Trilingüisme

La meva vida a Girona era essencialment monolingüe: català a casa, amb la família, amb la majoria de les amistats, a la feina, i també al carrer. Ja ho sabeu, sempre he estat d'aquells mesells que s'adreça sistemàticament als desconeguts en català. No pas per provocar ningú, sinó com un exercici de normalitat, si el català és la meva llengua materna és la que faig servir per defecte i, si cal, no tinc problema en canviar a qualsevol de les altres llengües que, amb més o menys fluïdesa puc fer servir.
Quan ens vam traslladar als EUA, això va canviar, ja ho sabíem, de fet era un dels motius de la migració: millorar l'anglès. Però el que no m'esperava és que acabaria portant una vida trilingüe. Fem servir el català a casa (i a l'skype) i l'anglès per a la vida quotidiana, i ara, coses del destí, s'hi ha afegit el castellà (aquí anomenat espanyol). En tornar a Corvallis després del parèntesi nadalenc a Catalunya, m'he trobat fent classes d'espanyol a l'OSU. Es veu que és el que té més demanda com a segona llengua entre els estudiants i anaven curts de professorat, de manera que em trobo fent servir l'espanyol unes quantes hores al dia amb els estudiants i amb els nous companys de feina. Val a dir que el meu marcat accent català quan parlo espanyol passa força desapercebut perquè la majoria de gent amb qui em relaciono o bé són nord-americans que el tenen com a segona llengua, o bé gent procedent de l'Amèrica central o del sud. Els “espanyols nadius” són poc freqüents aquí.
M'agrada, serà una bona experiència i un aprenentatge. Espero no trobar gaires francesos, el quatrilingüisme potser seria excessiu per a les meves neurones.
Deixeu-me dir, per acabar, que és agradable tornar a ser a la ciutat verda i tranquil·la, encara que cada dia plogui. És agradable tornar a pedalar pels espais oberts de les planures de l'oest americà. Llàstima que l'Alba ha estrenat el retorn amb una grip que l'ha tingut tancada a casa uns quants dies (ara ja està recuperada).

Per nadal, cada ovella al seu corral

La meva intenció era fer una segona entrada sobre la nostra estada a San Francisco per explicar més coses sobre aquesta gran ciutat (gran no pas pel tamany): els desnivells i les vistes des de Lombart St. i la Coit Tower (per deixar-ho clar, el nom li ve del cognom de la senyora que la va esponsoritzar); el Golden Gate Park; la visita al consulat espanyol (on tres de les quatre persones que em van atendre eren catalanes); la gastronomia local; les impressions de l'illa d'Alcatraz; la tornada seguint l'autopista 101 (plena d'elks i de redwoods)... Però no va poder ser perquè ens havíem ficat al cap que marxàvem el 22 a la nit i resulta que era al matí. Quan ens vam adonar que només teníem un dia a Corvallis per fer diverses coses i per preparar el viatge, fer una entrada al bloc va caure tan avall en la llista de prioritats que fins ara no m'hi he posat. I San Francisco queda lluny.
El que tenim a prop aquests dies és la famíla i els amics. Després de tots els comiats inesperats i forçats que hem patit aquests darrers mesos, retrobar-los a tots plegats esta sent especialment agradable. És cert que ara marxar a l'estranger és més fàcil gràces a l'skype i al feisbuc, però no és el mateix que ser aquí.
El pensament, de tant en tant, se'n va cap a Corvallis, sobretot quan al carrer dos conductors s'escridassen, o un peató espera davant d'un pas de cebra per poder creuar. Però torna de seguida amb l'olor d'un bon rostit.