New York (II): S'acaben les vacances

Ara mateix sobrevolem l'estat d'Ohio en direcció a Portland. S'han acabat les vacances i ara anem per feina. De fet, ens queden dos dies de treva: demà perquè és diumenge i dilluns perquè és el “memorial day”, i és festiu a tot el país. Es veu que és el dia que dediquen a recordar els caiguts per la pàtria, i nosaltres –immigrants irreverents–, no ho sabíem. Què hi farem, potser ens quedarem un parell de dies a Porland enlloc d'un.
(Per cert, aquest país és molt ample: per venir des de Zurich a New York vam tardar 8:45h, fins a Portland n'hi estarem 6:30h)
Però no avancem esdeveniments, ara que encara tinc frescos els darrers dies a New York City (NYC per als amics) aprofito per re
afirmar el que deia en l'entrada anterior, que NYC és una ciutat inesgotable per al visitant (també per a l'habitant): infinitat de museus, botigues glamoroses, racons curiosos i un llarg etcètera de coses per veure i per viure; però jo, me n'emportaré el record dels gratacels, de la famosa “línia de l'horitzó” (skyline). L'estampa d'una ciutat que els locals s'entesten a afirmar que ha estat moldejada per la voluntat fèrria i les ànsies de prosperitat dels seus habitants. No seré pas jo qui els ho discuteixi, seria molt dur enfrontar-se a l'orgull novaiorquès.
Posats a reafirmar, reafirmo que l'edifici Chrysler és el gratacels que ocuparà el primer lloc d'aquesta línia de records. És un edifici que té al seu currículum haver estat l'edifici més alt de NYC entre els anys 1930 i 1931 (superant l'esplèndit edifici Trump i superat per l'Empire State Building), que té 77 pisos d'alçada, 3,826,000 rajols, 30.000 tones d'acer. Però més enllà d'aquestes xifres m'ha captivat per la combinació poc freqüent de línies rectes i corves; per les gàrgoles d'acer inoxidable; pel marbre fosc i rotund, i pel fresc al sostre del vestíbul; per la il·luminació nocturna, perquè fa bona parella amb la Trump Wolrd Tower.
Com a empordanès no puc tancar aquestes línies sobre NYC sense fer esment a la il·lusió que em va fer poder veure al MoMA, perdut enmig de Picassos, Magritts i Van Goghs, la Persistència de la memòria (el dels rellotges tous) de Salvador Dalí. Petit, però impactant i, si no vaig errat, acabat d'arribar de l'Empordà (només hauria faltat que mentre nosaltres érem a NYC ell hagués estat de visita a l'Empordà).
Finalment –però no per això menys important, sinó al contrari–, aquests dies a NYC sempre seran el pròleg de la nostra aventura americana. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta aventura, estem convençuts que aquestes breus vacances ocuparan un lloc important entre els records compartits dels nostres viatges comuns.

New York (I): L'estètica de l'urbanisme vertical

Després de tres dies recorrent amunt i avall Manhattan estic admirat, i em fan mal les cervicals de tant mirar enlaire. Havia vist aquests edificis en dotzenes de pel·lícules, però com sempre, la realitat supera la ficció. En certa manera ha estat com la primera vegada que vaig veure els colossos alpins: per més que n'hagués sentit a parlar, quan hi vaig ser al davant em vaig quedar palplantat, posseït per tanta immensitat. Els gratacels de Manhattan em produeixen el mateix efecte. On les sensacions són més accentuades és a la part de baix, al Downtown, on els edificis es toquen els uns amb els altres. Aquí, la verticalitat dels gratacels apilonats gairebé em priva de veure el cel. Una mica allunyats d'aquesta plantació d'edificis destaquen, per a mi, el famós Empire State Building –esvelt i hieràtic des de qualsevol angle i a qualsevol hora–, però sobretot l'edifici Chrysler: força més baix però molt estilitzat, proporcionat, i coronat per una cúpula de formes arrodonides. Encantador, me n'he ben enamorat. Va, he dit que en destacaven dos, però deixeu-me-n'hi afegir un tercer: el Rockefeller center, setanta pisos, un altre estil, més contundent i segons com “quico”.

A més, enmig de tots aquests gegants vaig reconeixent coses que formen part de l'imaginari cinematogràfic: Madison Square Garden, l'estàtua de la llibertat, el pont de Brooklynn, Times Square, les botigues de luxe de la cinquena avinguda, el Central Park...

Ah!, i me n'oblidava, és ple de curiositats: la botiga M&M (tres plantes dedicades a les pastilles de xocolata), la botiga Apple, els carrets de venda ambulant de hot dogs, els estudis de l'NBC...

Un trasllat intens i un comiat inesperat

Escric aquestes quatre ratlles des de l'avió, camí de Zurich, i m'adono que és el primer moment de descans que tinc des de fa quatre dies... o més. Està clar que vam calcular malament la quantitat de trastos que teníem al pis, i al final tot i l'ajuda valuosíssima de familiars i amics encara hi hem deixat quatre caixes i una mica de brossa que algú s'ocuparà de treure. Ara mateix, suposo que a causa de l'estrés d'aquests darrers dies, ja no sabem què portem i què deixem de portar a les maletes, però segur que portem els visats, la targeta de crèdit i els ordinadors portàtils: sobreviurem. [Paro un moment d'escriure per fer una foto dels alps]

Espero que si estàs llegint aquestes línies i ets algun dels molts familiars, amics o col·legues de qui ens hauria agradat acomiadar-nos com déu mana i encara estàs esperant el comiat, no ens ho tinguis en compte. Aquests darrers dies han estat una cursa contrarellotge.

Acabo aquesta entrada del bloc amb un apunt trist: un comiat inesperat. El dissabte a la matinada en Joaquim Soler, en Quim, s'acomiadava de tots nosaltres després de viure noranta-dos anys durant els quals en devia passar de tots colors, però malgrat tot sempre l'he vist com una persona optimista i positiva. Per a mi ha estat un comiat molt dolorós, però intentaré quedar-me amb un dels seus consells predilectes i aplicar-lo més del que ja faig: “aprofiteu el temps per fer coses ara que sou joves”.

PD: Penjo el text al bloc des de New York, a la meva dreta, per la finestra, veig el Hudson.

14 dies: sobre Corvallis

Està vist que Corvallis és una localitat poc coneguda, només cal mirar la informació que en dóna la Enciclopèdia Catalana: "Localitat de l'estat d'Oregon (EUA)" i avall.
Segons el web de l'ajuntament el 2008 tenia censats 54.890 habitants repartits en una superfície de 22.5 km². Val a dir que l'estat d'Oregon té 254.806 km² de superfície i 3.747.455 habitants, que vol dir una densitat de 14,71 hab/km². Compareu-ho amb Catalunya (223,9 hab/km²) o Espanya (91,4 hab/km²).
La vall del riu Willamette va ser el paradís que trobaren cap a mitjan segle XIX milers de colons americans que van recòrrer els centenars de milles de la ruta coneguda com a Oregon Trail. La ciutat de Marysville va ser fundada per un tal Joseph C. Avery l'any 1845, però l'any 1853, per evitar la confusió amb un altre Marysville de Califòrnia, va ser rebatejada com a Corvallis. Un nom format a partir del llatí i que vol dir, és clar, "el cor de la vall".