New York (II): S'acaben les vacances

Ara mateix sobrevolem l'estat d'Ohio en direcció a Portland. S'han acabat les vacances i ara anem per feina. De fet, ens queden dos dies de treva: demà perquè és diumenge i dilluns perquè és el “memorial day”, i és festiu a tot el país. Es veu que és el dia que dediquen a recordar els caiguts per la pàtria, i nosaltres –immigrants irreverents–, no ho sabíem. Què hi farem, potser ens quedarem un parell de dies a Porland enlloc d'un.
(Per cert, aquest país és molt ample: per venir des de Zurich a New York vam tardar 8:45h, fins a Portland n'hi estarem 6:30h)
Però no avancem esdeveniments, ara que encara tinc frescos els darrers dies a New York City (NYC per als amics) aprofito per re
afirmar el que deia en l'entrada anterior, que NYC és una ciutat inesgotable per al visitant (també per a l'habitant): infinitat de museus, botigues glamoroses, racons curiosos i un llarg etcètera de coses per veure i per viure; però jo, me n'emportaré el record dels gratacels, de la famosa “línia de l'horitzó” (skyline). L'estampa d'una ciutat que els locals s'entesten a afirmar que ha estat moldejada per la voluntat fèrria i les ànsies de prosperitat dels seus habitants. No seré pas jo qui els ho discuteixi, seria molt dur enfrontar-se a l'orgull novaiorquès.
Posats a reafirmar, reafirmo que l'edifici Chrysler és el gratacels que ocuparà el primer lloc d'aquesta línia de records. És un edifici que té al seu currículum haver estat l'edifici més alt de NYC entre els anys 1930 i 1931 (superant l'esplèndit edifici Trump i superat per l'Empire State Building), que té 77 pisos d'alçada, 3,826,000 rajols, 30.000 tones d'acer. Però més enllà d'aquestes xifres m'ha captivat per la combinació poc freqüent de línies rectes i corves; per les gàrgoles d'acer inoxidable; pel marbre fosc i rotund, i pel fresc al sostre del vestíbul; per la il·luminació nocturna, perquè fa bona parella amb la Trump Wolrd Tower.
Com a empordanès no puc tancar aquestes línies sobre NYC sense fer esment a la il·lusió que em va fer poder veure al MoMA, perdut enmig de Picassos, Magritts i Van Goghs, la Persistència de la memòria (el dels rellotges tous) de Salvador Dalí. Petit, però impactant i, si no vaig errat, acabat d'arribar de l'Empordà (només hauria faltat que mentre nosaltres érem a NYC ell hagués estat de visita a l'Empordà).
Finalment –però no per això menys important, sinó al contrari–, aquests dies a NYC sempre seran el pròleg de la nostra aventura americana. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta aventura, estem convençuts que aquestes breus vacances ocuparan un lloc important entre els records compartits dels nostres viatges comuns.