dilluns, 31 d’octubre del 2011

Una nova experiència americana: la baby shower

Després de gairebé dos anys i mig als Estats Units continuem acumulant noves experiències (de fet, em temo que en falten moltes). Ahir va ser el torn de la "baby shower", literalment: la dutxa del nadó. Per sort l'esdeveniment en si no es porta a terme de manera literal, perquè el subjecte protagonista encara està còmodament allotjat al ventre matern. I així hauria de ser durant les properes cinc setmanes; els que vam rebre la dutxa vam ser els futurs pares.
Vaig per feina perquè ara mateix estic veient una pila de cinquanta exàmens per corregir i  d'aquí poc el timbre començarà  a sonar, és Halloween. Per tant, breument: l'esdeveniment consisteix en una reunió d'amics i coneguts durant la qual els futurs pares reben una dutxa de suport, bons desitjos i, esclar, regals. Ahir ens vam reunir una quinzena llarga de col·legues ciclistes a casa dels soferts i voluntariosos organitzadors, hi havia menjar i beure per a tothom. Vam passar una molt bona estona parlant de nens, de bicicletes i d'experiències diverses i vam marxar contents, tips i carregats de tota mena de productes que ens seran de gran utilitat.
Vist des del punt de vista pràctic considero que és millor que el que estem acostumats a fer nosaltres: certament és una ajuda econòmica per als pares i ens assegura un retorn a casa més relaxat, amb les visites postpart més espaiades.

dijous, 22 de setembre del 2011

Yellowstone i Grand Teton


Un parèntesi entre el trimestre d’estiu i el de tardor ens han permès ratllar una de les coses que teníem a la llista de coses-per-fer-abans-de-marxar-dels-EUA: visitar Yellowstone. Aconsellats per alguns indígenes vam afegir Grand Teton a l’itinerari perquè és a tocar i val la molt pena. De fet, ara que ja n’hem tornat, diria que Yellowstone s’emporta la fama i Grand Teton és el gran desconegut (injustament, val a dir).
Però abans de cantar les excel·lències d’aquests dos parcs nacionals, vull recordar una anècdota que vam viure l’agost del 2007. Resulta que l’Alba havia vingut per tres mesos a Corvallis per fer uns experiments, i un servidor la va acompanyar uns dies aprofitant les vacances d’estiu. Durant aquests dies ens vam poder escapar a una de les joies naturals d’Oregon, Crater Lake. Ja us ho podeu imaginar: dos catalanets bocabadats davant la magnitud de l’espectacle geològic. Amb aquestes, es va aturar al nostre costat una autocaravana més aviat decrèpita de la qual en va sortir una família de l’Amèrica profunda –per dir-ho d’una manera. El senyor, cabell blanc i panxa prominent, ens va dir: “Sí, això està molt bé, però com Yellowstone no hi ha res” (tradueixo, espero que els partidaris de la VO no m’ho tinguin en compte). Nosaltres, ens vam mirar, i sense entrar en la polèmica li vam dir que ens quedava molt lluny. Sorprès, ens va respondre: “Ja pots comptar, un parell de dies de cotxe”. Els dos catalanets, acostumats a creuar el seu país en tres hores, van pensar que aquell senyor era un exagerat i que dos dies en cotxe era una bajanada, que l’ós Iogui bé podia passar sense nosaltres.
Doncs cinc anys després d’aquests fets, resulta que els dos catalanets (i mig) han canviat la seva percepció del que vol dir lluny, i consideren que val la pena fer dos dies en cotxe per passar unes vacances de documental de National Geografic. De fet, el viatge en si –trepitjar Oregon, Washington, Idaho, Montana i Wyoming–, ja és tota una experiència. Per descomptat, ens ho vam agafar amb calma.
Yellowstone és un parc molt visitat, uns tres milions de persones cada any, i ara crec que entenc perquè els agrada tant a la majoria d’americans: sense allunyar-nos gaire del cotxe vam veure tota mena d’animals (ós negre, coiot, llop, bisons americans i cérvols), fenòmens geològics (guèisers, fumaroles, fonts termals...) i paisatges que ens van deixar amb la boca oberta.
Si algú està molt interessat en els guèisers, val la pena organitzar-se una mica perquè si bé n’hi ha alguns que “peten” puntualment cada hora i mitja (Old Faithful), d’altres ho fan aproximadament cada nou hores (Great Fountain) i alguns, entre dues i sis vegades l’any (Giantess Geyser). Això si no teniu la xamba que van tenir els dos catalanets que, per pura casualitat, van arribar al Great Fountain quan faltaven deu minuts perquè petés, i el Giantess Geyser va fer erupció quan estaven fent la migdiada per allà a prop. Un espectacle.
Grand Teton és diferent, d’entrada el visita molta menys gent. En diuen els Alps de Nord Amèrica, i hi estic d’acord: no podíem apartar els ulls de la carena de muntanyes d’entre tres i quatre mil metres que creua el parc de nord a sud. És un parc per als que els agrada caminar i fer muntanya. Això sí, ben proveït d’esprai repel·lent d’óssos. Nosaltres, donades les circumstàncies, vam caminar, però poquet. Itineraris curts, senzills, i agafant-nos-ho amb calma.
M’atreviria a dir que de Grand Teton ens n’enduem potser el record més entranyable del viatge: un encontre amb el que aquí en diuen un “moose” (un ant), el més gros de la família dels cèrvids. El vam trobar quan caminàvem tots dos (i mig), al costat del corriol, després d’entomar un bon ruixat. A més, era un mascle adult, amb un banyam sensacional. Ens el vam mirar embadalits més de mitja hora, i després d’assegurar-nos que no ens considerava una amenaça, vam continuar el nostre camí.
Després de 4.000 quilòmetres, tornem a ser a Corvallis, satisfets del viatge i embadalits per tot el que hem vist. Segur que el proper viatge serà ben diferent.






dilluns, 31 de gener del 2011

Oregon Coast, una altra vegada

Em sembla que a hores d’ara podem dir que coneixem prou bé la costa d’Oregon, des de Bandon fins a Astoria (nota per als friquis de la nostra quinta: els Goonies es va rodar a Astoria i Cannon Beach, aquí a tocar). Al llarg d’aquest any i mig, entre excursions de cap de setmana i passejades amb els que ens heu vingut a visitar hem recorregut força a consciència. I això vol dir que ho hem fet durant estacions diferents i amb meteorologia diversa.
La veritat és que és impressionant, per a mi, acostumat a la tebior i la calma del Mediterrani, el Pacífic sempre em deixa amb la boca oberta. Per començar, de pacífic, res; sempre l’he vist emprenyat, o com a mínim neguitós. Potser algú més marítim que jo l’anomenaria actiu o juganer. Després, hem hagut de reformular allò d’“anar a la platja”, perquè mira que amb totes les vegades que hi hem anat ni ens hem banyat ni hem pres el sol. La temperatura sempre és baixa, faci el temps que faci; la de l’aigua, encara més. Això quan no plou, o hi ha tempesta, o la marea ho complica.
En aquesta darrera ocasió l’hem revisitat amb dos viatgers empedreïts, la Núria i l’Albert, que em sembla que tot i que estan avesats a veure meravelles se’n van anar prou satisfets de l’experiència turística. Per a mi la novetat ha estat  que vam veure dos sortidors de balena, força lluny, però era inconfusible. Ara fa poc més d’una setmana de la visita i la veritat és que els trobem a faltar, i no només pels plats deliciosos que ens van cuinar (arròs d’espàrrecs i bolets, salmó cruixent amb pesto i verdures confitades, coulant de xocolata...).
Si us n’he fet venir ganes, no us preocupeu, serà un plaer tornar a visitar la costa.


Vista des de Cape Foulweather
Platja de Pacific City


Posta de sol a Newport







A sota el far de Heceta Head


















Bald Eagle a Cape Lookout