San Francisco (I): 750 + 50Km

Aquests dies hem canviat el nostre estimat Corvallis per San Francisco. El motiu? L'“American Geophysical Union Fall Meeting”, una salvatjada de congrés amb uns 20.000 participants (sí, vint mil, no he posat zeros de més). L'Alba a treballar i jo, també... bé, tant com es pot treballar tancat en un hotel al centre mateix de San Francsico. Concentrar-se i quedar-s'hi és difícil, fins i tot quan fa mal temps.
El viatge (750Km) el vam fer en cotxe en dos dies, amb altres companys i coneguts que també anaven al congrés (dos colombians, una xilena i un americà de Boston que treballa a l'OSU). Vam veure paisatges diversos, però sobretot: molta aigua.
Perquè veieu que és difícil concentrar-se en aquest context, us diré que el dilluns vaig llogar una bici i vaig creuar el Golden Gate (ho proven el centenar de fotografies que li vaig fer des de tots els angles), vaig anar fins a Rodeo Beach, Sausalito i tornar (uns 50km, amb una pujada de 4km amb desnivells entre el 5% i el 7%). Una experiència més que recomanable.

Thanksgiving

Avui toca una altra dosi de cultura i tradició nordamericana. De moment ja hem passat el Memorial Day, 4 de juliol, Halloween i ahir vam celebrar el Thanksgiving Day, el dia d'acció de gràcies. Avui en dia Thanksgiving se celebra el tercer dijous de novembre, i com diu el nom és un dia per donar gràcies. Tradicionalment era per donar gràcies per les collites, però actualment ha agafat un caire més general i, contràriament al que podríem esperar d'un país que posa “Creiem en Déu” en els bitllets, no es considera una festa religiosa. És clar que cadascú dóna gràcies a qui creu convenient. És una festa per passar amb la família, i com que aquí tothom està desperdigat això fa que aquesta setmana sigui la setmana de l'any amb més tràfic aeri.

No sé si és perquè Corvallis és una ciutat cosmopolita i oberta, o perquè nosaltres ens hem agafat seriosament això de conèixer gent, o perquè som europeus interessants, o perquè ens han agafat com a mascotes... però el cas és que hem rebut quatre invitacions per a l'apat d'acció de gràcies. És una llàstima no haver-les pogut acceptar totes tres. Només us diré que ahir a la taula del quefe de l'Alba érem dos nordamericans, dos xinesos, dos colombians, dos palestins i dos catalans. Una experiència molt agradable i enriquidora, la prova és que ens van passar les hores que no ens en vam adonar.

Però una de les estrelles de Thanksgiving és l'indiot que, rostit de mil maneres diferents, esta present a totes les taules americanes. Tot un genocidi. Ja fa dies, setmanes de fet, que se'n veuen en gran quantitat als supermercats. En molts llocs fan ofertes variades als consumidors. Al Winco, per exemple, si compres més de 30$ d'altres coses et rebaixen considerablement el preu per lliura del malaurat ocell. Com que la mida de la bèstia és respectable, hi ha cartells que et recomanen no treure'l del carro, només n'has de dir el pes al caixer o caixera. Per cuinar-lo no cal cenyir-se a una recepta, perquè pel que fa a receptes de l'indiot de Thanksgiving: tants caps, tants barrets. Això sí, cal tenir un forn gros i paciència, perquè en funció de la mida o del farcit de l'individu el temps de cocció oscil·la entre les 5 i les 8 hores. Després de tot aquest tràngol, resulta que el pobre indiot és l'animal de referència per referir-se a algú que és una curt de gambals: “What a turkey!” equivaldria al nostre “Quin vestrús!” (per als que no sou de l'Empordà, no m'ho invento, ho recull el DCVB).

Establiments de Corvallis I: Shedd Cafe

Fa unes quantes entrades prometia una sèrie sobre establiments particulars de la ciutat. No me n'havia oblidat. Val a dir que començaré per un establiment que no és a Corvallis, però que es mereix sobradament que li dediqui una entrada. Es tracta del “Shedd Cafe”, i com diu el nom és al poble de Shedd, uns quinze o vint quilòmetres al sud de Corvallis, i com moltes altres coses de la zona, me'l van fer descobrir la gent del Mid-Valley Bycicle Club (MVBC).
Encara que m'aparti una mica del tema deixeu-me dir que el MVBC és el club de ciclisme que fa sortides cada dissabte (i els que organitzen les dues rutes que he comentat anteriorment). Cada dissabte surten dos grups: un que va més per feina, més esportiu, i un altre de més lúdic (els Rollers) que fa menys milles però gaudeix més del paisatge, de la conversa i de la gastronomia local. Evidentment van ser aquests darrers els que em van portar a esmorzar per primer cop al Shedd Cafe.
Shedd és un poble petit, molt tranquil, al costat de la carretera 99E. Està situat en una zona on les activitats econòmiques principals són l'agricultura i la ramaderia. Però parlem del Sehdd Cafè. Què és el que el fa especial i atractiu per a uns foranis com nosaltres? Comencem pel motiu pricipal que ens porta a un establiment d'aquest tipus: el menjar. Deixeu-me dir primer el que potser és l'única cosa negativa: el cafè. Res de cafè curt i fort, ni tan sols el famós “latte” (molta llet i un ratxet de cafè). Això sí, de cafè d'aquest aigualit no us en faltarà al llarg de tot l'àpat, perquè el servei s'ocuparà que no buideu mai la tassa. Per al meu gust el plat estrella és el Sour Roll (veg. la foto al final), una mena de pastisset tipus donut (res a veure amb els donuts que coneixem nosaltres) inundat amb una crema dolçíssima. Perfecte si acabes de començar una volta amb bici i encara queden unes quantes milles per recòrrer. Tampoc podem passar per alt els esmorzars de forquilla i ganivet, però ara no en recordo els noms. Ni les hamburgueses. Quant de mal que ha fet el McDonalds a la fama de les hamburgueses americanes! Res a veure amb les que es poden menjar aquí: carn de vedella local, tendríssima; salsa barbacoa feta a casa i cogombres confitats artesanals. Llàstima del pa.
Però l'interès d'aquest local no és només gastronòmic. Ni molt menys! El local el porten una família del poble. De fet hauria de dir, les dones de la famíla: la mare, l'àvia, la sogra i un parell de filles. Totes molt amables i encuriosides per aquest estanger que ve prou sovint: amb bici (plogui o faci sol), amb la seva dona, amb els seus pares (que van deixar constància oficial al llibre de visites del pas d'uns empordanesos)... El darrer dia que hi vam anar vam conèixer el pare i un parell de fills més petits. Molt familiar i acollidor, vaja.
Només d'entrar, salta a la vista que ens trobem en un lloc especial, o com a mínim diferent al que estem acostumats. A primer cop d'ull és com qualsevol cafè de carretera que podem haver vist en multitud de pel·lícules. Però de seguida crida l'atenció la indumentària de les senyores que porten el local: faldilles llargues, brusa llisa de mànigues llargues i una petita mantellina que els cobreix el recollit dels cabells. Després, els cartells que hi ha escampats entremig de la decoració: “Aplegeu-vos al voltant de la nostra taula”, “Gràcies per compartir amb nosaltres aquests aliments”... Investigacions posteriors a la primera visita van revelar que pertanyen al culte mennonita, del qual no havíem sentit a parlar mai. Són més coneguts els amish, que es van escindir dels mennonites a finals del segle XVII, a Europa, és clar. Es caracteritzen per ser anabaptistes (reben el sagrament del baptisme a l'edat adulta i per voluntat pròpia del fidel), per rebutjar la violènia i les armes de foc (el darrer dia que hi vam anar a la porta hi havia un cotxe aparcat ple d'adhesius a favor de les armes de foc: “les armes de foc no maten, els que condueixen parlant pel mòbil sí”) i per voler instaurar el regne de Déu a la terra. Rebutgen el divorci i la doctrina teològica es basa principalment en el nou testament, amb una rellevància especial del sermó de la muntanya (si no recordo malament: les benaurances, la resistència a la temptació, parar l'altra galta...).
No cal dir que el Shedd Cafe és visita obligada per a qualsevol que vingui a Corvallis. Ja ho sabeu!
Visca Catalunya.
Visc a Corvallis.

Si voleu saber sobre els mennonites, podeu llegir la breu entrada que hi dedica l'Enciclopèdia Catalana o, més extensa i completa la de la Viquipèdia en anglès.

Tardor Corvallenca

Sí teniu raó, fa dies que no escric res. Però no tota la culpa és meva. L'Stieg Larsson i L'home que no estimava les dones n'ha estat responsable en part, perquè ha ocupat moltes de les meves estones de lleure i alguna hora de son també. També hi ha tingut a veure el football, perquè m'hi he enganxat una mica i darrerament he fet coincidir la bugada amb el partit setmanal dels Beavers, i a la bugaderia (on a part d'internet també tenen TV), en lloc d'escriure al bloc, he estat mirant el partit. No era l'únic, hi ha altres conciutadans que també ho fan. La veritat és que dóna gust de veure'ls jugar, després d'un inici de temporada una mica irregular a causa del canvi d'entrenador i d'alguna reestructuració a l'equip estan desplegant un joc contundent i creatiu que els ha portat a guanyar els sis darrers partits amb autoritat i a mantenir intactes les opcions per entrar a la “Rose Bowl” d'aquest any.
No és que m'hagués oblidat del bloc, al contrari, aquestes darreres setmanes hem viscut experiències i vist coses que constantment em recordaven que les havia de compartir amb vosaltres. Anem per feina doncs.
En primer lloc em veig obligat a parlar de la tardor. Ja he escrit en alguna entrada que Corvallis és una ciutat verda, plena d'arbres i jardins, per tant us podeu imaginar com es transforma quan arriba la tardor. De fet, espero que us ho imagineu, perquè descriure-ho se'm fa molt difícil. Normalment per adonar-te que ha arribat la tardor s'ha de sortir de les ciutats, anar a la fageda d'en Jordà, o al coll de l'Ullat, o al coll d'Ares, o... A Corvallis no cal. Només mirar per la finestra de l'habitació es veuen infinitat de tonalitats diferents de grocs, taronges, vermells, rosats... És més, el groc de l'arbre que tenim al davant fins i tot canvia el color de la llum que ens entra a casa al llarg del dia. Passejant per la ciutat, la varietat de colors evidencia la diversitat d'espècies d'arbres que viuen en els parcs i jardins. A més, la competència dels serveis de neteja municipals no pot evitar que els colors també siguin a terra, on les fulles caigudes creen efímeres estores multicolors. I no puc parlar de la tardor a Oregon, sense parlar de la pluja. No crec que m'equivoqui de gaire si dic que en aquest darrer mes hem tingut vint dies de pluja i deu de bon temps. De pluja lleugera, però constant. Això sí, els dies de bon temps són esplèndits i els colors que us deia encara es tornen més intensos. Alguns oregonians m'han dit que no cal que destaqui gaire el plaer d'aquests dies assoleiats de tardor, no volen que els californians i la resta del país sàpiguen que la tardor no és tan humida i grisa com es diu. Només faltaria que se'ls acudís traslladar-se i acabessin amb la tranquil·litat d'Oregon.
En segon lloc, no puc deixar enrere el mes d'octubre sense parlar del nostre primer Halloween als EUA. Això serà més fàcil que descriure els colors i les sensacions de la tardor, perquè és tal com ho hem vist a les pel·lícules. Efectivament les carbasses són per tot arreu, per començar als supermercats, però també en parades improvisades pels pagesos a peu de carretera; i després passen a decorar les portes de les cases, dels comerços, de les germandats universitàries... I, sí, buidades i retallades amb cares rialleres, espantades, algunes autèntiques obres d'art. M'atreviria a dir que aquesta és la part més vistosa del Halloween, la part més macabra i terrorífica es redueix a alguna botiga que ven màscares, disfresses, làpides, zombis...
Nosaltres, com a immigrants sensibles a la cultura i les tradicions locals, ens vam proveir amb llaminadures per si la nit del 31 algun nen s'acostava a fer Trick-or-treating, no hi comptàvem gaire perquè el barri és tranquil i perquè no havíem posat cap decoració a la porta. Però cap a les sis de la tarda van trucar a la porta. Quan vaig obrir, al primer moment no vaig veure res, però una veueta, “trick or treat”, va fer que abaixes la mirada per descobir un petit follet que em mirava i m'ensenyava un cistell que ja contenia unes quantes llaminadures. A partir d'aquí va ser un no parar, alguns anaven sols, altres en grup (sempre amb un adult que els vigilava uns metres més enrere), tots disfressats. Fins que vam tancar el llum de fora per poder sopar tranquils i disfressar-nos de papallona i caçador de papellones per anar a una festa d'adults a casa d'un conegut d'un conegut on hi havia de tot: vampirs, portades de revista científica, carbasses, dragqueens,... Tota una experiència.
Ahir, per celebrar l'aniversari de l'Alba vam anar d'excursió cap a Newport per fer un bon dinar de peix i de camí ens vam aturar al Mary's Peak (la Mare de Déu del Mont de la Willamette Valley per dir-ho d'una manera). Tot i que fa poc més de mil metres no vam poder arribar fins a dalt perquè ja estava ben nevat, i amb el canvi automàtic no es poden fer meravelles sobre la neu. L'experiència va valdre la pena, i l'àpat a l'Ocean Local Foods que va culminar el dia, encara més.
Ara, ja estem immersos de ple en els preparatius del dia d'acció de gràcies (Thanksgiving). El primer símptoma: les carbasses han desaparegut dels supermercats per deixar el lloc als indiots.
Visca Catalunya,
Visc a Corvallis.

El primer partit de “football”: OSU-Arizona

És cert que els Da Vinci Days, les bicicletes, el “baseball”, els rodeos, la natura, la festa nacional i els establiments particulars són elements que enriqueixen (i enriquiran) la nostra experiència corvaliana, però aquesta seria del tot incompleta si no haguéssim assistit a un partit de “football” dels Beavers. Per als que no ho sapigueu, els Beavers són l'equip de futbol americà de l'Oregon State University (que té el campus a Corvallis), i són el referent esportiu indiscutible de la ciutat i també l'orgull local de la població. Sí, de tota la població, no només de la població universitària. Si no recordo malament van guanyar consecutivament la lliga universitària nacional les temporades 2006 i 2007.
Un partit local dels Beavers és un esdeveniment que, tan si volen com si no, afecta tots els habitants de Corvallis, perquè ja la vigília de l'esdeveniment la ciutat s'omple de gent i d'autocaravanes, els motels s'emplenen i la marea taronja inunda els carrers del downtown i els voltants del Reser Stadium. El dia del partit tota la zona del sud est de la ciutat queda col·lapsada pels vehicles i per les paradetes que habiliten els aficionats: amb tendals, barbacoes, neveres plenes de cerveses... Quatre xifres: l'estadi té capacitat per a 50.000 espectadors, Corvallis té 54.000 habitants. Aquest dissabte érem 42.000 persones veient el partit contra la University of Arizona.
Un servidor s'havia procurat per a l'ocasió una samarreta taronja de l'equip que va acabar a la maleta dels meus pares i que ara s'enyora a l'Empordà. De totes maneres no es va notar gaire perquè les grades eren completament taronges, i no només de samarretes, les gorres, els maquillatges, la pintura que portaven molts a la part superior del cos... tot era taronja. L'ambient era festiu a més no poder, la temporada passada va ser medicore, però ara, amb el retorn dels germans Rodgers també ha tornat el bon joc i la il·lusió dels aficionats (que no havien perdut mai) torna a estar a dalt de tot. Fins dissabte l'OSU havia guanyat tres partits i n'havia perdut un. No podíem haver triat un dia millor, Arizona sempre ha estat un gran rival. De fet, no vam triar nosaltres el dia, el va triar el quefe de l'Alba que va ser qui ens va convidar, a nosaltres i a la família de l'altre postdoc de l'equip, i qui ens va instruir en la normativa del joc.
Em fa prou vergoya dir-ho: no he estat mai al Camp Nou en un partit del Barça. Però ara en tinc més ganes que mai per comprovar si el caliu de l'afició és tan potent i tan sonor com el del Reser. Quan atacava l'OSU la cridòria i els aplaudiments eixordaven. La grada lateral on érem nosaltres cridava “O”, després les grades dels extrems cridaven “S” ([es]) i després l'altra grada lateral cridava “U” ([iu]). No sé com ho sentien els jugadors, però quan nosaltres sentíem els del davant cridar, feia basarda. Quan atacaven els d'Arizona, els xiulets i els “buuu” eren igualment eixordadors. Queda clar que vam al·lucinar, gaudir i participar de l'ambient del partit. També vam gaudir del partit en si, les normes bàsiques no són difícils d'entendre. Tot i el resultat final (OSU 32-Arizona 37) va ser un bon partit, sempre molt disputat, amb grans jugades i molta llenya. Em va agradar, sincerament, un joc vistós, sempre molt ofensiu, molt tàctic. I les xirlíders, molt maques, és clar.

Som uns bons amfitrions... modèstia a part.

Doncs sí, aquesta primera quinzena d'agost hem tingut la primera visita catalana –els meus pares-- i em sembla que han marxat prou contents del tracte i d'Oregon. Diuen que volen tornar. Així doncs, si algun dels que llegiu això us hi esteu pensant, ja ho sabeu!
Val a dir que l'aventura no va començar gaire bé. Em vaig aixecar el dia que arribaven al matí i se'm va acudir de mirar per internet si el seu vol arribava segons l'horari previst. Perfecte: el vol BCN-Atlanta estava a punt d'aterrar, puntual. I el vol Atlanta-Portland (ME), també estava correcte... un moment, Portland (ME)? Merda! Això és Portland a l'estat de Maine, a la costa est, a més de 4.000Km de distància de Portland, Oregon! Es veu que alguna ment brillant de l'agència o de la central de reserves s'havia confós de ciutat, fos qui fos qui va cometre l'error és un perfecte inútil perquè qualsevol que sàpiga una mica de geografia dels EUA sap com els agrada de repetir noms. En qualsevol cas, després d'unes quantes trucades a Delta Airlines d'Atlanta, vam aconseguir que els localitzessin a través de la megafonia de l'aeroport, que els canviessin els bitllets i que els enviessin cap a Oregon. OREGON, recordeu-ho si us decidiu a venir. Val a dir que Delta es va portar excel·lentment tant amb els meus pares com amb nosaltres: sempre van ser amabilíssims, comprensius, atents i eficients. Van canviar els bitllets sense cap recàrrec i encara ens van demanar excuses per no haver estat a temps a canviar les maletes d'avio i per enviar-les, elles sí, cap a Maine. Això sí, en menys de 24h ens les portaven a casa a Corvallis. Al final, tothom a casa sa i estalvi, una bona anècdota.
L'Skype i el correu-e són unes eines que ens han facilitat enormement el procés d'adaptació: ens hem vist i hem parlat amb molta gent regularment, i sembla que no, et sents més a prop de casa. Però malgrat tot, no hi ha res com passar uns dies junts. Hem fet vida domèstica, hem fet petites excursions pels voltants, hem passejat per Corvallis, hem anat quatre dies de viatge per la costa d'Oregon, els hem enviat a Crater Lake. Ells han fet de jardiners, de cuiners, de decoradors i ens han emplenat la nevera de coses bones. Però no us preocupeu, no cal tot això per tenir una habitació uns dies al 1695 NW Division #3 de Corvallis, OR.
Us deixo un parell de fotos de la costa oest d'Oregon entre Florence i Astoria per fer-vos dentetes. Per cert, hi ha set ciutats diferents als EUA que es diuen Florence.

Crater Lake Rim Tour

Sí, ja ho sé, són dues de seguides sobre bicicletes. Què hi farem, és el que toca, després d'aquesta deixaré descansar una mica el tema, ho prometo.
Els dies 28, 29 i 30 d'agost va tenir lloc la trenta-dosena volta al Crater Lake (CL a partir d'ara) impecablement organitzada pel Mid-Valley Bicycle Club de Corvallis. Nosaltres ja havíem estat a CL fa dos anys, ara però teníem l'oportunitat d'anar-hi amb altre gent –molt bona gent--, acampar al costat mateix del Diamond Lake, i un servidor de pujar i fer la volta al CL en bicicleta.
Vam sortir de Corvallis plovent, però al cap de tres hores de cotxe i unes quantes milles més al sud ja feia més bon temps. Crec que vam ser els últims d'arribar, quan tothom sopava, nosaltres muntàvem el toldo que ens havia cedit el quefe de l'Alba; quan se n'anaven a dormir, nosaltres sopàvem... no ens acostumarem mai als seus horaris. Abans del nostre sopar vam fer una sessió de brífing, amb presentació de tots els participants i de tota l'organització, on ens van aconsellar sobre l'hora de sortir, els punts de SAG (Support and Gear, o sigui, la teca), les precaucions que havíem de tenir... Tot molt rigorós però amable alhora.
L'endemà vam arrencar amb una temperatura molt freda, abrigats fins a les orelles. No us entretindré amb detalls tècnics de la pujada i de l'itinerari, però només perquè us en feu una idea: al final el meu comptamilles nou (gràcies Alba pel regal d'aniversari) marcava 65m (poc més de 100km), havíem sortit de la cota 1.580m i el punt més alt era 2.300m. Esportivament és una volta molt interessant: pels desnivells, la distància, el vent, els diferents tipus d'asfalt... però m'atreviria a dir que el vessant esportiu d'aquesta activitat és el menys rellevant o, més ben dit, només és un aspecte més d'aquesta extraordinària experiència.
Podeu fer un cop d'ull a les nostres fotografies, o als milers de fotografies de CL que corren per internet per fer-vos una remota idea del que vam veure. Altra vegada les fotografies no capturen la grandesa i la immensitat de l'espai. El perímetre del llac és d'unes 35 milles, res a veure amb el que estàvem acostumats, la profunditat (crec recordar) arriba als 800m, i això fa que el blau de l'aigua sigui intensíssim. A més el temps va ser esplèndid. La intensitat de l'esforç després de les 13m d'ascensió a la carretera que voreja el llac va baixar considerablement, perquè no podíem evitar d'aturar-nos a tots i cadascun dels miradors sobre el llac. El llac sempre era el mateix, però cada parada era diferent: una altra perspectiva, més o menys arbres, un penya-segat o un altre, l'angle de visió més o menys obert. A més, a aquesta alçada i pedalant els pulmons s'eixamplen i s'emplenaven d'aire pur i fresc. Tot plegat un conjunt de sensacions extraordinàries a les quals s'ha d'afegir una companyia humana que va ajudar a millorar encara més l'experiència: d'una banda l'Alba, el meu cotxe d'assistència particular que combinava la redacció de la tesi amb l'assistència en carretera, i per l'altra els agradables companys i l'organització impecable del MVBC. M'hauria agradat que els que compartiu amb mi aquesta passió pel pedal i per la muntanya hi haguéssiu estat... bé, i els que no també. A tots plegats us agradaria, ja ho sabeu.
Aquest any no hauré pogut fer la volta dels refugis del CEE, però aquesta volta ha estat un bon succedani. Com deia aquell: ni millor ni pitjor, diferent.
PD: El diumenge, la nostra meravellosa furgoneta ens va donar un ensurt que al final va quedar en no res. A l'hora de marxar va començar a vessar gasolina per la part del dipòsit, amb la intercessió i ajuda d'un parell de companys vam trucar a la AAA (una mena de RACC del qual ens hem fet socis) i ens van portar fins al mecànic més proper que per 60$ ens va solucionar el problema. Per sort no era el dipòsit foradat, sinó una vàlvula que perdia. Ja ens vèiem anant a buscar els meus pares a Portland l'endemà amb un cotxe de lloguer i fent un crèdit per pagar la reparació.
Apa, les fotos. Molt de llac, sí, però se’m van acabar les piles (les de la màquina) a mitja volta, hauré de completar el meu àlbum pidolant fotos als companys.