Un hotel curiós, un restaurant espanyol, un museu d'aviació, OVNIS i ocells

Haureu d'admetre que el títol d'aquesta entrada us ha agafat desprevinguts, només podeu lligar caps si coneixeu Mcminnville, una petita ciutat (o un poble gros) que hi ha una cinquantena de quilòmetres al nord de Corvallis.
Aquest cap de setmana tocava sortir a prendre l'aire, feia massa caps de setmana que ens quedàvem a la metròpoli corvallenca. I dit i fet, sense pensar-ho ni preparar-ho gaire, després de la pedalada de cada dissabte al matí, vam agafar quatre coses i cap al nord. Aquests dies, tot i que plou casi cada dia, dona gust passejar pels voltants de Corvallis. Tot és verd, molt verd i amb molta varietat de verds. Fins i tot els arbres que encara no han recuperat les fulles són verds de la molsa que penja de totes les branques i el tronc. Sí, molsa, és un país molt humit Oregon.
Sembla que si vas a Mcminnville és obligatori passar la nit a l'Hotel Oregon, l'establiment insígnia de la cadena McMenamins Pubs & Breweries. Amb tant de Mc... no cal que donem gaires voltes als orígens dels colons d'aquesta part de la vall del Willamette. Tornant a l'Hotel, és un edifici de maó vermell, situat al downtown de la ciutat. Però el més característic és l'interior, totes les parets estan pintades a mà, amb murals de tota mena que van des de notes de cata de vins locals a escenes esotèriques, passant per paisatges amb tocs surrealistes. Totes les habitacions porten el nom de gent distingida de la ciutat vinculada d'alguna manera a l'hotel. Nosaltres van estar a la Harry Devlin & Patty Donnelly Devlin: en Harry treballava escoltant i desxifrant les transmissions dels submarins japonesos al Pacífic durant la segona guerra mundial.
Però diguem-ho clar. El que ens va portar a Mcminnville va ser la possibilitat de sopar a La Rambla, un restaurant que proclama que fa cuina del nord-oest (dels EUA s'entén) d'inspiració espanyola. Nosaltres, atrets per aquesta fusió de dues cuines estrangeres, no vam poder resistir la temptació de sopar-hi. Vam menjar unes quantes tapes molt ben resoltes, fins i tot la xocolata amb xurros de les postres estava ben aconseguida. Això sí, la sangria molt malament, no hi havia fruita fresca, era feta a base de xarop de fruita concentrat.
Sí, em falta explicar això dels OVNIS, però la veritat és que ho passaré força per sobre. Perquè m'estic allargant força i perquè espero ampliar la informació en un futur proper. Resulta que a Mcminnville, fa una cinquantena d'anys, dos grangers van fer dues de les fotos més famoses de la ufologia. Podeu llegir-ne més en aquesta pàgina, o buscar vosaltres mateixos al google “mcminnville ufo sighting” i veureu que hi ha molta literatura sobre el tema. El cas és que el 14 i 15 de maig fan un festival sobre OVNIS famós arreu del món, amb conferències, exposicions... Ho tenim marcat a l'agenda.
També ens va quedar pendent la visita a l'Evergreen Aviation & Space Museum, que estava tancat perquè celebraven l'Easter. La joia del museu és l'Spruce Goose: l'hidroavió més gran del món. Provablement la majoria el coneixereu per la pel•lícula “El aviador”, protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que narrava la vida de Howard Hughes.
Ah, i de tornada a Corvallis ens vam parar a una de les tres reserves d'ocells més importants de la zona: la Baskett Slough National Wildlife Refuge. Vam trobar un observatori molt mono, amb un telescopi especial per veure els ocells (gratuït i en perfecte estat), però les millors vistes de l'aviram les vam tenir des del cotxe. Sobretot ànecs i oques, alguns que ja coneixem, com el cullerot o el collverd, però d'altres totalment nous per a nosaltres: canada goose, cackling goose, american wigeon, ruddy duck i bufflehead (ja em sap greu no saber els noms en català, i em resisteixo a posar els científics).