Establiments de Corvallis: Pròleg

Ara que ja fa unes quantes setmanes que estem instal·lats a Corvallis, podem dir que ens hem integrat amb èxit a la vida de la ciutat. La veritat és que ha estat fàcil, més o menys ja la coneixíem i sabíem que és una ciutat agradable i acollidora. Després de dos anys de la primera visita continua igual.
L'altre dia dèiem amb l'Alba que ja ens hi movem còmodament, quan anem en cotxe o en bici d'un lloc a l'altre ho fem sense estar gaire pendents de per on passarem, quin carrer agafar... no necessitem el mapa. De fet no té gaire mèrit perquè com moltes ciutats de l'oest (i em sembla que també de l'est) l'estrucutra urbanística és simple i lògica: els carrers que van de nord a sud tenen un número començant per l'1 a tocar del Willamette i anar pujant mentre vas cap a l'oest; els carrers que van d'est a oest (per tant perpendicualrs als numerats) tenen els noms dels presidents dels EUA; després hi ha algunes avingudes que van per lliure i que tenen altres noms aleatoris. Tot plegat fa que et situïs de seguida.
Quan he començat aquesta entrada la meva idea era introduir, sense allargar-me gaire, una sèrie d'entrades breus sobre establiments particulars de la ciutat. De moment això de la brevetat ho porto malament, intentaré millorar. He cregut que valia la pena perquè us asseguro que n'hi ha uns quants, i per als que no pugueu venir a veure'ns almenys us en podreu fer una idea.
No podia començar la sèrie sense haver-vos mostrat una mica Corvallis en conjunt. A continuació penjo quatre fotos dels llocs més representatius. Com que sortiran amb l'ordre que voldrà l'aplicació de pujar fotos us les comento breument, ara sí:
- L'edifici blanc amb la bandera onejant al capdamunt és el Benton County Courthouse (els jutjats del comptat de Benton), construït el 1888, un dels edificis més antics de la ciutat.
- L'esquirol gris és un habitant corrent als carrers de Corvallis. Són molt sociables.
- El riu és el Willamette River, l'ànima de la vall, aquí el consideren un riu mitjanet tirant a petit.
- El carrer que té arbres per sostre és el tram de Monroe st. A tocar del campus de l'OSU, en diuen el districte històric.
- Les dues que queden són del parc que hi ha a tocar del riu.

Da Vinci days

Tornem a ser a la bugaderia amb wifi gratuït, es veu que és un bon lloc per escriure quatre ratlles en aquest bloc. Mentre vigilo la rentadora i l'assecadora, vaig escrivint. Ja que parlem d'escriure, escriure així per a mi és una novetat. Sempre he estat d'aquells que abans d'escriure res faig un esquema, a vegades més d'un, i tot seguit uns quants esborranys. Amb això del bloc tiro pel dret i quan ho torno a llegir veig que aquell paràgraf m'ha quedat desequilibrat, que algunes coses no acaben de lligar, segurament se m'escapa algun error de picatge i potser fins i tot alguna falta (que Pompeu Fabra em perdoni), però en fi les rentadores i les assecadores tenen el seu ritme. Si el text va lligat a la forma i al suport, això del bloc deu haver d'anar més o menys així. D'altra banda els dies de cada dia, i sobretot darrerament, he estat força enfeinat: correccions que em van arribat des de Girona, i una feineta des de Lleida de la qual ja us n'explicaré més detalls quan hagi pres més forma. A part, ja tinc el permís per treballar als EUA, i sembla que l'estrenaré aviat. De moment, com que encara no està del tot lligat no en vull explicar més, però puc donar alguna pista: té a veure amb la uni d'aquí, amb l'ensenyament per internet i amb la llengua catalana.
El que deia, ja he escrit unes quantes ratlles i encara no he parlat del que volia parlar en començar aquesta entrada. Podria canviar el títol, però vaig per feina perquè a la rentadora només li queden 10 minuts.
El cap de setmana passat vam celebrar aquí a Corvallis un dels esdeveniments més populars i participatius de la ciutat: els Da Vinci days. Als lectors del bloc que esteu a la UdG us dic que és com una fira de mostres de la setmana de la ciència però a l'engrós i ben muntada. Per començar hi participen voluntàriament un fotimer d'estudiants, professors i qualsevol que se senti atret per la ciència. Això sí, la ciència estricta, a Corvallis i a l'OSU d'humanitats pures, poques. Els estands els posen en un parc encantador al centre de la ciutat: hi ha paradetes dels departaments, però també d'empreses dedicades sobretot a les energies renovables: biodìèsel, cotxes i motos elèctrics, plaques solars. També hi ha paradetes de menjar, s'assemblen a les paradetes del festival de les músiques religioses de Girona, però aquí la multiculturalitat gastronòmica és espontània: plats mexicans, gelats italians, barbacoes, blat de moro, cuina xinesa i segur que me'n deixo alguna. Cada vespre hi ha concerts que s'emplenen amb gent de totes les edats que s'asseuen a la gespa o en cadires que es porten de casa... Sí, d'acord, a Corvallis són una mica hipis. Hi ha activitats paral·les espectaculars, com visites guiades al centre de recerca de tsunamis de la ciutat (un dels més avançats del país), una cursa de monoplaces elèctrics pel centre ciutat. I deixo per al final l'activitat més xocant, espectacular i genuïna del cap de setmana: el desafiament quinètic (the kinetic challenge).
Consisteix en què diversos grups de gent, o algun llunàtic solitari, inverteixen temps i calers en construir el que en diuen escultures quinètiques, que de fet són màquines que només es poden moure amb energia humana, bàsicament pedals. A més s'han de decorar segons un tema que canvia cada any, aquest cop tocava el mar. Entre dissabte i diumenge aquests artefactes i els seus pilots han d'afrontar quatre proves: velocitat, pujar una duna de sorra, creuar uns cinquanta metres pel fang i baixar pel Willamette River. La popularitat que assoleix la màquina i l'efecte de la decoració també puntuen. Tot plegat és sensacional, mireu les fotos més avall. Són autèntics prodigis de cadenes, engranatges, palanques, pales, flotadors i pedals. Algunes fruit de la feina de dissenyadors i constructors seriosos i compromesos. D'altres, la majoria, de gent que afronta el repte, pero que sobretot va a passar-s'ho bé. I algunes altres, no ens enganyem, són uns trastos que quatre arreplegats han maquinat en quatre dies per anar a fer el burro una estona.
Nosaltres no ens vam perdre cap de les proves, valia la pena. I amb una altra parella de catalans que estan en una situació semblant a la nostra i un noi mig americà mig català ja vam començar a planificar un estri d'aquests per a la propera convocatòria. Algú s'anima? Us deixo amb unes quantes fotografies de les moltes que vam fer, que l'assecadora ja està a punt d'acabar.

Una nova experiència i un altre comiat encara més inesperat

Aprofito mentre rentem la roba a la bugaderia Campbell's, que té wi-fi, per escriure quatre ratlles més al bloc.
Començaré per la nova experiència. Divendres vam anar al poble d'aquí al costat Philomath (a uns 5km, 5000 hab.) perquè celebraven el tradicional “Philomath Frolic Rodeo", em sembla que era la cinquanta sisena edició. Ja ens havien advertit que era un espectacle genuïnament “redneck” (el típic americà caucàssic, de nivell sòciocultural baix i, generalment de procedència rural), i vam poder comprovar que qui ens va advertir sabia molt bé de què parlava: una alta concrentració de les típiques pick-up, grans, molt grans, i moltes; paradetes de barrets de cowboy, de pastissos amb altes concentracions de sucre i greixos saturats, i de hot-dogs amb encara més greixos saturats.
Només d'asseure'ns a les grades on passaríem les dues hores i mitja següents, i després de fer un cop d'ull a la gent que teníem al voltant vam veure que la concentració de rednecks també era alta: senyors i senyores corpulents, normalment amb barret i alguna cosa de menjar i beure a la falda; nois amb barrets de cowboy, camisa i texans; noies rosses tenyides amb els ulls enrimel·lats; també nois i noies corpulents...
El primer xoc el vam rebre només de començar: el locutor (a cavall i amb micro) va anar per presentar la noia que havia de cantar l'himne nacional i la gent es va aixecar, els que portaven barret o gorra se'l van treure i la majoria es van posar la mà dreta al pit. Es va fer un silenci gairebé total. Això ja ens ho esperàvem. Pel que no estàvem preparats era pel discurs que ens va clavar el locutor sobre la grandesa d'Amèrica i que es va acabar amb un bram eixordador de la multitud que responia a la pregunta final del discurs: “Qui d'aquí està orgullós de ser americà?”. A continuació, silenci altra vegada, només trencat per la veu que cantava l'himne i pel galop del cavall de la reina del rodeo que enarboraba la bandera de les barres i estrelles.
L'espectacle del rodeo en si va ser sensacional: el locutor presentant els cowboys i les cowgirls; el pallasso del rodeo; els crits dels energúmens que teníem al voltant; els cowboys muntant cavalls, toros, perseguint vedells a cavall per enllaçar-los, o per saltar del cavall en marxa i tombar-los a terra; les cowgirls enllaçant vedells o llençant els cavalls al galop i fent-los girar en curt esquivant obstacles; fins i tot una carrera sobre burros molt divertida i accidentada.
Al final un castell de focs força més espectacular que el del 4 de juliol a Corvallis. Concert de música country i cap a casa.

I acabaré aquesta entrada d'avui recordant del meu tio Enric, el seu somriure calcat al del meu pare (i crec recordar que com el del meu avi) i el seu “Hola noi!, què tal?”. El fet d'estar lluny de casa encara em fa més difícil de fer-me la idea que quan torni a Figueres i vegi els meus pares, la tia Carmen, la meva cosina i en Lluís, ell no hi serà. Però nosaltres sí, i tots plegats tirarem endavant.

4 de juliol: Independence Day

El 2 de juliol de 1776 el segon Congrés Continental, format per delegats de les tretze colònies, va aprovar la declaració d’independència, per la qual aquestes colònies trencaven els vincles amb Anglaterra i creaven els Estats Units. No m’he equivocat, això va ser el 2 de juliol, però no va ser fins al 4 que la declaració es va fer pública, i aquest és el dia que ha passat a la posteritat. Avui, el 4 de juliol és la festa nacional dels EUA. És clar que, encara que potser no sapiguem ben bé la història de la celebració, qui més qui menys sap que aquest dia els americans celebren alguna cosa important, perquè la seva cultura exportadora de símbols i d’imatges propis ja es preocupa de fer-ho saber a la resta del món.
L’altre dia fent una volta amb bici pels voltants em vaig adonar que és força comú que molta gent que viu en cases dels afores i que tenen un jardí prou gran, a part d’arbres, plantin un pal per penjar-hi la bandera nacional. De fet, les banderes americanes formen part del paisatge urbà habitual de Corvallis (i també de les altres ciutats que hem visitat). Però quan arriba el 4 de juliol tot són barres i estrelles, tots els colors de l’arc iris es redueixen a tres: blanc, blau marí i vermell. Com les senyeres i les estel•lades un dia de Sant Jordi o un 11 de setembre, però a l’engròs. Ells sempre ho de fer tot més gros i més gran que la resta del món.
També és més gran l’orgull nacional, normalment ja es nota, però avui l’hem viscut –bé, l’hem patit– per partida doble perquè ha coincidit que aquest cap de setmana s’havia instal•lat a Salem, a prop de Corvallis, una associació que fa recreacions de la Guerra Civil americana. Què he de dir? Va estar molt bé: encara era ple de barres i estrelles, però ara disposades diferent en les banderes confederades i unionistes; l’olor de pólvora, l’estrèpit dels canons i de les carrabines; les tendes amb el mobiliari; els civils; la música... Semblava tot força rigorós: la diversitat d’uniformes en ambdós bàndols, la progressió de les unitats sobre el terreny... fins i tot hi havia un locutor que al final va explicar com anava tot plegat. Però començava el paràgraf parlant de l’orgull nacional americà, doncs ho deia perquè no crec que hi hagi gaires països que estiguin orgullosos d’una guerra civil, i ells ho estan. No pas perquè fos l’enfrontament militar on han mort més americans de la història, només faltaria, sinó perquè en certa manera és l’origen de tot plegat. El locutor ens va engaltar una frase que a mi em va deixar de pedra i que el públic va acollir amb una sonora ovació, més o menys anava així,: “aquest país l’hem aixecat sobre la nostra pròpia sang”... bé, i a sobre de la d’uns quants milers d’indis (això últim ho dic jo, és clar).
Tinc fotos meves, però us deixo aquest enllaç a un diari digital local que en saben més que jo.
Després de la recreació, cap a Corvallis. Just a temps per veure els focs artificials sobre el Willamette River. El riu, fantàstic; els focs, discrets. La ranera de la crisi, diuen.