divendres, 27 de novembre del 2009

Thanksgiving

Avui toca una altra dosi de cultura i tradició nordamericana. De moment ja hem passat el Memorial Day, 4 de juliol, Halloween i ahir vam celebrar el Thanksgiving Day, el dia d'acció de gràcies. Avui en dia Thanksgiving se celebra el tercer dijous de novembre, i com diu el nom és un dia per donar gràcies. Tradicionalment era per donar gràcies per les collites, però actualment ha agafat un caire més general i, contràriament al que podríem esperar d'un país que posa “Creiem en Déu” en els bitllets, no es considera una festa religiosa. És clar que cadascú dóna gràcies a qui creu convenient. És una festa per passar amb la família, i com que aquí tothom està desperdigat això fa que aquesta setmana sigui la setmana de l'any amb més tràfic aeri.

No sé si és perquè Corvallis és una ciutat cosmopolita i oberta, o perquè nosaltres ens hem agafat seriosament això de conèixer gent, o perquè som europeus interessants, o perquè ens han agafat com a mascotes... però el cas és que hem rebut quatre invitacions per a l'apat d'acció de gràcies. És una llàstima no haver-les pogut acceptar totes tres. Només us diré que ahir a la taula del quefe de l'Alba érem dos nordamericans, dos xinesos, dos colombians, dos palestins i dos catalans. Una experiència molt agradable i enriquidora, la prova és que ens van passar les hores que no ens en vam adonar.

Però una de les estrelles de Thanksgiving és l'indiot que, rostit de mil maneres diferents, esta present a totes les taules americanes. Tot un genocidi. Ja fa dies, setmanes de fet, que se'n veuen en gran quantitat als supermercats. En molts llocs fan ofertes variades als consumidors. Al Winco, per exemple, si compres més de 30$ d'altres coses et rebaixen considerablement el preu per lliura del malaurat ocell. Com que la mida de la bèstia és respectable, hi ha cartells que et recomanen no treure'l del carro, només n'has de dir el pes al caixer o caixera. Per cuinar-lo no cal cenyir-se a una recepta, perquè pel que fa a receptes de l'indiot de Thanksgiving: tants caps, tants barrets. Això sí, cal tenir un forn gros i paciència, perquè en funció de la mida o del farcit de l'individu el temps de cocció oscil·la entre les 5 i les 8 hores. Després de tot aquest tràngol, resulta que el pobre indiot és l'animal de referència per referir-se a algú que és una curt de gambals: “What a turkey!” equivaldria al nostre “Quin vestrús!” (per als que no sou de l'Empordà, no m'ho invento, ho recull el DCVB).

dimarts, 24 de novembre del 2009

Establiments de Corvallis I: Shedd Cafe

Fa unes quantes entrades prometia una sèrie sobre establiments particulars de la ciutat. No me n'havia oblidat. Val a dir que començaré per un establiment que no és a Corvallis, però que es mereix sobradament que li dediqui una entrada. Es tracta del “Shedd Cafe”, i com diu el nom és al poble de Shedd, uns quinze o vint quilòmetres al sud de Corvallis, i com moltes altres coses de la zona, me'l van fer descobrir la gent del Mid-Valley Bycicle Club (MVBC).
Encara que m'aparti una mica del tema deixeu-me dir que el MVBC és el club de ciclisme que fa sortides cada dissabte (i els que organitzen les dues rutes que he comentat anteriorment). Cada dissabte surten dos grups: un que va més per feina, més esportiu, i un altre de més lúdic (els Rollers) que fa menys milles però gaudeix més del paisatge, de la conversa i de la gastronomia local. Evidentment van ser aquests darrers els que em van portar a esmorzar per primer cop al Shedd Cafe.
Shedd és un poble petit, molt tranquil, al costat de la carretera 99E. Està situat en una zona on les activitats econòmiques principals són l'agricultura i la ramaderia. Però parlem del Sehdd Cafè. Què és el que el fa especial i atractiu per a uns foranis com nosaltres? Comencem pel motiu pricipal que ens porta a un establiment d'aquest tipus: el menjar. Deixeu-me dir primer el que potser és l'única cosa negativa: el cafè. Res de cafè curt i fort, ni tan sols el famós “latte” (molta llet i un ratxet de cafè). Això sí, de cafè d'aquest aigualit no us en faltarà al llarg de tot l'àpat, perquè el servei s'ocuparà que no buideu mai la tassa. Per al meu gust el plat estrella és el Sour Roll (veg. la foto al final), una mena de pastisset tipus donut (res a veure amb els donuts que coneixem nosaltres) inundat amb una crema dolçíssima. Perfecte si acabes de començar una volta amb bici i encara queden unes quantes milles per recòrrer. Tampoc podem passar per alt els esmorzars de forquilla i ganivet, però ara no en recordo els noms. Ni les hamburgueses. Quant de mal que ha fet el McDonalds a la fama de les hamburgueses americanes! Res a veure amb les que es poden menjar aquí: carn de vedella local, tendríssima; salsa barbacoa feta a casa i cogombres confitats artesanals. Llàstima del pa.
Però l'interès d'aquest local no és només gastronòmic. Ni molt menys! El local el porten una família del poble. De fet hauria de dir, les dones de la famíla: la mare, l'àvia, la sogra i un parell de filles. Totes molt amables i encuriosides per aquest estanger que ve prou sovint: amb bici (plogui o faci sol), amb la seva dona, amb els seus pares (que van deixar constància oficial al llibre de visites del pas d'uns empordanesos)... El darrer dia que hi vam anar vam conèixer el pare i un parell de fills més petits. Molt familiar i acollidor, vaja.
Només d'entrar, salta a la vista que ens trobem en un lloc especial, o com a mínim diferent al que estem acostumats. A primer cop d'ull és com qualsevol cafè de carretera que podem haver vist en multitud de pel·lícules. Però de seguida crida l'atenció la indumentària de les senyores que porten el local: faldilles llargues, brusa llisa de mànigues llargues i una petita mantellina que els cobreix el recollit dels cabells. Després, els cartells que hi ha escampats entremig de la decoració: “Aplegeu-vos al voltant de la nostra taula”, “Gràcies per compartir amb nosaltres aquests aliments”... Investigacions posteriors a la primera visita van revelar que pertanyen al culte mennonita, del qual no havíem sentit a parlar mai. Són més coneguts els amish, que es van escindir dels mennonites a finals del segle XVII, a Europa, és clar. Es caracteritzen per ser anabaptistes (reben el sagrament del baptisme a l'edat adulta i per voluntat pròpia del fidel), per rebutjar la violènia i les armes de foc (el darrer dia que hi vam anar a la porta hi havia un cotxe aparcat ple d'adhesius a favor de les armes de foc: “les armes de foc no maten, els que condueixen parlant pel mòbil sí”) i per voler instaurar el regne de Déu a la terra. Rebutgen el divorci i la doctrina teològica es basa principalment en el nou testament, amb una rellevància especial del sermó de la muntanya (si no recordo malament: les benaurances, la resistència a la temptació, parar l'altra galta...).
No cal dir que el Shedd Cafe és visita obligada per a qualsevol que vingui a Corvallis. Ja ho sabeu!
Visca Catalunya.
Visc a Corvallis.

Si voleu saber sobre els mennonites, podeu llegir la breu entrada que hi dedica l'Enciclopèdia Catalana o, més extensa i completa la de la Viquipèdia en anglès.


diumenge, 15 de novembre del 2009

Tardor Corvallenca

Sí teniu raó, fa dies que no escric res. Però no tota la culpa és meva. L'Stieg Larsson i L'home que no estimava les dones n'ha estat responsable en part, perquè ha ocupat moltes de les meves estones de lleure i alguna hora de son també. També hi ha tingut a veure el football, perquè m'hi he enganxat una mica i darrerament he fet coincidir la bugada amb el partit setmanal dels Beavers, i a la bugaderia (on a part d'internet també tenen TV), en lloc d'escriure al bloc, he estat mirant el partit. No era l'únic, hi ha altres conciutadans que també ho fan. La veritat és que dóna gust de veure'ls jugar, després d'un inici de temporada una mica irregular a causa del canvi d'entrenador i d'alguna reestructuració a l'equip estan desplegant un joc contundent i creatiu que els ha portat a guanyar els sis darrers partits amb autoritat i a mantenir intactes les opcions per entrar a la “Rose Bowl” d'aquest any.
No és que m'hagués oblidat del bloc, al contrari, aquestes darreres setmanes hem viscut experiències i vist coses que constantment em recordaven que les havia de compartir amb vosaltres. Anem per feina doncs.
En primer lloc em veig obligat a parlar de la tardor. Ja he escrit en alguna entrada que Corvallis és una ciutat verda, plena d'arbres i jardins, per tant us podeu imaginar com es transforma quan arriba la tardor. De fet, espero que us ho imagineu, perquè descriure-ho se'm fa molt difícil. Normalment per adonar-te que ha arribat la tardor s'ha de sortir de les ciutats, anar a la fageda d'en Jordà, o al coll de l'Ullat, o al coll d'Ares, o... A Corvallis no cal. Només mirar per la finestra de l'habitació es veuen infinitat de tonalitats diferents de grocs, taronges, vermells, rosats... És més, el groc de l'arbre que tenim al davant fins i tot canvia el color de la llum que ens entra a casa al llarg del dia. Passejant per la ciutat, la varietat de colors evidencia la diversitat d'espècies d'arbres que viuen en els parcs i jardins. A més, la competència dels serveis de neteja municipals no pot evitar que els colors també siguin a terra, on les fulles caigudes creen efímeres estores multicolors. I no puc parlar de la tardor a Oregon, sense parlar de la pluja. No crec que m'equivoqui de gaire si dic que en aquest darrer mes hem tingut vint dies de pluja i deu de bon temps. De pluja lleugera, però constant. Això sí, els dies de bon temps són esplèndits i els colors que us deia encara es tornen més intensos. Alguns oregonians m'han dit que no cal que destaqui gaire el plaer d'aquests dies assoleiats de tardor, no volen que els californians i la resta del país sàpiguen que la tardor no és tan humida i grisa com es diu. Només faltaria que se'ls acudís traslladar-se i acabessin amb la tranquil·litat d'Oregon.
En segon lloc, no puc deixar enrere el mes d'octubre sense parlar del nostre primer Halloween als EUA. Això serà més fàcil que descriure els colors i les sensacions de la tardor, perquè és tal com ho hem vist a les pel·lícules. Efectivament les carbasses són per tot arreu, per començar als supermercats, però també en parades improvisades pels pagesos a peu de carretera; i després passen a decorar les portes de les cases, dels comerços, de les germandats universitàries... I, sí, buidades i retallades amb cares rialleres, espantades, algunes autèntiques obres d'art. M'atreviria a dir que aquesta és la part més vistosa del Halloween, la part més macabra i terrorífica es redueix a alguna botiga que ven màscares, disfresses, làpides, zombis...
Nosaltres, com a immigrants sensibles a la cultura i les tradicions locals, ens vam proveir amb llaminadures per si la nit del 31 algun nen s'acostava a fer Trick-or-treating, no hi comptàvem gaire perquè el barri és tranquil i perquè no havíem posat cap decoració a la porta. Però cap a les sis de la tarda van trucar a la porta. Quan vaig obrir, al primer moment no vaig veure res, però una veueta, “trick or treat”, va fer que abaixes la mirada per descobir un petit follet que em mirava i m'ensenyava un cistell que ja contenia unes quantes llaminadures. A partir d'aquí va ser un no parar, alguns anaven sols, altres en grup (sempre amb un adult que els vigilava uns metres més enrere), tots disfressats. Fins que vam tancar el llum de fora per poder sopar tranquils i disfressar-nos de papallona i caçador de papellones per anar a una festa d'adults a casa d'un conegut d'un conegut on hi havia de tot: vampirs, portades de revista científica, carbasses, dragqueens,... Tota una experiència.
Ahir, per celebrar l'aniversari de l'Alba vam anar d'excursió cap a Newport per fer un bon dinar de peix i de camí ens vam aturar al Mary's Peak (la Mare de Déu del Mont de la Willamette Valley per dir-ho d'una manera). Tot i que fa poc més de mil metres no vam poder arribar fins a dalt perquè ja estava ben nevat, i amb el canvi automàtic no es poden fer meravelles sobre la neu. L'experiència va valdre la pena, i l'àpat a l'Ocean Local Foods que va culminar el dia, encara més.
Ara, ja estem immersos de ple en els preparatius del dia d'acció de gràcies (Thanksgiving). El primer símptoma: les carbasses han desaparegut dels supermercats per deixar el lloc als indiots.
Visca Catalunya,
Visc a Corvallis.