4 de juliol: Independence Day

El 2 de juliol de 1776 el segon Congrés Continental, format per delegats de les tretze colònies, va aprovar la declaració d’independència, per la qual aquestes colònies trencaven els vincles amb Anglaterra i creaven els Estats Units. No m’he equivocat, això va ser el 2 de juliol, però no va ser fins al 4 que la declaració es va fer pública, i aquest és el dia que ha passat a la posteritat. Avui, el 4 de juliol és la festa nacional dels EUA. És clar que, encara que potser no sapiguem ben bé la història de la celebració, qui més qui menys sap que aquest dia els americans celebren alguna cosa important, perquè la seva cultura exportadora de símbols i d’imatges propis ja es preocupa de fer-ho saber a la resta del món.
L’altre dia fent una volta amb bici pels voltants em vaig adonar que és força comú que molta gent que viu en cases dels afores i que tenen un jardí prou gran, a part d’arbres, plantin un pal per penjar-hi la bandera nacional. De fet, les banderes americanes formen part del paisatge urbà habitual de Corvallis (i també de les altres ciutats que hem visitat). Però quan arriba el 4 de juliol tot són barres i estrelles, tots els colors de l’arc iris es redueixen a tres: blanc, blau marí i vermell. Com les senyeres i les estel•lades un dia de Sant Jordi o un 11 de setembre, però a l’engròs. Ells sempre ho de fer tot més gros i més gran que la resta del món.
També és més gran l’orgull nacional, normalment ja es nota, però avui l’hem viscut –bé, l’hem patit– per partida doble perquè ha coincidit que aquest cap de setmana s’havia instal•lat a Salem, a prop de Corvallis, una associació que fa recreacions de la Guerra Civil americana. Què he de dir? Va estar molt bé: encara era ple de barres i estrelles, però ara disposades diferent en les banderes confederades i unionistes; l’olor de pólvora, l’estrèpit dels canons i de les carrabines; les tendes amb el mobiliari; els civils; la música... Semblava tot força rigorós: la diversitat d’uniformes en ambdós bàndols, la progressió de les unitats sobre el terreny... fins i tot hi havia un locutor que al final va explicar com anava tot plegat. Però començava el paràgraf parlant de l’orgull nacional americà, doncs ho deia perquè no crec que hi hagi gaires països que estiguin orgullosos d’una guerra civil, i ells ho estan. No pas perquè fos l’enfrontament militar on han mort més americans de la història, només faltaria, sinó perquè en certa manera és l’origen de tot plegat. El locutor ens va engaltar una frase que a mi em va deixar de pedra i que el públic va acollir amb una sonora ovació, més o menys anava així,: “aquest país l’hem aixecat sobre la nostra pròpia sang”... bé, i a sobre de la d’uns quants milers d’indis (això últim ho dic jo, és clar).
Tinc fotos meves, però us deixo aquest enllaç a un diari digital local que en saben més que jo.
Després de la recreació, cap a Corvallis. Just a temps per veure els focs artificials sobre el Willamette River. El riu, fantàstic; els focs, discrets. La ranera de la crisi, diuen.