Un trasllat intens i un comiat inesperat

Escric aquestes quatre ratlles des de l'avió, camí de Zurich, i m'adono que és el primer moment de descans que tinc des de fa quatre dies... o més. Està clar que vam calcular malament la quantitat de trastos que teníem al pis, i al final tot i l'ajuda valuosíssima de familiars i amics encara hi hem deixat quatre caixes i una mica de brossa que algú s'ocuparà de treure. Ara mateix, suposo que a causa de l'estrés d'aquests darrers dies, ja no sabem què portem i què deixem de portar a les maletes, però segur que portem els visats, la targeta de crèdit i els ordinadors portàtils: sobreviurem. [Paro un moment d'escriure per fer una foto dels alps]

Espero que si estàs llegint aquestes línies i ets algun dels molts familiars, amics o col·legues de qui ens hauria agradat acomiadar-nos com déu mana i encara estàs esperant el comiat, no ens ho tinguis en compte. Aquests darrers dies han estat una cursa contrarellotge.

Acabo aquesta entrada del bloc amb un apunt trist: un comiat inesperat. El dissabte a la matinada en Joaquim Soler, en Quim, s'acomiadava de tots nosaltres després de viure noranta-dos anys durant els quals en devia passar de tots colors, però malgrat tot sempre l'he vist com una persona optimista i positiva. Per a mi ha estat un comiat molt dolorós, però intentaré quedar-me amb un dels seus consells predilectes i aplicar-lo més del que ja faig: “aprofiteu el temps per fer coses ara que sou joves”.

PD: Penjo el text al bloc des de New York, a la meva dreta, per la finestra, veig el Hudson.