Trilingüisme

La meva vida a Girona era essencialment monolingüe: català a casa, amb la família, amb la majoria de les amistats, a la feina, i també al carrer. Ja ho sabeu, sempre he estat d'aquells mesells que s'adreça sistemàticament als desconeguts en català. No pas per provocar ningú, sinó com un exercici de normalitat, si el català és la meva llengua materna és la que faig servir per defecte i, si cal, no tinc problema en canviar a qualsevol de les altres llengües que, amb més o menys fluïdesa puc fer servir.
Quan ens vam traslladar als EUA, això va canviar, ja ho sabíem, de fet era un dels motius de la migració: millorar l'anglès. Però el que no m'esperava és que acabaria portant una vida trilingüe. Fem servir el català a casa (i a l'skype) i l'anglès per a la vida quotidiana, i ara, coses del destí, s'hi ha afegit el castellà (aquí anomenat espanyol). En tornar a Corvallis després del parèntesi nadalenc a Catalunya, m'he trobat fent classes d'espanyol a l'OSU. Es veu que és el que té més demanda com a segona llengua entre els estudiants i anaven curts de professorat, de manera que em trobo fent servir l'espanyol unes quantes hores al dia amb els estudiants i amb els nous companys de feina. Val a dir que el meu marcat accent català quan parlo espanyol passa força desapercebut perquè la majoria de gent amb qui em relaciono o bé són nord-americans que el tenen com a segona llengua, o bé gent procedent de l'Amèrica central o del sud. Els “espanyols nadius” són poc freqüents aquí.
M'agrada, serà una bona experiència i un aprenentatge. Espero no trobar gaires francesos, el quatrilingüisme potser seria excessiu per a les meves neurones.
Deixeu-me dir, per acabar, que és agradable tornar a ser a la ciutat verda i tranquil·la, encara que cada dia plogui. És agradable tornar a pedalar pels espais oberts de les planures de l'oest americà. Llàstima que l'Alba ha estrenat el retorn amb una grip que l'ha tingut tancada a casa uns quants dies (ara ja està recuperada).