San Francisco (I): 750 + 50Km

Aquests dies hem canviat el nostre estimat Corvallis per San Francisco. El motiu? L'“American Geophysical Union Fall Meeting”, una salvatjada de congrés amb uns 20.000 participants (sí, vint mil, no he posat zeros de més). L'Alba a treballar i jo, també... bé, tant com es pot treballar tancat en un hotel al centre mateix de San Francsico. Concentrar-se i quedar-s'hi és difícil, fins i tot quan fa mal temps.
El viatge (750Km) el vam fer en cotxe en dos dies, amb altres companys i coneguts que també anaven al congrés (dos colombians, una xilena i un americà de Boston que treballa a l'OSU). Vam veure paisatges diversos, però sobretot: molta aigua.
Perquè veieu que és difícil concentrar-se en aquest context, us diré que el dilluns vaig llogar una bici i vaig creuar el Golden Gate (ho proven el centenar de fotografies que li vaig fer des de tots els angles), vaig anar fins a Rodeo Beach, Sausalito i tornar (uns 50km, amb una pujada de 4km amb desnivells entre el 5% i el 7%). Una experiència més que recomanable.

Thanksgiving

Avui toca una altra dosi de cultura i tradició nordamericana. De moment ja hem passat el Memorial Day, 4 de juliol, Halloween i ahir vam celebrar el Thanksgiving Day, el dia d'acció de gràcies. Avui en dia Thanksgiving se celebra el tercer dijous de novembre, i com diu el nom és un dia per donar gràcies. Tradicionalment era per donar gràcies per les collites, però actualment ha agafat un caire més general i, contràriament al que podríem esperar d'un país que posa “Creiem en Déu” en els bitllets, no es considera una festa religiosa. És clar que cadascú dóna gràcies a qui creu convenient. És una festa per passar amb la família, i com que aquí tothom està desperdigat això fa que aquesta setmana sigui la setmana de l'any amb més tràfic aeri.

No sé si és perquè Corvallis és una ciutat cosmopolita i oberta, o perquè nosaltres ens hem agafat seriosament això de conèixer gent, o perquè som europeus interessants, o perquè ens han agafat com a mascotes... però el cas és que hem rebut quatre invitacions per a l'apat d'acció de gràcies. És una llàstima no haver-les pogut acceptar totes tres. Només us diré que ahir a la taula del quefe de l'Alba érem dos nordamericans, dos xinesos, dos colombians, dos palestins i dos catalans. Una experiència molt agradable i enriquidora, la prova és que ens van passar les hores que no ens en vam adonar.

Però una de les estrelles de Thanksgiving és l'indiot que, rostit de mil maneres diferents, esta present a totes les taules americanes. Tot un genocidi. Ja fa dies, setmanes de fet, que se'n veuen en gran quantitat als supermercats. En molts llocs fan ofertes variades als consumidors. Al Winco, per exemple, si compres més de 30$ d'altres coses et rebaixen considerablement el preu per lliura del malaurat ocell. Com que la mida de la bèstia és respectable, hi ha cartells que et recomanen no treure'l del carro, només n'has de dir el pes al caixer o caixera. Per cuinar-lo no cal cenyir-se a una recepta, perquè pel que fa a receptes de l'indiot de Thanksgiving: tants caps, tants barrets. Això sí, cal tenir un forn gros i paciència, perquè en funció de la mida o del farcit de l'individu el temps de cocció oscil·la entre les 5 i les 8 hores. Després de tot aquest tràngol, resulta que el pobre indiot és l'animal de referència per referir-se a algú que és una curt de gambals: “What a turkey!” equivaldria al nostre “Quin vestrús!” (per als que no sou de l'Empordà, no m'ho invento, ho recull el DCVB).

Establiments de Corvallis I: Shedd Cafe

Fa unes quantes entrades prometia una sèrie sobre establiments particulars de la ciutat. No me n'havia oblidat. Val a dir que començaré per un establiment que no és a Corvallis, però que es mereix sobradament que li dediqui una entrada. Es tracta del “Shedd Cafe”, i com diu el nom és al poble de Shedd, uns quinze o vint quilòmetres al sud de Corvallis, i com moltes altres coses de la zona, me'l van fer descobrir la gent del Mid-Valley Bycicle Club (MVBC).
Encara que m'aparti una mica del tema deixeu-me dir que el MVBC és el club de ciclisme que fa sortides cada dissabte (i els que organitzen les dues rutes que he comentat anteriorment). Cada dissabte surten dos grups: un que va més per feina, més esportiu, i un altre de més lúdic (els Rollers) que fa menys milles però gaudeix més del paisatge, de la conversa i de la gastronomia local. Evidentment van ser aquests darrers els que em van portar a esmorzar per primer cop al Shedd Cafe.
Shedd és un poble petit, molt tranquil, al costat de la carretera 99E. Està situat en una zona on les activitats econòmiques principals són l'agricultura i la ramaderia. Però parlem del Sehdd Cafè. Què és el que el fa especial i atractiu per a uns foranis com nosaltres? Comencem pel motiu pricipal que ens porta a un establiment d'aquest tipus: el menjar. Deixeu-me dir primer el que potser és l'única cosa negativa: el cafè. Res de cafè curt i fort, ni tan sols el famós “latte” (molta llet i un ratxet de cafè). Això sí, de cafè d'aquest aigualit no us en faltarà al llarg de tot l'àpat, perquè el servei s'ocuparà que no buideu mai la tassa. Per al meu gust el plat estrella és el Sour Roll (veg. la foto al final), una mena de pastisset tipus donut (res a veure amb els donuts que coneixem nosaltres) inundat amb una crema dolçíssima. Perfecte si acabes de començar una volta amb bici i encara queden unes quantes milles per recòrrer. Tampoc podem passar per alt els esmorzars de forquilla i ganivet, però ara no en recordo els noms. Ni les hamburgueses. Quant de mal que ha fet el McDonalds a la fama de les hamburgueses americanes! Res a veure amb les que es poden menjar aquí: carn de vedella local, tendríssima; salsa barbacoa feta a casa i cogombres confitats artesanals. Llàstima del pa.
Però l'interès d'aquest local no és només gastronòmic. Ni molt menys! El local el porten una família del poble. De fet hauria de dir, les dones de la famíla: la mare, l'àvia, la sogra i un parell de filles. Totes molt amables i encuriosides per aquest estanger que ve prou sovint: amb bici (plogui o faci sol), amb la seva dona, amb els seus pares (que van deixar constància oficial al llibre de visites del pas d'uns empordanesos)... El darrer dia que hi vam anar vam conèixer el pare i un parell de fills més petits. Molt familiar i acollidor, vaja.
Només d'entrar, salta a la vista que ens trobem en un lloc especial, o com a mínim diferent al que estem acostumats. A primer cop d'ull és com qualsevol cafè de carretera que podem haver vist en multitud de pel·lícules. Però de seguida crida l'atenció la indumentària de les senyores que porten el local: faldilles llargues, brusa llisa de mànigues llargues i una petita mantellina que els cobreix el recollit dels cabells. Després, els cartells que hi ha escampats entremig de la decoració: “Aplegeu-vos al voltant de la nostra taula”, “Gràcies per compartir amb nosaltres aquests aliments”... Investigacions posteriors a la primera visita van revelar que pertanyen al culte mennonita, del qual no havíem sentit a parlar mai. Són més coneguts els amish, que es van escindir dels mennonites a finals del segle XVII, a Europa, és clar. Es caracteritzen per ser anabaptistes (reben el sagrament del baptisme a l'edat adulta i per voluntat pròpia del fidel), per rebutjar la violènia i les armes de foc (el darrer dia que hi vam anar a la porta hi havia un cotxe aparcat ple d'adhesius a favor de les armes de foc: “les armes de foc no maten, els que condueixen parlant pel mòbil sí”) i per voler instaurar el regne de Déu a la terra. Rebutgen el divorci i la doctrina teològica es basa principalment en el nou testament, amb una rellevància especial del sermó de la muntanya (si no recordo malament: les benaurances, la resistència a la temptació, parar l'altra galta...).
No cal dir que el Shedd Cafe és visita obligada per a qualsevol que vingui a Corvallis. Ja ho sabeu!
Visca Catalunya.
Visc a Corvallis.

Si voleu saber sobre els mennonites, podeu llegir la breu entrada que hi dedica l'Enciclopèdia Catalana o, més extensa i completa la de la Viquipèdia en anglès.

Tardor Corvallenca

Sí teniu raó, fa dies que no escric res. Però no tota la culpa és meva. L'Stieg Larsson i L'home que no estimava les dones n'ha estat responsable en part, perquè ha ocupat moltes de les meves estones de lleure i alguna hora de son també. També hi ha tingut a veure el football, perquè m'hi he enganxat una mica i darrerament he fet coincidir la bugada amb el partit setmanal dels Beavers, i a la bugaderia (on a part d'internet també tenen TV), en lloc d'escriure al bloc, he estat mirant el partit. No era l'únic, hi ha altres conciutadans que també ho fan. La veritat és que dóna gust de veure'ls jugar, després d'un inici de temporada una mica irregular a causa del canvi d'entrenador i d'alguna reestructuració a l'equip estan desplegant un joc contundent i creatiu que els ha portat a guanyar els sis darrers partits amb autoritat i a mantenir intactes les opcions per entrar a la “Rose Bowl” d'aquest any.
No és que m'hagués oblidat del bloc, al contrari, aquestes darreres setmanes hem viscut experiències i vist coses que constantment em recordaven que les havia de compartir amb vosaltres. Anem per feina doncs.
En primer lloc em veig obligat a parlar de la tardor. Ja he escrit en alguna entrada que Corvallis és una ciutat verda, plena d'arbres i jardins, per tant us podeu imaginar com es transforma quan arriba la tardor. De fet, espero que us ho imagineu, perquè descriure-ho se'm fa molt difícil. Normalment per adonar-te que ha arribat la tardor s'ha de sortir de les ciutats, anar a la fageda d'en Jordà, o al coll de l'Ullat, o al coll d'Ares, o... A Corvallis no cal. Només mirar per la finestra de l'habitació es veuen infinitat de tonalitats diferents de grocs, taronges, vermells, rosats... És més, el groc de l'arbre que tenim al davant fins i tot canvia el color de la llum que ens entra a casa al llarg del dia. Passejant per la ciutat, la varietat de colors evidencia la diversitat d'espècies d'arbres que viuen en els parcs i jardins. A més, la competència dels serveis de neteja municipals no pot evitar que els colors també siguin a terra, on les fulles caigudes creen efímeres estores multicolors. I no puc parlar de la tardor a Oregon, sense parlar de la pluja. No crec que m'equivoqui de gaire si dic que en aquest darrer mes hem tingut vint dies de pluja i deu de bon temps. De pluja lleugera, però constant. Això sí, els dies de bon temps són esplèndits i els colors que us deia encara es tornen més intensos. Alguns oregonians m'han dit que no cal que destaqui gaire el plaer d'aquests dies assoleiats de tardor, no volen que els californians i la resta del país sàpiguen que la tardor no és tan humida i grisa com es diu. Només faltaria que se'ls acudís traslladar-se i acabessin amb la tranquil·litat d'Oregon.
En segon lloc, no puc deixar enrere el mes d'octubre sense parlar del nostre primer Halloween als EUA. Això serà més fàcil que descriure els colors i les sensacions de la tardor, perquè és tal com ho hem vist a les pel·lícules. Efectivament les carbasses són per tot arreu, per començar als supermercats, però també en parades improvisades pels pagesos a peu de carretera; i després passen a decorar les portes de les cases, dels comerços, de les germandats universitàries... I, sí, buidades i retallades amb cares rialleres, espantades, algunes autèntiques obres d'art. M'atreviria a dir que aquesta és la part més vistosa del Halloween, la part més macabra i terrorífica es redueix a alguna botiga que ven màscares, disfresses, làpides, zombis...
Nosaltres, com a immigrants sensibles a la cultura i les tradicions locals, ens vam proveir amb llaminadures per si la nit del 31 algun nen s'acostava a fer Trick-or-treating, no hi comptàvem gaire perquè el barri és tranquil i perquè no havíem posat cap decoració a la porta. Però cap a les sis de la tarda van trucar a la porta. Quan vaig obrir, al primer moment no vaig veure res, però una veueta, “trick or treat”, va fer que abaixes la mirada per descobir un petit follet que em mirava i m'ensenyava un cistell que ja contenia unes quantes llaminadures. A partir d'aquí va ser un no parar, alguns anaven sols, altres en grup (sempre amb un adult que els vigilava uns metres més enrere), tots disfressats. Fins que vam tancar el llum de fora per poder sopar tranquils i disfressar-nos de papallona i caçador de papellones per anar a una festa d'adults a casa d'un conegut d'un conegut on hi havia de tot: vampirs, portades de revista científica, carbasses, dragqueens,... Tota una experiència.
Ahir, per celebrar l'aniversari de l'Alba vam anar d'excursió cap a Newport per fer un bon dinar de peix i de camí ens vam aturar al Mary's Peak (la Mare de Déu del Mont de la Willamette Valley per dir-ho d'una manera). Tot i que fa poc més de mil metres no vam poder arribar fins a dalt perquè ja estava ben nevat, i amb el canvi automàtic no es poden fer meravelles sobre la neu. L'experiència va valdre la pena, i l'àpat a l'Ocean Local Foods que va culminar el dia, encara més.
Ara, ja estem immersos de ple en els preparatius del dia d'acció de gràcies (Thanksgiving). El primer símptoma: les carbasses han desaparegut dels supermercats per deixar el lloc als indiots.
Visca Catalunya,
Visc a Corvallis.

El primer partit de “football”: OSU-Arizona

És cert que els Da Vinci Days, les bicicletes, el “baseball”, els rodeos, la natura, la festa nacional i els establiments particulars són elements que enriqueixen (i enriquiran) la nostra experiència corvaliana, però aquesta seria del tot incompleta si no haguéssim assistit a un partit de “football” dels Beavers. Per als que no ho sapigueu, els Beavers són l'equip de futbol americà de l'Oregon State University (que té el campus a Corvallis), i són el referent esportiu indiscutible de la ciutat i també l'orgull local de la població. Sí, de tota la població, no només de la població universitària. Si no recordo malament van guanyar consecutivament la lliga universitària nacional les temporades 2006 i 2007.
Un partit local dels Beavers és un esdeveniment que, tan si volen com si no, afecta tots els habitants de Corvallis, perquè ja la vigília de l'esdeveniment la ciutat s'omple de gent i d'autocaravanes, els motels s'emplenen i la marea taronja inunda els carrers del downtown i els voltants del Reser Stadium. El dia del partit tota la zona del sud est de la ciutat queda col·lapsada pels vehicles i per les paradetes que habiliten els aficionats: amb tendals, barbacoes, neveres plenes de cerveses... Quatre xifres: l'estadi té capacitat per a 50.000 espectadors, Corvallis té 54.000 habitants. Aquest dissabte érem 42.000 persones veient el partit contra la University of Arizona.
Un servidor s'havia procurat per a l'ocasió una samarreta taronja de l'equip que va acabar a la maleta dels meus pares i que ara s'enyora a l'Empordà. De totes maneres no es va notar gaire perquè les grades eren completament taronges, i no només de samarretes, les gorres, els maquillatges, la pintura que portaven molts a la part superior del cos... tot era taronja. L'ambient era festiu a més no poder, la temporada passada va ser medicore, però ara, amb el retorn dels germans Rodgers també ha tornat el bon joc i la il·lusió dels aficionats (que no havien perdut mai) torna a estar a dalt de tot. Fins dissabte l'OSU havia guanyat tres partits i n'havia perdut un. No podíem haver triat un dia millor, Arizona sempre ha estat un gran rival. De fet, no vam triar nosaltres el dia, el va triar el quefe de l'Alba que va ser qui ens va convidar, a nosaltres i a la família de l'altre postdoc de l'equip, i qui ens va instruir en la normativa del joc.
Em fa prou vergoya dir-ho: no he estat mai al Camp Nou en un partit del Barça. Però ara en tinc més ganes que mai per comprovar si el caliu de l'afició és tan potent i tan sonor com el del Reser. Quan atacava l'OSU la cridòria i els aplaudiments eixordaven. La grada lateral on érem nosaltres cridava “O”, després les grades dels extrems cridaven “S” ([es]) i després l'altra grada lateral cridava “U” ([iu]). No sé com ho sentien els jugadors, però quan nosaltres sentíem els del davant cridar, feia basarda. Quan atacaven els d'Arizona, els xiulets i els “buuu” eren igualment eixordadors. Queda clar que vam al·lucinar, gaudir i participar de l'ambient del partit. També vam gaudir del partit en si, les normes bàsiques no són difícils d'entendre. Tot i el resultat final (OSU 32-Arizona 37) va ser un bon partit, sempre molt disputat, amb grans jugades i molta llenya. Em va agradar, sincerament, un joc vistós, sempre molt ofensiu, molt tàctic. I les xirlíders, molt maques, és clar.

Som uns bons amfitrions... modèstia a part.

Doncs sí, aquesta primera quinzena d'agost hem tingut la primera visita catalana –els meus pares-- i em sembla que han marxat prou contents del tracte i d'Oregon. Diuen que volen tornar. Així doncs, si algun dels que llegiu això us hi esteu pensant, ja ho sabeu!
Val a dir que l'aventura no va començar gaire bé. Em vaig aixecar el dia que arribaven al matí i se'm va acudir de mirar per internet si el seu vol arribava segons l'horari previst. Perfecte: el vol BCN-Atlanta estava a punt d'aterrar, puntual. I el vol Atlanta-Portland (ME), també estava correcte... un moment, Portland (ME)? Merda! Això és Portland a l'estat de Maine, a la costa est, a més de 4.000Km de distància de Portland, Oregon! Es veu que alguna ment brillant de l'agència o de la central de reserves s'havia confós de ciutat, fos qui fos qui va cometre l'error és un perfecte inútil perquè qualsevol que sàpiga una mica de geografia dels EUA sap com els agrada de repetir noms. En qualsevol cas, després d'unes quantes trucades a Delta Airlines d'Atlanta, vam aconseguir que els localitzessin a través de la megafonia de l'aeroport, que els canviessin els bitllets i que els enviessin cap a Oregon. OREGON, recordeu-ho si us decidiu a venir. Val a dir que Delta es va portar excel·lentment tant amb els meus pares com amb nosaltres: sempre van ser amabilíssims, comprensius, atents i eficients. Van canviar els bitllets sense cap recàrrec i encara ens van demanar excuses per no haver estat a temps a canviar les maletes d'avio i per enviar-les, elles sí, cap a Maine. Això sí, en menys de 24h ens les portaven a casa a Corvallis. Al final, tothom a casa sa i estalvi, una bona anècdota.
L'Skype i el correu-e són unes eines que ens han facilitat enormement el procés d'adaptació: ens hem vist i hem parlat amb molta gent regularment, i sembla que no, et sents més a prop de casa. Però malgrat tot, no hi ha res com passar uns dies junts. Hem fet vida domèstica, hem fet petites excursions pels voltants, hem passejat per Corvallis, hem anat quatre dies de viatge per la costa d'Oregon, els hem enviat a Crater Lake. Ells han fet de jardiners, de cuiners, de decoradors i ens han emplenat la nevera de coses bones. Però no us preocupeu, no cal tot això per tenir una habitació uns dies al 1695 NW Division #3 de Corvallis, OR.
Us deixo un parell de fotos de la costa oest d'Oregon entre Florence i Astoria per fer-vos dentetes. Per cert, hi ha set ciutats diferents als EUA que es diuen Florence.

Crater Lake Rim Tour

Sí, ja ho sé, són dues de seguides sobre bicicletes. Què hi farem, és el que toca, després d'aquesta deixaré descansar una mica el tema, ho prometo.
Els dies 28, 29 i 30 d'agost va tenir lloc la trenta-dosena volta al Crater Lake (CL a partir d'ara) impecablement organitzada pel Mid-Valley Bicycle Club de Corvallis. Nosaltres ja havíem estat a CL fa dos anys, ara però teníem l'oportunitat d'anar-hi amb altre gent –molt bona gent--, acampar al costat mateix del Diamond Lake, i un servidor de pujar i fer la volta al CL en bicicleta.
Vam sortir de Corvallis plovent, però al cap de tres hores de cotxe i unes quantes milles més al sud ja feia més bon temps. Crec que vam ser els últims d'arribar, quan tothom sopava, nosaltres muntàvem el toldo que ens havia cedit el quefe de l'Alba; quan se n'anaven a dormir, nosaltres sopàvem... no ens acostumarem mai als seus horaris. Abans del nostre sopar vam fer una sessió de brífing, amb presentació de tots els participants i de tota l'organització, on ens van aconsellar sobre l'hora de sortir, els punts de SAG (Support and Gear, o sigui, la teca), les precaucions que havíem de tenir... Tot molt rigorós però amable alhora.
L'endemà vam arrencar amb una temperatura molt freda, abrigats fins a les orelles. No us entretindré amb detalls tècnics de la pujada i de l'itinerari, però només perquè us en feu una idea: al final el meu comptamilles nou (gràcies Alba pel regal d'aniversari) marcava 65m (poc més de 100km), havíem sortit de la cota 1.580m i el punt més alt era 2.300m. Esportivament és una volta molt interessant: pels desnivells, la distància, el vent, els diferents tipus d'asfalt... però m'atreviria a dir que el vessant esportiu d'aquesta activitat és el menys rellevant o, més ben dit, només és un aspecte més d'aquesta extraordinària experiència.
Podeu fer un cop d'ull a les nostres fotografies, o als milers de fotografies de CL que corren per internet per fer-vos una remota idea del que vam veure. Altra vegada les fotografies no capturen la grandesa i la immensitat de l'espai. El perímetre del llac és d'unes 35 milles, res a veure amb el que estàvem acostumats, la profunditat (crec recordar) arriba als 800m, i això fa que el blau de l'aigua sigui intensíssim. A més el temps va ser esplèndid. La intensitat de l'esforç després de les 13m d'ascensió a la carretera que voreja el llac va baixar considerablement, perquè no podíem evitar d'aturar-nos a tots i cadascun dels miradors sobre el llac. El llac sempre era el mateix, però cada parada era diferent: una altra perspectiva, més o menys arbres, un penya-segat o un altre, l'angle de visió més o menys obert. A més, a aquesta alçada i pedalant els pulmons s'eixamplen i s'emplenaven d'aire pur i fresc. Tot plegat un conjunt de sensacions extraordinàries a les quals s'ha d'afegir una companyia humana que va ajudar a millorar encara més l'experiència: d'una banda l'Alba, el meu cotxe d'assistència particular que combinava la redacció de la tesi amb l'assistència en carretera, i per l'altra els agradables companys i l'organització impecable del MVBC. M'hauria agradat que els que compartiu amb mi aquesta passió pel pedal i per la muntanya hi haguéssiu estat... bé, i els que no també. A tots plegats us agradaria, ja ho sabeu.
Aquest any no hauré pogut fer la volta dels refugis del CEE, però aquesta volta ha estat un bon succedani. Com deia aquell: ni millor ni pitjor, diferent.
PD: El diumenge, la nostra meravellosa furgoneta ens va donar un ensurt que al final va quedar en no res. A l'hora de marxar va començar a vessar gasolina per la part del dipòsit, amb la intercessió i ajuda d'un parell de companys vam trucar a la AAA (una mena de RACC del qual ens hem fet socis) i ens van portar fins al mecànic més proper que per 60$ ens va solucionar el problema. Per sort no era el dipòsit foradat, sinó una vàlvula que perdia. Ja ens vèiem anant a buscar els meus pares a Portland l'endemà amb un cotxe de lloguer i fent un crèdit per pagar la reparació.
Apa, les fotos. Molt de llac, sí, però se’m van acabar les piles (les de la màquina) a mitja volta, hauré de completar el meu àlbum pidolant fotos als companys.

Una cavalcada per les planures de l’oest americà

Bé, cavalcada però a cavall d’una bicicleta. Ja sabeu que no em fa cap gràcia enfilar-me a sobre una bèstia. Resulta que fa unes quantes setmanes, remenant pel paradís de la compra-venda d’articles de segona mà, vaig trobar una oferta que no podia deixar passar: una bicicleta de carretera pràcticament nova, de la meva mida i molt bé de preu. Com que Oregon és un país “bike friendly” (amic de les bicicletes), no em vaig resistir gens i després d’algunes sortides i d’entrar en contacte amb un grup local de malalts de bicicleta, he tingut l’oportunitat de fer la cavalcada per les planures de l’oest americà que proclama el títol d’aquesta entrada d’avui.
Es tracta d’una marxa organitzada que se celebra anualment i que es diu “Covered Bridge Bicycle Tour” (La volta dels ponts coberts). Poca broma, aquest any era la trenta-unena edició. Un servidor, novell en el món de la bicicleta de carretera, es va apuntar a la volta “curta”: 68 milles (110km).
El que més gràcia em feia d’entrada, a part de fer un bon exercici, era veure els quatre ponts coberts que creua aquesta ruta. Veure’ls, és clar, a ritme de bicicleta que, com molts sabeu, et permet assaborir el paisatge d’una manera particular. Evidentment no he quedat gens decebut, són unes construccions especials i noves per a mi, és com si la carretera passés per dintre d’una casa i jo creués pedalant per sobre del parquet. A part, com tantes altres coses de per aquí, fins ara només els havia vist a les pel•lícules. Sí, és clar, a Els ponts de Madison, i ara també em ve al cap una escena fantàstica d’Sleepy Hollow.
Amb el que no comptava era amb la propina d’aquesta ruta: el paisatge. N’he fet un parell de fotos però al final he deixat estar la càmera perquè a cada foto cometia una injustícia. És impossible capturar la sensació d’immensitat que produeix aquest territori. A casa no estem acostumats als grans espais oberts, a l’horitzó sempre trobem el mar o una carena de muntanyes que posen punt i final al paisatge que veiem. Aquí no, fins on arriba la vista tot són turons, boscos, prats de pastura, granges amb el graner i el bestiar, camps... i no només fins on arriba la vista, perquè anàvem fent milles i potser els turons eren més alts, o els prats més extensos, o els camps eren acabats de segar o plens de blat de moro, però no em desfeia per res d’aquella sensació que us deia. No us penséssiu pas que tot això ha estat una al•lucinació fruit de l’esforç, quan he arribat a casa i ho he explicat a l’Alba m’ha dit una rfase que crec que ajuda a entendre-ho tot plegat: “sí, és com si aquí el cel fos més gran”.
Al final, per refrescar els ciclistes, una nova aberració gastronòmica ianqui: Root beer (traducció literal: cervesa d’arrels) amb gelat de vainilla. A veure... de què caram els serveix ser la nació més poderosa del planeta si han d’acabar agafant un gelat de vainilla (que en general el fan força bo) per negar-lo en un refresc que té un gust espantós? Perquè la Root beer us asseguro que no val res. En el millor dels casos es pot dir que és com una cocacola amb gust de medecina, amb un final que recorda aquell lubricant multiusos tan famós (el 3en1). No patiu, sóc una persona educada i preocupada per la imatge dels catalans que pugui deixar a l’oest americà, i la resposta que he donat als companys d’excursió que esperaven ansiosos l’opinió del forani sobre una especialitat local que m’havien estat anunciant les darreres 30 milles ha estat: “home, un gust curiós, diferent del que estic acostumat, això sí molt refrescant”.
En fi, em quedo amb el regust dels paisatges que he vist.

Establiments de Corvallis: Pròleg

Ara que ja fa unes quantes setmanes que estem instal·lats a Corvallis, podem dir que ens hem integrat amb èxit a la vida de la ciutat. La veritat és que ha estat fàcil, més o menys ja la coneixíem i sabíem que és una ciutat agradable i acollidora. Després de dos anys de la primera visita continua igual.
L'altre dia dèiem amb l'Alba que ja ens hi movem còmodament, quan anem en cotxe o en bici d'un lloc a l'altre ho fem sense estar gaire pendents de per on passarem, quin carrer agafar... no necessitem el mapa. De fet no té gaire mèrit perquè com moltes ciutats de l'oest (i em sembla que també de l'est) l'estrucutra urbanística és simple i lògica: els carrers que van de nord a sud tenen un número començant per l'1 a tocar del Willamette i anar pujant mentre vas cap a l'oest; els carrers que van d'est a oest (per tant perpendicualrs als numerats) tenen els noms dels presidents dels EUA; després hi ha algunes avingudes que van per lliure i que tenen altres noms aleatoris. Tot plegat fa que et situïs de seguida.
Quan he començat aquesta entrada la meva idea era introduir, sense allargar-me gaire, una sèrie d'entrades breus sobre establiments particulars de la ciutat. De moment això de la brevetat ho porto malament, intentaré millorar. He cregut que valia la pena perquè us asseguro que n'hi ha uns quants, i per als que no pugueu venir a veure'ns almenys us en podreu fer una idea.
No podia començar la sèrie sense haver-vos mostrat una mica Corvallis en conjunt. A continuació penjo quatre fotos dels llocs més representatius. Com que sortiran amb l'ordre que voldrà l'aplicació de pujar fotos us les comento breument, ara sí:
- L'edifici blanc amb la bandera onejant al capdamunt és el Benton County Courthouse (els jutjats del comptat de Benton), construït el 1888, un dels edificis més antics de la ciutat.
- L'esquirol gris és un habitant corrent als carrers de Corvallis. Són molt sociables.
- El riu és el Willamette River, l'ànima de la vall, aquí el consideren un riu mitjanet tirant a petit.
- El carrer que té arbres per sostre és el tram de Monroe st. A tocar del campus de l'OSU, en diuen el districte històric.
- Les dues que queden són del parc que hi ha a tocar del riu.

Da Vinci days

Tornem a ser a la bugaderia amb wifi gratuït, es veu que és un bon lloc per escriure quatre ratlles en aquest bloc. Mentre vigilo la rentadora i l'assecadora, vaig escrivint. Ja que parlem d'escriure, escriure així per a mi és una novetat. Sempre he estat d'aquells que abans d'escriure res faig un esquema, a vegades més d'un, i tot seguit uns quants esborranys. Amb això del bloc tiro pel dret i quan ho torno a llegir veig que aquell paràgraf m'ha quedat desequilibrat, que algunes coses no acaben de lligar, segurament se m'escapa algun error de picatge i potser fins i tot alguna falta (que Pompeu Fabra em perdoni), però en fi les rentadores i les assecadores tenen el seu ritme. Si el text va lligat a la forma i al suport, això del bloc deu haver d'anar més o menys així. D'altra banda els dies de cada dia, i sobretot darrerament, he estat força enfeinat: correccions que em van arribat des de Girona, i una feineta des de Lleida de la qual ja us n'explicaré més detalls quan hagi pres més forma. A part, ja tinc el permís per treballar als EUA, i sembla que l'estrenaré aviat. De moment, com que encara no està del tot lligat no en vull explicar més, però puc donar alguna pista: té a veure amb la uni d'aquí, amb l'ensenyament per internet i amb la llengua catalana.
El que deia, ja he escrit unes quantes ratlles i encara no he parlat del que volia parlar en començar aquesta entrada. Podria canviar el títol, però vaig per feina perquè a la rentadora només li queden 10 minuts.
El cap de setmana passat vam celebrar aquí a Corvallis un dels esdeveniments més populars i participatius de la ciutat: els Da Vinci days. Als lectors del bloc que esteu a la UdG us dic que és com una fira de mostres de la setmana de la ciència però a l'engrós i ben muntada. Per començar hi participen voluntàriament un fotimer d'estudiants, professors i qualsevol que se senti atret per la ciència. Això sí, la ciència estricta, a Corvallis i a l'OSU d'humanitats pures, poques. Els estands els posen en un parc encantador al centre de la ciutat: hi ha paradetes dels departaments, però també d'empreses dedicades sobretot a les energies renovables: biodìèsel, cotxes i motos elèctrics, plaques solars. També hi ha paradetes de menjar, s'assemblen a les paradetes del festival de les músiques religioses de Girona, però aquí la multiculturalitat gastronòmica és espontània: plats mexicans, gelats italians, barbacoes, blat de moro, cuina xinesa i segur que me'n deixo alguna. Cada vespre hi ha concerts que s'emplenen amb gent de totes les edats que s'asseuen a la gespa o en cadires que es porten de casa... Sí, d'acord, a Corvallis són una mica hipis. Hi ha activitats paral·les espectaculars, com visites guiades al centre de recerca de tsunamis de la ciutat (un dels més avançats del país), una cursa de monoplaces elèctrics pel centre ciutat. I deixo per al final l'activitat més xocant, espectacular i genuïna del cap de setmana: el desafiament quinètic (the kinetic challenge).
Consisteix en què diversos grups de gent, o algun llunàtic solitari, inverteixen temps i calers en construir el que en diuen escultures quinètiques, que de fet són màquines que només es poden moure amb energia humana, bàsicament pedals. A més s'han de decorar segons un tema que canvia cada any, aquest cop tocava el mar. Entre dissabte i diumenge aquests artefactes i els seus pilots han d'afrontar quatre proves: velocitat, pujar una duna de sorra, creuar uns cinquanta metres pel fang i baixar pel Willamette River. La popularitat que assoleix la màquina i l'efecte de la decoració també puntuen. Tot plegat és sensacional, mireu les fotos més avall. Són autèntics prodigis de cadenes, engranatges, palanques, pales, flotadors i pedals. Algunes fruit de la feina de dissenyadors i constructors seriosos i compromesos. D'altres, la majoria, de gent que afronta el repte, pero que sobretot va a passar-s'ho bé. I algunes altres, no ens enganyem, són uns trastos que quatre arreplegats han maquinat en quatre dies per anar a fer el burro una estona.
Nosaltres no ens vam perdre cap de les proves, valia la pena. I amb una altra parella de catalans que estan en una situació semblant a la nostra i un noi mig americà mig català ja vam començar a planificar un estri d'aquests per a la propera convocatòria. Algú s'anima? Us deixo amb unes quantes fotografies de les moltes que vam fer, que l'assecadora ja està a punt d'acabar.

Una nova experiència i un altre comiat encara més inesperat

Aprofito mentre rentem la roba a la bugaderia Campbell's, que té wi-fi, per escriure quatre ratlles més al bloc.
Començaré per la nova experiència. Divendres vam anar al poble d'aquí al costat Philomath (a uns 5km, 5000 hab.) perquè celebraven el tradicional “Philomath Frolic Rodeo", em sembla que era la cinquanta sisena edició. Ja ens havien advertit que era un espectacle genuïnament “redneck” (el típic americà caucàssic, de nivell sòciocultural baix i, generalment de procedència rural), i vam poder comprovar que qui ens va advertir sabia molt bé de què parlava: una alta concrentració de les típiques pick-up, grans, molt grans, i moltes; paradetes de barrets de cowboy, de pastissos amb altes concentracions de sucre i greixos saturats, i de hot-dogs amb encara més greixos saturats.
Només d'asseure'ns a les grades on passaríem les dues hores i mitja següents, i després de fer un cop d'ull a la gent que teníem al voltant vam veure que la concentració de rednecks també era alta: senyors i senyores corpulents, normalment amb barret i alguna cosa de menjar i beure a la falda; nois amb barrets de cowboy, camisa i texans; noies rosses tenyides amb els ulls enrimel·lats; també nois i noies corpulents...
El primer xoc el vam rebre només de començar: el locutor (a cavall i amb micro) va anar per presentar la noia que havia de cantar l'himne nacional i la gent es va aixecar, els que portaven barret o gorra se'l van treure i la majoria es van posar la mà dreta al pit. Es va fer un silenci gairebé total. Això ja ens ho esperàvem. Pel que no estàvem preparats era pel discurs que ens va clavar el locutor sobre la grandesa d'Amèrica i que es va acabar amb un bram eixordador de la multitud que responia a la pregunta final del discurs: “Qui d'aquí està orgullós de ser americà?”. A continuació, silenci altra vegada, només trencat per la veu que cantava l'himne i pel galop del cavall de la reina del rodeo que enarboraba la bandera de les barres i estrelles.
L'espectacle del rodeo en si va ser sensacional: el locutor presentant els cowboys i les cowgirls; el pallasso del rodeo; els crits dels energúmens que teníem al voltant; els cowboys muntant cavalls, toros, perseguint vedells a cavall per enllaçar-los, o per saltar del cavall en marxa i tombar-los a terra; les cowgirls enllaçant vedells o llençant els cavalls al galop i fent-los girar en curt esquivant obstacles; fins i tot una carrera sobre burros molt divertida i accidentada.
Al final un castell de focs força més espectacular que el del 4 de juliol a Corvallis. Concert de música country i cap a casa.

I acabaré aquesta entrada d'avui recordant del meu tio Enric, el seu somriure calcat al del meu pare (i crec recordar que com el del meu avi) i el seu “Hola noi!, què tal?”. El fet d'estar lluny de casa encara em fa més difícil de fer-me la idea que quan torni a Figueres i vegi els meus pares, la tia Carmen, la meva cosina i en Lluís, ell no hi serà. Però nosaltres sí, i tots plegats tirarem endavant.

4 de juliol: Independence Day

El 2 de juliol de 1776 el segon Congrés Continental, format per delegats de les tretze colònies, va aprovar la declaració d’independència, per la qual aquestes colònies trencaven els vincles amb Anglaterra i creaven els Estats Units. No m’he equivocat, això va ser el 2 de juliol, però no va ser fins al 4 que la declaració es va fer pública, i aquest és el dia que ha passat a la posteritat. Avui, el 4 de juliol és la festa nacional dels EUA. És clar que, encara que potser no sapiguem ben bé la història de la celebració, qui més qui menys sap que aquest dia els americans celebren alguna cosa important, perquè la seva cultura exportadora de símbols i d’imatges propis ja es preocupa de fer-ho saber a la resta del món.
L’altre dia fent una volta amb bici pels voltants em vaig adonar que és força comú que molta gent que viu en cases dels afores i que tenen un jardí prou gran, a part d’arbres, plantin un pal per penjar-hi la bandera nacional. De fet, les banderes americanes formen part del paisatge urbà habitual de Corvallis (i també de les altres ciutats que hem visitat). Però quan arriba el 4 de juliol tot són barres i estrelles, tots els colors de l’arc iris es redueixen a tres: blanc, blau marí i vermell. Com les senyeres i les estel•lades un dia de Sant Jordi o un 11 de setembre, però a l’engròs. Ells sempre ho de fer tot més gros i més gran que la resta del món.
També és més gran l’orgull nacional, normalment ja es nota, però avui l’hem viscut –bé, l’hem patit– per partida doble perquè ha coincidit que aquest cap de setmana s’havia instal•lat a Salem, a prop de Corvallis, una associació que fa recreacions de la Guerra Civil americana. Què he de dir? Va estar molt bé: encara era ple de barres i estrelles, però ara disposades diferent en les banderes confederades i unionistes; l’olor de pólvora, l’estrèpit dels canons i de les carrabines; les tendes amb el mobiliari; els civils; la música... Semblava tot força rigorós: la diversitat d’uniformes en ambdós bàndols, la progressió de les unitats sobre el terreny... fins i tot hi havia un locutor que al final va explicar com anava tot plegat. Però començava el paràgraf parlant de l’orgull nacional americà, doncs ho deia perquè no crec que hi hagi gaires països que estiguin orgullosos d’una guerra civil, i ells ho estan. No pas perquè fos l’enfrontament militar on han mort més americans de la història, només faltaria, sinó perquè en certa manera és l’origen de tot plegat. El locutor ens va engaltar una frase que a mi em va deixar de pedra i que el públic va acollir amb una sonora ovació, més o menys anava així,: “aquest país l’hem aixecat sobre la nostra pròpia sang”... bé, i a sobre de la d’uns quants milers d’indis (això últim ho dic jo, és clar).
Tinc fotos meves, però us deixo aquest enllaç a un diari digital local que en saben més que jo.
Després de la recreació, cap a Corvallis. Just a temps per veure els focs artificials sobre el Willamette River. El riu, fantàstic; els focs, discrets. La ranera de la crisi, diuen.

Spokane RiverHawks vs. Corvallis Knights

Tard o d’hora havia de passar: aquesta tarda hem assistit al nostre primer partit de baseball. Ha estat un partit de la West Coast League on juga l’equip local. Per sort l’hem vist en companyia del quefe de l’Alba i el seu fill que ens han anat explicant les regles i han fet que un joc que per a nosaltres fins ara només consistia en clavar cops de pal a una pilota a veure qui la tirava més lluny, es convertís en un esport emocionant i complex. De fet, després del partit d’avui (ha durat un parell d’hores llargues), m’atreveixo a dir que és un joc amb poca intensitat perquè els relleus entre batejadors i els canvis de posició dels equips ho alenteixen tot, però la gràcia està en l’estratègia: quins batejadors entren primer, què fan quan tenen un jugador a la primera base i un altre a la tercera, com frenen els batejadors contraris, si els equips adopten una estratègia defensiva o ofensiva, els intents de guanyar bases amb picardia... És cert que al final s’ha fet una mica carregós perquè els errors de l’equip visitant han posat un 1 a 9 al marcador que han deixat el partit gairebé sentenciat quan encara faltava mig partit (val a dir que aquí el temps no compta, el que marca la durada dels partits són els 9 “innings”: torns que consten d’una tanda de batejades per a cada equip).
Ah, me n’obidava, al començament, tots drets per escoltar una noia que ha cantat l’himne nacional. Ha estat bé per anar-nos preparant per dissabte que ve: 4 de juliol, Indepence Day...
Són folls aquests ianquis.

Home, sweet home...

1695 NW Division #3
Corvallis, OR 97330

Avui fa quinze dies que ens vam instal•lar en aquest petit apartament situat al NE de Corvallis (us deixo l’adreça per si ens voleu visitar o enviar-nos algun pernil). És un barri tranquil, tot i que alguns corvalians ens han dit que és dels més “sorollosos” a causa de l’alta concentració d’hispanos. La veritat, pel que hem vist fins ara, exageren.
També fa quinze dies que vam estrenar un cotxe de segona mà, un Dodge Caravan: gros, gasolina... típicament americà. Ja que hi som... No us penseu que ens hem desdinerat, aquí el mercat de segona mà funciona de debò i es poden trobar coses molt interessants a preus raonables.
Al llarg d’aquests quinze dies hem voltat Corvallis amunt i avall buscant “garage sales” per anar moblant l’apartament (de fet, ens n’hem fet un tip). Això de les vendes de garatge és un molt bon invent: durant els caps de setmana, la gent que es trasllada, o simplement els qui tenen coses de casa per vendre, obren la porta del garatge i ho exposen als seus conciutadans. Com que el que ven realment vol vendre per treure’s el material de sobre, i el que compra, vol comprar, les operacions són fàcils i pots moblar un apartament per pocs $.
Aquest dissabte passat vam viure un altre episodi típicament americà que gairebé tots hem vist a les pel•lícules: una cerimònia de graduació. Doncs sí, ens vam acostar a l’estadi de futbol americà de l’Oregon State University (capacitat total 46.000 espectadors) que tenia tota una grada plena de familiars i amics dels graduats, i la gespa ocupada per dues carpes grans (una per a la banda i l’altra per a les autoritats) i una platea de cadires on seien els alumnes, tots entogats i polidets. La cerimònia durava més de quatre hores i no vam aguantar fins al final, per tant ens vam perdre el llançament de barrets a l’aire. Val a dir que s’ho agafen molt seriosament això de graduar-se.
Com que l'Alba es resisteix a escriure res per aquí (de fet té altra feina) us diré que treballa molt. Tenint en compte que entre una cosa i l'altra no va acabar la tesi abans de marxar, ho està fent ara i, a més, ja han començat a esmolar les eines per posar en marxa el projecte que ens ha portat aquí. Per si això no fos poc aquesta setmana passada va participar en una mena de congrés aquí mateix a Corvallis (això que fan els de ciències de presentar pòsters), i la seva agenda es va emplenant de compromisos laborals diversos. Molta feina, però està encantadíssima.

Benvinguts a Corvallis, Oregon

Ara mateix fa just una setmana que vam arribar a Corvallis. No m'ho sembla, ha passat volant.
Només d'arribar a Portland ja ens vam adonar –de fet ja ho sabíem– que això no tenia res a veure amb NYC: tot plegat és més petit, menys sofisticat, més verd. La natura supera l'urbanisme, per molt.
A part del canvi que ja esperàvem –i fins i tot desitjàvem– vam tenir un xoc: dilluns passat era el Memorial Day, el dia que els americans dediquen a retre homenatge als soldats caiguts per la pàtria. En aquest dia els cementiris s'omplen de gent, flors i banderes americanes, i es fan desfilades, fires i concerts. Els carrers s'omplen de militars de servei i veterans que llueixen els uniformes de gala o de campanya de la gran varietat de cossos de l'exèrcit. Llàstima de no tenir la foto de la cara que vam fer quan ens vam creuar amb un noi en una cadira de rodes que va saludar militarment un oficial de la marina. Segur que us podeu imaginar les sensacions que tot plegat ens va provocar, però us asseguro que ells s'ho agafen seriosament i amb molta devoció. Arribem a la conclusió que és perquè la percepció que tenen la majoria d'americans del seu exèrcit és positiva: sempre ha estat una eina per protegir el país (i per fer-se valdre... deixem-ho així).
A Corvallis ens esperava la primera alegria: un grup de gent d'entre 50-60 anys (podríem dir que d'estètica hipi) que també enarboraven banderes i pancartes. Però a les pancartes hi vam llegir coses com: “Support our troops: stop the war” (Doneu suport a les nostres tropes, atureu la guerra), “Bring our sons, brothers and fathers home” (Envieu a casa els nostres fills, germans i pares). Anem bé.
Com deia ha passat una setmana des que vam arribar a Corvallis. I ben pensat hem invertit la setmana anant amunt i avall, sobretot mirant apartaments, cotxes de segona mà, bicicletes. Però sembla que ha estat productiu: ja tenim dues bicicletes de batalla per córrer per Corvallis, demà anem a buscar un cotxe i a recollir les claus d'un apartament. També hem entrat en contacte amb els indígenes i els costums locals: hem anat a una barbacoa, ens les hem hagut amb el venedor de cotxes de segona mà americà prototípic de les pel·lícules, hem pagat 0,40€ per un litre de gasolina, ens hem acostumat a deixar un 15% de propina als restaurants...
Ah sí, per sort tot està més o menys al mateix lloc on ho vam deixar fa gairebé dos anys.

New York (II): S'acaben les vacances

Ara mateix sobrevolem l'estat d'Ohio en direcció a Portland. S'han acabat les vacances i ara anem per feina. De fet, ens queden dos dies de treva: demà perquè és diumenge i dilluns perquè és el “memorial day”, i és festiu a tot el país. Es veu que és el dia que dediquen a recordar els caiguts per la pàtria, i nosaltres –immigrants irreverents–, no ho sabíem. Què hi farem, potser ens quedarem un parell de dies a Porland enlloc d'un.
(Per cert, aquest país és molt ample: per venir des de Zurich a New York vam tardar 8:45h, fins a Portland n'hi estarem 6:30h)
Però no avancem esdeveniments, ara que encara tinc frescos els darrers dies a New York City (NYC per als amics) aprofito per re
afirmar el que deia en l'entrada anterior, que NYC és una ciutat inesgotable per al visitant (també per a l'habitant): infinitat de museus, botigues glamoroses, racons curiosos i un llarg etcètera de coses per veure i per viure; però jo, me n'emportaré el record dels gratacels, de la famosa “línia de l'horitzó” (skyline). L'estampa d'una ciutat que els locals s'entesten a afirmar que ha estat moldejada per la voluntat fèrria i les ànsies de prosperitat dels seus habitants. No seré pas jo qui els ho discuteixi, seria molt dur enfrontar-se a l'orgull novaiorquès.
Posats a reafirmar, reafirmo que l'edifici Chrysler és el gratacels que ocuparà el primer lloc d'aquesta línia de records. És un edifici que té al seu currículum haver estat l'edifici més alt de NYC entre els anys 1930 i 1931 (superant l'esplèndit edifici Trump i superat per l'Empire State Building), que té 77 pisos d'alçada, 3,826,000 rajols, 30.000 tones d'acer. Però més enllà d'aquestes xifres m'ha captivat per la combinació poc freqüent de línies rectes i corves; per les gàrgoles d'acer inoxidable; pel marbre fosc i rotund, i pel fresc al sostre del vestíbul; per la il·luminació nocturna, perquè fa bona parella amb la Trump Wolrd Tower.
Com a empordanès no puc tancar aquestes línies sobre NYC sense fer esment a la il·lusió que em va fer poder veure al MoMA, perdut enmig de Picassos, Magritts i Van Goghs, la Persistència de la memòria (el dels rellotges tous) de Salvador Dalí. Petit, però impactant i, si no vaig errat, acabat d'arribar de l'Empordà (només hauria faltat que mentre nosaltres érem a NYC ell hagués estat de visita a l'Empordà).
Finalment –però no per això menys important, sinó al contrari–, aquests dies a NYC sempre seran el pròleg de la nostra aventura americana. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta aventura, estem convençuts que aquestes breus vacances ocuparan un lloc important entre els records compartits dels nostres viatges comuns.