El primer partit de “football”: OSU-Arizona

És cert que els Da Vinci Days, les bicicletes, el “baseball”, els rodeos, la natura, la festa nacional i els establiments particulars són elements que enriqueixen (i enriquiran) la nostra experiència corvaliana, però aquesta seria del tot incompleta si no haguéssim assistit a un partit de “football” dels Beavers. Per als que no ho sapigueu, els Beavers són l'equip de futbol americà de l'Oregon State University (que té el campus a Corvallis), i són el referent esportiu indiscutible de la ciutat i també l'orgull local de la població. Sí, de tota la població, no només de la població universitària. Si no recordo malament van guanyar consecutivament la lliga universitària nacional les temporades 2006 i 2007.
Un partit local dels Beavers és un esdeveniment que, tan si volen com si no, afecta tots els habitants de Corvallis, perquè ja la vigília de l'esdeveniment la ciutat s'omple de gent i d'autocaravanes, els motels s'emplenen i la marea taronja inunda els carrers del downtown i els voltants del Reser Stadium. El dia del partit tota la zona del sud est de la ciutat queda col·lapsada pels vehicles i per les paradetes que habiliten els aficionats: amb tendals, barbacoes, neveres plenes de cerveses... Quatre xifres: l'estadi té capacitat per a 50.000 espectadors, Corvallis té 54.000 habitants. Aquest dissabte érem 42.000 persones veient el partit contra la University of Arizona.
Un servidor s'havia procurat per a l'ocasió una samarreta taronja de l'equip que va acabar a la maleta dels meus pares i que ara s'enyora a l'Empordà. De totes maneres no es va notar gaire perquè les grades eren completament taronges, i no només de samarretes, les gorres, els maquillatges, la pintura que portaven molts a la part superior del cos... tot era taronja. L'ambient era festiu a més no poder, la temporada passada va ser medicore, però ara, amb el retorn dels germans Rodgers també ha tornat el bon joc i la il·lusió dels aficionats (que no havien perdut mai) torna a estar a dalt de tot. Fins dissabte l'OSU havia guanyat tres partits i n'havia perdut un. No podíem haver triat un dia millor, Arizona sempre ha estat un gran rival. De fet, no vam triar nosaltres el dia, el va triar el quefe de l'Alba que va ser qui ens va convidar, a nosaltres i a la família de l'altre postdoc de l'equip, i qui ens va instruir en la normativa del joc.
Em fa prou vergoya dir-ho: no he estat mai al Camp Nou en un partit del Barça. Però ara en tinc més ganes que mai per comprovar si el caliu de l'afició és tan potent i tan sonor com el del Reser. Quan atacava l'OSU la cridòria i els aplaudiments eixordaven. La grada lateral on érem nosaltres cridava “O”, després les grades dels extrems cridaven “S” ([es]) i després l'altra grada lateral cridava “U” ([iu]). No sé com ho sentien els jugadors, però quan nosaltres sentíem els del davant cridar, feia basarda. Quan atacaven els d'Arizona, els xiulets i els “buuu” eren igualment eixordadors. Queda clar que vam al·lucinar, gaudir i participar de l'ambient del partit. També vam gaudir del partit en si, les normes bàsiques no són difícils d'entendre. Tot i el resultat final (OSU 32-Arizona 37) va ser un bon partit, sempre molt disputat, amb grans jugades i molta llenya. Em va agradar, sincerament, un joc vistós, sempre molt ofensiu, molt tàctic. I les xirlíders, molt maques, és clar.

Som uns bons amfitrions... modèstia a part.

Doncs sí, aquesta primera quinzena d'agost hem tingut la primera visita catalana –els meus pares-- i em sembla que han marxat prou contents del tracte i d'Oregon. Diuen que volen tornar. Així doncs, si algun dels que llegiu això us hi esteu pensant, ja ho sabeu!
Val a dir que l'aventura no va començar gaire bé. Em vaig aixecar el dia que arribaven al matí i se'm va acudir de mirar per internet si el seu vol arribava segons l'horari previst. Perfecte: el vol BCN-Atlanta estava a punt d'aterrar, puntual. I el vol Atlanta-Portland (ME), també estava correcte... un moment, Portland (ME)? Merda! Això és Portland a l'estat de Maine, a la costa est, a més de 4.000Km de distància de Portland, Oregon! Es veu que alguna ment brillant de l'agència o de la central de reserves s'havia confós de ciutat, fos qui fos qui va cometre l'error és un perfecte inútil perquè qualsevol que sàpiga una mica de geografia dels EUA sap com els agrada de repetir noms. En qualsevol cas, després d'unes quantes trucades a Delta Airlines d'Atlanta, vam aconseguir que els localitzessin a través de la megafonia de l'aeroport, que els canviessin els bitllets i que els enviessin cap a Oregon. OREGON, recordeu-ho si us decidiu a venir. Val a dir que Delta es va portar excel·lentment tant amb els meus pares com amb nosaltres: sempre van ser amabilíssims, comprensius, atents i eficients. Van canviar els bitllets sense cap recàrrec i encara ens van demanar excuses per no haver estat a temps a canviar les maletes d'avio i per enviar-les, elles sí, cap a Maine. Això sí, en menys de 24h ens les portaven a casa a Corvallis. Al final, tothom a casa sa i estalvi, una bona anècdota.
L'Skype i el correu-e són unes eines que ens han facilitat enormement el procés d'adaptació: ens hem vist i hem parlat amb molta gent regularment, i sembla que no, et sents més a prop de casa. Però malgrat tot, no hi ha res com passar uns dies junts. Hem fet vida domèstica, hem fet petites excursions pels voltants, hem passejat per Corvallis, hem anat quatre dies de viatge per la costa d'Oregon, els hem enviat a Crater Lake. Ells han fet de jardiners, de cuiners, de decoradors i ens han emplenat la nevera de coses bones. Però no us preocupeu, no cal tot això per tenir una habitació uns dies al 1695 NW Division #3 de Corvallis, OR.
Us deixo un parell de fotos de la costa oest d'Oregon entre Florence i Astoria per fer-vos dentetes. Per cert, hi ha set ciutats diferents als EUA que es diuen Florence.

Crater Lake Rim Tour

Sí, ja ho sé, són dues de seguides sobre bicicletes. Què hi farem, és el que toca, després d'aquesta deixaré descansar una mica el tema, ho prometo.
Els dies 28, 29 i 30 d'agost va tenir lloc la trenta-dosena volta al Crater Lake (CL a partir d'ara) impecablement organitzada pel Mid-Valley Bicycle Club de Corvallis. Nosaltres ja havíem estat a CL fa dos anys, ara però teníem l'oportunitat d'anar-hi amb altre gent –molt bona gent--, acampar al costat mateix del Diamond Lake, i un servidor de pujar i fer la volta al CL en bicicleta.
Vam sortir de Corvallis plovent, però al cap de tres hores de cotxe i unes quantes milles més al sud ja feia més bon temps. Crec que vam ser els últims d'arribar, quan tothom sopava, nosaltres muntàvem el toldo que ens havia cedit el quefe de l'Alba; quan se n'anaven a dormir, nosaltres sopàvem... no ens acostumarem mai als seus horaris. Abans del nostre sopar vam fer una sessió de brífing, amb presentació de tots els participants i de tota l'organització, on ens van aconsellar sobre l'hora de sortir, els punts de SAG (Support and Gear, o sigui, la teca), les precaucions que havíem de tenir... Tot molt rigorós però amable alhora.
L'endemà vam arrencar amb una temperatura molt freda, abrigats fins a les orelles. No us entretindré amb detalls tècnics de la pujada i de l'itinerari, però només perquè us en feu una idea: al final el meu comptamilles nou (gràcies Alba pel regal d'aniversari) marcava 65m (poc més de 100km), havíem sortit de la cota 1.580m i el punt més alt era 2.300m. Esportivament és una volta molt interessant: pels desnivells, la distància, el vent, els diferents tipus d'asfalt... però m'atreviria a dir que el vessant esportiu d'aquesta activitat és el menys rellevant o, més ben dit, només és un aspecte més d'aquesta extraordinària experiència.
Podeu fer un cop d'ull a les nostres fotografies, o als milers de fotografies de CL que corren per internet per fer-vos una remota idea del que vam veure. Altra vegada les fotografies no capturen la grandesa i la immensitat de l'espai. El perímetre del llac és d'unes 35 milles, res a veure amb el que estàvem acostumats, la profunditat (crec recordar) arriba als 800m, i això fa que el blau de l'aigua sigui intensíssim. A més el temps va ser esplèndid. La intensitat de l'esforç després de les 13m d'ascensió a la carretera que voreja el llac va baixar considerablement, perquè no podíem evitar d'aturar-nos a tots i cadascun dels miradors sobre el llac. El llac sempre era el mateix, però cada parada era diferent: una altra perspectiva, més o menys arbres, un penya-segat o un altre, l'angle de visió més o menys obert. A més, a aquesta alçada i pedalant els pulmons s'eixamplen i s'emplenaven d'aire pur i fresc. Tot plegat un conjunt de sensacions extraordinàries a les quals s'ha d'afegir una companyia humana que va ajudar a millorar encara més l'experiència: d'una banda l'Alba, el meu cotxe d'assistència particular que combinava la redacció de la tesi amb l'assistència en carretera, i per l'altra els agradables companys i l'organització impecable del MVBC. M'hauria agradat que els que compartiu amb mi aquesta passió pel pedal i per la muntanya hi haguéssiu estat... bé, i els que no també. A tots plegats us agradaria, ja ho sabeu.
Aquest any no hauré pogut fer la volta dels refugis del CEE, però aquesta volta ha estat un bon succedani. Com deia aquell: ni millor ni pitjor, diferent.
PD: El diumenge, la nostra meravellosa furgoneta ens va donar un ensurt que al final va quedar en no res. A l'hora de marxar va començar a vessar gasolina per la part del dipòsit, amb la intercessió i ajuda d'un parell de companys vam trucar a la AAA (una mena de RACC del qual ens hem fet socis) i ens van portar fins al mecànic més proper que per 60$ ens va solucionar el problema. Per sort no era el dipòsit foradat, sinó una vàlvula que perdia. Ja ens vèiem anant a buscar els meus pares a Portland l'endemà amb un cotxe de lloguer i fent un crèdit per pagar la reparació.
Apa, les fotos. Molt de llac, sí, però se’m van acabar les piles (les de la màquina) a mitja volta, hauré de completar el meu àlbum pidolant fotos als companys.