Una nova experiència i un altre comiat encara més inesperat

Aprofito mentre rentem la roba a la bugaderia Campbell's, que té wi-fi, per escriure quatre ratlles més al bloc.
Començaré per la nova experiència. Divendres vam anar al poble d'aquí al costat Philomath (a uns 5km, 5000 hab.) perquè celebraven el tradicional “Philomath Frolic Rodeo", em sembla que era la cinquanta sisena edició. Ja ens havien advertit que era un espectacle genuïnament “redneck” (el típic americà caucàssic, de nivell sòciocultural baix i, generalment de procedència rural), i vam poder comprovar que qui ens va advertir sabia molt bé de què parlava: una alta concrentració de les típiques pick-up, grans, molt grans, i moltes; paradetes de barrets de cowboy, de pastissos amb altes concentracions de sucre i greixos saturats, i de hot-dogs amb encara més greixos saturats.
Només d'asseure'ns a les grades on passaríem les dues hores i mitja següents, i després de fer un cop d'ull a la gent que teníem al voltant vam veure que la concentració de rednecks també era alta: senyors i senyores corpulents, normalment amb barret i alguna cosa de menjar i beure a la falda; nois amb barrets de cowboy, camisa i texans; noies rosses tenyides amb els ulls enrimel·lats; també nois i noies corpulents...
El primer xoc el vam rebre només de començar: el locutor (a cavall i amb micro) va anar per presentar la noia que havia de cantar l'himne nacional i la gent es va aixecar, els que portaven barret o gorra se'l van treure i la majoria es van posar la mà dreta al pit. Es va fer un silenci gairebé total. Això ja ens ho esperàvem. Pel que no estàvem preparats era pel discurs que ens va clavar el locutor sobre la grandesa d'Amèrica i que es va acabar amb un bram eixordador de la multitud que responia a la pregunta final del discurs: “Qui d'aquí està orgullós de ser americà?”. A continuació, silenci altra vegada, només trencat per la veu que cantava l'himne i pel galop del cavall de la reina del rodeo que enarboraba la bandera de les barres i estrelles.
L'espectacle del rodeo en si va ser sensacional: el locutor presentant els cowboys i les cowgirls; el pallasso del rodeo; els crits dels energúmens que teníem al voltant; els cowboys muntant cavalls, toros, perseguint vedells a cavall per enllaçar-los, o per saltar del cavall en marxa i tombar-los a terra; les cowgirls enllaçant vedells o llençant els cavalls al galop i fent-los girar en curt esquivant obstacles; fins i tot una carrera sobre burros molt divertida i accidentada.
Al final un castell de focs força més espectacular que el del 4 de juliol a Corvallis. Concert de música country i cap a casa.

I acabaré aquesta entrada d'avui recordant del meu tio Enric, el seu somriure calcat al del meu pare (i crec recordar que com el del meu avi) i el seu “Hola noi!, què tal?”. El fet d'estar lluny de casa encara em fa més difícil de fer-me la idea que quan torni a Figueres i vegi els meus pares, la tia Carmen, la meva cosina i en Lluís, ell no hi serà. Però nosaltres sí, i tots plegats tirarem endavant.