New York (I): L'estètica de l'urbanisme vertical

Després de tres dies recorrent amunt i avall Manhattan estic admirat, i em fan mal les cervicals de tant mirar enlaire. Havia vist aquests edificis en dotzenes de pel·lícules, però com sempre, la realitat supera la ficció. En certa manera ha estat com la primera vegada que vaig veure els colossos alpins: per més que n'hagués sentit a parlar, quan hi vaig ser al davant em vaig quedar palplantat, posseït per tanta immensitat. Els gratacels de Manhattan em produeixen el mateix efecte. On les sensacions són més accentuades és a la part de baix, al Downtown, on els edificis es toquen els uns amb els altres. Aquí, la verticalitat dels gratacels apilonats gairebé em priva de veure el cel. Una mica allunyats d'aquesta plantació d'edificis destaquen, per a mi, el famós Empire State Building –esvelt i hieràtic des de qualsevol angle i a qualsevol hora–, però sobretot l'edifici Chrysler: força més baix però molt estilitzat, proporcionat, i coronat per una cúpula de formes arrodonides. Encantador, me n'he ben enamorat. Va, he dit que en destacaven dos, però deixeu-me-n'hi afegir un tercer: el Rockefeller center, setanta pisos, un altre estil, més contundent i segons com “quico”.

A més, enmig de tots aquests gegants vaig reconeixent coses que formen part de l'imaginari cinematogràfic: Madison Square Garden, l'estàtua de la llibertat, el pont de Brooklynn, Times Square, les botigues de luxe de la cinquena avinguda, el Central Park...

Ah!, i me n'oblidava, és ple de curiositats: la botiga M&M (tres plantes dedicades a les pastilles de xocolata), la botiga Apple, els carrets de venda ambulant de hot dogs, els estudis de l'NBC...