El primer partit de “football”: OSU-Arizona

És cert que els Da Vinci Days, les bicicletes, el “baseball”, els rodeos, la natura, la festa nacional i els establiments particulars són elements que enriqueixen (i enriquiran) la nostra experiència corvaliana, però aquesta seria del tot incompleta si no haguéssim assistit a un partit de “football” dels Beavers. Per als que no ho sapigueu, els Beavers són l'equip de futbol americà de l'Oregon State University (que té el campus a Corvallis), i són el referent esportiu indiscutible de la ciutat i també l'orgull local de la població. Sí, de tota la població, no només de la població universitària. Si no recordo malament van guanyar consecutivament la lliga universitària nacional les temporades 2006 i 2007.
Un partit local dels Beavers és un esdeveniment que, tan si volen com si no, afecta tots els habitants de Corvallis, perquè ja la vigília de l'esdeveniment la ciutat s'omple de gent i d'autocaravanes, els motels s'emplenen i la marea taronja inunda els carrers del downtown i els voltants del Reser Stadium. El dia del partit tota la zona del sud est de la ciutat queda col·lapsada pels vehicles i per les paradetes que habiliten els aficionats: amb tendals, barbacoes, neveres plenes de cerveses... Quatre xifres: l'estadi té capacitat per a 50.000 espectadors, Corvallis té 54.000 habitants. Aquest dissabte érem 42.000 persones veient el partit contra la University of Arizona.
Un servidor s'havia procurat per a l'ocasió una samarreta taronja de l'equip que va acabar a la maleta dels meus pares i que ara s'enyora a l'Empordà. De totes maneres no es va notar gaire perquè les grades eren completament taronges, i no només de samarretes, les gorres, els maquillatges, la pintura que portaven molts a la part superior del cos... tot era taronja. L'ambient era festiu a més no poder, la temporada passada va ser medicore, però ara, amb el retorn dels germans Rodgers també ha tornat el bon joc i la il·lusió dels aficionats (que no havien perdut mai) torna a estar a dalt de tot. Fins dissabte l'OSU havia guanyat tres partits i n'havia perdut un. No podíem haver triat un dia millor, Arizona sempre ha estat un gran rival. De fet, no vam triar nosaltres el dia, el va triar el quefe de l'Alba que va ser qui ens va convidar, a nosaltres i a la família de l'altre postdoc de l'equip, i qui ens va instruir en la normativa del joc.
Em fa prou vergoya dir-ho: no he estat mai al Camp Nou en un partit del Barça. Però ara en tinc més ganes que mai per comprovar si el caliu de l'afició és tan potent i tan sonor com el del Reser. Quan atacava l'OSU la cridòria i els aplaudiments eixordaven. La grada lateral on érem nosaltres cridava “O”, després les grades dels extrems cridaven “S” ([es]) i després l'altra grada lateral cridava “U” ([iu]). No sé com ho sentien els jugadors, però quan nosaltres sentíem els del davant cridar, feia basarda. Quan atacaven els d'Arizona, els xiulets i els “buuu” eren igualment eixordadors. Queda clar que vam al·lucinar, gaudir i participar de l'ambient del partit. També vam gaudir del partit en si, les normes bàsiques no són difícils d'entendre. Tot i el resultat final (OSU 32-Arizona 37) va ser un bon partit, sempre molt disputat, amb grans jugades i molta llenya. Em va agradar, sincerament, un joc vistós, sempre molt ofensiu, molt tàctic. I les xirlíders, molt maques, és clar.