is a traditional “paella” for everyone, usually made in two or three big pans, bread and an apple for 5€. After lunch a dance with live music is held to help the digestion, and after that a rope pulling contest with many categories (boys vs girls and married people vs singles).

I've been attending to this event since I was a kid (skipping only a few years) and it's always been very special to me, but this year has been even more special. We've been away for several months, away from family and friends, and away from this landscape we love so much. Being there again and meeting everyone has been one of the big emotions of this visit to our homeland. And we've meet plenty of “new” kids: Eloi, Marta, Martí, Rita... See you all soon!

The "cremat"

The Bassegoda Peak and the old school of Sant Martí del Bassegoda (now a cabin managed by the CEE)

Early stage of the "paella"

Almost ready to eat.

Recapitulem: estiu a Corvallis

Qüestions laborals (sobretot), turístiques i ciclistes m'han mantingut apartat del bloc més del que hauria volgut, i he pensat que m'havia de posar al dia com fos. L'única solució que se m'ha acudit és fer una entrada que servís de resum de tot l'estiu. Anem per feina, intentaré que no surti massa llarga.
Començaré per allà on ho vam deixar: el Loop Tour. Ara que ja han passat uns quants mesos em veig en  condicions d'afirmar que aquest serà un dels molts records que conservaré a la memòria per molt de temps. Per diversos motius: per l'experiència esportiva en si, més de 700km en set dies estirant un remolc amb tot el material (140kg tot plegat: la bici, el remolc, el material i jo); pel que em va suposar de descoberta, la part d'Idaho i Montana que vam travessar és molt més salvatge del que esperava en un país com aquest, i per l'experiència humana, compartir l'aventura amb una trentena de persones molt diverses i interessants.
Com aquell qui no vol la cosa, en un dels pocs moments de la volta que vaig tenir cobertura telefònica, vam decidir canviar de casa.  Val a dir que ja ho portàvem de cap de feia uns mesos i que ja havíem vist la casa abans de marxar. És una casa més gran que l'apartament on estàvem, amb una mica de jardinet...  Alguns dels que llegiu això ja hi heu estat, els altres haureu de venir o confiar en la meva bona voluntat per penjar alguna foto.
Sí, alguns catalans han aprofitat l'estiu per descobrir Oregon, i per venir-nos a veure i portar-nos productes de la terra. Dels que es poden passar per la duana, això és, ratafia i música. Sincerament, ens ho vam passar molt bé: cuinant, tastant cerveses i margarites, gaudint de la gastronomia local, assistint a esdeveniments locals (Da Vinci days), visitant les meravelles d'Oregon (Silver Falls, Crater Lake...), dormint en autèntics motels de carretera... No us en venen ganes? Doncs ja sabeu què us toca.
Parlant d'esdeveniments locals, m'agradaria destacar-ne dos dels que hem assistit aquest estiu: l'Oregon County Fair, i el Pow-wow de Chiloquin.
Estic convençut que no m'equivoco gaire si dic que l'Oregon County Fair és una festa de hippies. Però de hippies dels de veritat, dels de les flors i les drogues psicodèliques. Bé això darrer potser ho exagero, que l'organització no escatima esforços per deixar clar que és un acte sense drogues ni alcohol. Com tot, sembla que amb la quarantena d'anys d'edat que té, ha perdut una mica d'essència, però us asseguro que no és un producte esbravat.
El cas és que la petita població de Veneta, una quarantena de quilòmetres al sud de Corvallis, queda envaïda pels milers de persones que durant els tres dies que dura la fira s'hi instal·len per viure-la intensament. Nosaltres, només hi vam estar el dissabte. He de dir que al principi ens va recar una mica pagar els $25 que val l'entrada, però com que uns amics catalans que hi havien anat l'any passat ens ho havien recomanat, ens vam gratar la butxaca. Sort que ho vam fer. Se’m fa difícil descriure de què va per tal que us en feu una idea. Començaré per una descripció física a veure si m’animo: tot l’esdeveniment té lloc en un bosquet, i totes les paradetes de menjar, artesania i els escenaris són fets de fusta. Res de tendals de plàstic. De manera que l’ambient és molt aconseguit, però el que ho fa especial i diferent és la gent que hi assisteix. A part d’alguns badocs despistats com nosaltres la gent va disfressada, generalment amb coses relacionades amb el món de les fades, els follets... I les disfresses són molt elaborades, o molt poc. Bé, més que poc elaborades, poc visibles... amb poca roba, vaja. Com amb els paisatges, les fotos no li fan justícia. S'ha de veure i s'ha de viure.
Ben mirat, del Pow-wow en parlaré a la pròxima entrada. Ben aviat, ho prometo.

Una del Loop Tour, triada a l'atzar.

Una paradeta de l'OCF, originals ho són.

Concert a l'escenari princial.

Un concert a l'OCF.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MBVC-Loop Tour: pròleg

Torna a tocar bicicletes, i així serà per uns quants dies perquè ara mateix sóc a Harrison, Idaho i hem acabat la primera etapa del Mid-Valley Bicycle Club Loop Tour, una volta que el club organitza cada any. En aquesta ocasió la volta ha començat a Coeur d'Alene, Idaho i passarem cap a Montana també. El començament no podia ser més espectacular, unes quantes milles després de Cour d'Alene hem agafat un carrilet que van construir a sobre d'una antiga via de tren. Us sona d'alguna cosa? El paisatge fa caure de cul. Bé, de cul no cauré perquè per poder portar tots els trapaus uns companys del club m'han deixat un carro i us asseguro que fa contrapès.

Com que tinc la intenció d'escriure més entrades ja aniré explicant més detalls del Loop Tour, però per al pròleg em reservava una cosa diferent. Un professor de literatura medieval de la UdG, culé fins la mèdul·la, em va parlar per correu electrònic d'Ernest Haycox. Segurament, si Haycox és conegut per alguna cosa entre el gran públic és per ser l'autor de “Stage to Lordsburg”, un relat breu que va inspirar John Ford a Stagecoach (1939), traduïda al castellà com a La diligencia. A l'hora de triar lectura per als moments lliures que tindré al llarg d' aquesta setmana un servidor no es va poder resistir a la crida del matrimoni literatura i paisatge. És per això, i pel poc pes de l'edició de butxaca, que em vaig decidir per Bugles in the afternoon, de l'amic Haycox; una novel·la que té per pretext la batalla de Little Big Horn, on va morir l'imprudent general Custer. Batalla que va tenir lloc relativament d'on passarem amb aquesta volta.

 

Primer aniversari

A l'entrada anterior vau poder veure un carrer ple de cirerers bords florits, doncs això només era una part de la florida que estem vivint des que a finals de març els lliris grocs van inundar tots els carrers, parcs i jardins de la ciutat. Després han anat venint les tulipes, les glicines, els rododèndrons i molts altres que desconec. El cas és que des de fa més de dos mesos estem constantment envoltats de flors. Sincerament, s'agraeix, ja que aquest any el bon temps es resisteix a aparèixer, almenys tenim tots aquests colors florals que contrasten amb la grisor del cel.
Com a mostra del temps de flors corvallenc us deixo un parell de fotos del “front yard” (jardinet frontal) del nostre apartament que encara no havíeu vist: un rododèndron; uns pensaments que va plantar el meu pare i que han sobreviscut heroicament tot l'hivern, i un arbre que posa les fulles noves de color groc i poc a poc es van tornant verdes.

Per cert, m’he embolicat parlant de flors i m’he oblidat que he posat aquest títol per recordar que ara fa un any que vam desembarcar a Corvallis. Felicitats a tots!

Establiments de Corvallis II: The Beanery

Aquesta ciutat petita és plena de racons amb personalitat. Sí, ja ho sé, aquesta primera frase és un tòpic paradigmàtic, però després d'uns mesos aquí no us ho semblaria tant. Pel que hem vist fins ara a la costa oest els pobles grans i les ciutats petites (per fer-nos-en una idea entre 25.000 i 100.000 habitants) estan tots tallats amb el mateix patró: un centre, el downtown, on hi ha una mica de vida i petits comerços; les casetes escampades al voltant, i les grans superfícies més enfora (sempre les mateixes cadenes). Urbanísticament ja ho havia dit en alguna altra entrada: tots els carrers de nord a sud o de est a oest; els primers numerats correlativament, i els segons, normalment, amb els noms dels presidents del país.
Doncs això, no és fàcil trobar llocs de propietat local, que no siguin una franquícia, vaja. Un d'aquests llocs és la Beanery, una cafeteria de veritat. De fet, n'hi ha almenys tres a Corvallis (quatre si compteu la de la biblioteca de la universitat): una al centre, una altra al campus i la darrera, al costat de casa. Ara mateix sóc a la del centre, la més gran, però per això la menys acollidora ni la menys emblemàtica.
Hi ha una clientel·la força fixa i fidel, variada també. Des d'estudiants i professors fins a famílies senceres, passant per hipis de cinquanta anys o més, que a diferència dels nostres no s'han aburgesat. Molts d'ells amb l'ordinador portàtil, perquè tenen wifi gratuït, sense codis ni punyetes, gratuït de veritat. Molt sovint, als vespres, hi ha música en directe. De qualitat variable. Pot ser un grup de debó o uns coneguts del propietari que fan un assaig amb públic.
Per cert, Beanery ve de bean, que en aquest cas no vol dir mongeta (que ha estat la primera cosa que m'ha passat pel cap pensant en l'entranyable Mr. Bean), sinó gra, de cafè, s'entén.
Com a tot arreu, si vols prendre un cafè com el que nosaltres estem acostumats a prendre, has de demanar un expresso i aclarir que el vols curt. Et miren estranyats –ara ja no perquè ja ens coneixen–, però el fan prou bé. Amb el que no hi ha res a fer és amb el cafè amb llet, el que més s'hi assembla és el que ells anomenen latte: una gran tassa de llet amb un rajolinet de cafè aigualit. Això sí, exquisits pastissets, magdalenes de tot tipus, saboroses “pies” de fruites variades... Em vénen ganes d'aixecar-me i demanar alguna cosa, em sembla que ho faré i ens quedarem una estona més, acaben d'arribar dos paios traginant un amplificador i un parell de guitarres. Fan cara de saber el que es fan, això promet.
[Les fotos són de la Beanery del centre, el carrer amb els arbres florits és una mostra de la primavera a la ciutat verda.]

Un hotel curiós, un restaurant espanyol, un museu d'aviació, OVNIS i ocells

Haureu d'admetre que el títol d'aquesta entrada us ha agafat desprevinguts, només podeu lligar caps si coneixeu Mcminnville, una petita ciutat (o un poble gros) que hi ha una cinquantena de quilòmetres al nord de Corvallis.
Aquest cap de setmana tocava sortir a prendre l'aire, feia massa caps de setmana que ens quedàvem a la metròpoli corvallenca. I dit i fet, sense pensar-ho ni preparar-ho gaire, després de la pedalada de cada dissabte al matí, vam agafar quatre coses i cap al nord. Aquests dies, tot i que plou casi cada dia, dona gust passejar pels voltants de Corvallis. Tot és verd, molt verd i amb molta varietat de verds. Fins i tot els arbres que encara no han recuperat les fulles són verds de la molsa que penja de totes les branques i el tronc. Sí, molsa, és un país molt humit Oregon.
Sembla que si vas a Mcminnville és obligatori passar la nit a l'Hotel Oregon, l'establiment insígnia de la cadena McMenamins Pubs & Breweries. Amb tant de Mc... no cal que donem gaires voltes als orígens dels colons d'aquesta part de la vall del Willamette. Tornant a l'Hotel, és un edifici de maó vermell, situat al downtown de la ciutat. Però el més característic és l'interior, totes les parets estan pintades a mà, amb murals de tota mena que van des de notes de cata de vins locals a escenes esotèriques, passant per paisatges amb tocs surrealistes. Totes les habitacions porten el nom de gent distingida de la ciutat vinculada d'alguna manera a l'hotel. Nosaltres van estar a la Harry Devlin & Patty Donnelly Devlin: en Harry treballava escoltant i desxifrant les transmissions dels submarins japonesos al Pacífic durant la segona guerra mundial.
Però diguem-ho clar. El que ens va portar a Mcminnville va ser la possibilitat de sopar a La Rambla, un restaurant que proclama que fa cuina del nord-oest (dels EUA s'entén) d'inspiració espanyola. Nosaltres, atrets per aquesta fusió de dues cuines estrangeres, no vam poder resistir la temptació de sopar-hi. Vam menjar unes quantes tapes molt ben resoltes, fins i tot la xocolata amb xurros de les postres estava ben aconseguida. Això sí, la sangria molt malament, no hi havia fruita fresca, era feta a base de xarop de fruita concentrat.
Sí, em falta explicar això dels OVNIS, però la veritat és que ho passaré força per sobre. Perquè m'estic allargant força i perquè espero ampliar la informació en un futur proper. Resulta que a Mcminnville, fa una cinquantena d'anys, dos grangers van fer dues de les fotos més famoses de la ufologia. Podeu llegir-ne més en aquesta pàgina, o buscar vosaltres mateixos al google “mcminnville ufo sighting” i veureu que hi ha molta literatura sobre el tema. El cas és que el 14 i 15 de maig fan un festival sobre OVNIS famós arreu del món, amb conferències, exposicions... Ho tenim marcat a l'agenda.
També ens va quedar pendent la visita a l'Evergreen Aviation & Space Museum, que estava tancat perquè celebraven l'Easter. La joia del museu és l'Spruce Goose: l'hidroavió més gran del món. Provablement la majoria el coneixereu per la pel•lícula “El aviador”, protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que narrava la vida de Howard Hughes.
Ah, i de tornada a Corvallis ens vam parar a una de les tres reserves d'ocells més importants de la zona: la Baskett Slough National Wildlife Refuge. Vam trobar un observatori molt mono, amb un telescopi especial per veure els ocells (gratuït i en perfecte estat), però les millors vistes de l'aviram les vam tenir des del cotxe. Sobretot ànecs i oques, alguns que ja coneixem, com el cullerot o el collverd, però d'altres totalment nous per a nosaltres: canada goose, cackling goose, american wigeon, ruddy duck i bufflehead (ja em sap greu no saber els noms en català, i em resisteixo a posar els científics).

Trilingüisme

La meva vida a Girona era essencialment monolingüe: català a casa, amb la família, amb la majoria de les amistats, a la feina, i també al carrer. Ja ho sabeu, sempre he estat d'aquells mesells que s'adreça sistemàticament als desconeguts en català. No pas per provocar ningú, sinó com un exercici de normalitat, si el català és la meva llengua materna és la que faig servir per defecte i, si cal, no tinc problema en canviar a qualsevol de les altres llengües que, amb més o menys fluïdesa puc fer servir.
Quan ens vam traslladar als EUA, això va canviar, ja ho sabíem, de fet era un dels motius de la migració: millorar l'anglès. Però el que no m'esperava és que acabaria portant una vida trilingüe. Fem servir el català a casa (i a l'skype) i l'anglès per a la vida quotidiana, i ara, coses del destí, s'hi ha afegit el castellà (aquí anomenat espanyol). En tornar a Corvallis després del parèntesi nadalenc a Catalunya, m'he trobat fent classes d'espanyol a l'OSU. Es veu que és el que té més demanda com a segona llengua entre els estudiants i anaven curts de professorat, de manera que em trobo fent servir l'espanyol unes quantes hores al dia amb els estudiants i amb els nous companys de feina. Val a dir que el meu marcat accent català quan parlo espanyol passa força desapercebut perquè la majoria de gent amb qui em relaciono o bé són nord-americans que el tenen com a segona llengua, o bé gent procedent de l'Amèrica central o del sud. Els “espanyols nadius” són poc freqüents aquí.
M'agrada, serà una bona experiència i un aprenentatge. Espero no trobar gaires francesos, el quatrilingüisme potser seria excessiu per a les meves neurones.
Deixeu-me dir, per acabar, que és agradable tornar a ser a la ciutat verda i tranquil·la, encara que cada dia plogui. És agradable tornar a pedalar pels espais oberts de les planures de l'oest americà. Llàstima que l'Alba ha estrenat el retorn amb una grip que l'ha tingut tancada a casa uns quants dies (ara ja està recuperada).

Per nadal, cada ovella al seu corral

La meva intenció era fer una segona entrada sobre la nostra estada a San Francisco per explicar més coses sobre aquesta gran ciutat (gran no pas pel tamany): els desnivells i les vistes des de Lombart St. i la Coit Tower (per deixar-ho clar, el nom li ve del cognom de la senyora que la va esponsoritzar); el Golden Gate Park; la visita al consulat espanyol (on tres de les quatre persones que em van atendre eren catalanes); la gastronomia local; les impressions de l'illa d'Alcatraz; la tornada seguint l'autopista 101 (plena d'elks i de redwoods)... Però no va poder ser perquè ens havíem ficat al cap que marxàvem el 22 a la nit i resulta que era al matí. Quan ens vam adonar que només teníem un dia a Corvallis per fer diverses coses i per preparar el viatge, fer una entrada al bloc va caure tan avall en la llista de prioritats que fins ara no m'hi he posat. I San Francisco queda lluny.
El que tenim a prop aquests dies és la famíla i els amics. Després de tots els comiats inesperats i forçats que hem patit aquests darrers mesos, retrobar-los a tots plegats esta sent especialment agradable. És cert que ara marxar a l'estranger és més fàcil gràces a l'skype i al feisbuc, però no és el mateix que ser aquí.
El pensament, de tant en tant, se'n va cap a Corvallis, sobretot quan al carrer dos conductors s'escridassen, o un peató espera davant d'un pas de cebra per poder creuar. Però torna de seguida amb l'olor d'un bon rostit.