Da Vinci days

Tornem a ser a la bugaderia amb wifi gratuït, es veu que és un bon lloc per escriure quatre ratlles en aquest bloc. Mentre vigilo la rentadora i l'assecadora, vaig escrivint. Ja que parlem d'escriure, escriure així per a mi és una novetat. Sempre he estat d'aquells que abans d'escriure res faig un esquema, a vegades més d'un, i tot seguit uns quants esborranys. Amb això del bloc tiro pel dret i quan ho torno a llegir veig que aquell paràgraf m'ha quedat desequilibrat, que algunes coses no acaben de lligar, segurament se m'escapa algun error de picatge i potser fins i tot alguna falta (que Pompeu Fabra em perdoni), però en fi les rentadores i les assecadores tenen el seu ritme. Si el text va lligat a la forma i al suport, això del bloc deu haver d'anar més o menys així. D'altra banda els dies de cada dia, i sobretot darrerament, he estat força enfeinat: correccions que em van arribat des de Girona, i una feineta des de Lleida de la qual ja us n'explicaré més detalls quan hagi pres més forma. A part, ja tinc el permís per treballar als EUA, i sembla que l'estrenaré aviat. De moment, com que encara no està del tot lligat no en vull explicar més, però puc donar alguna pista: té a veure amb la uni d'aquí, amb l'ensenyament per internet i amb la llengua catalana.
El que deia, ja he escrit unes quantes ratlles i encara no he parlat del que volia parlar en començar aquesta entrada. Podria canviar el títol, però vaig per feina perquè a la rentadora només li queden 10 minuts.
El cap de setmana passat vam celebrar aquí a Corvallis un dels esdeveniments més populars i participatius de la ciutat: els Da Vinci days. Als lectors del bloc que esteu a la UdG us dic que és com una fira de mostres de la setmana de la ciència però a l'engrós i ben muntada. Per començar hi participen voluntàriament un fotimer d'estudiants, professors i qualsevol que se senti atret per la ciència. Això sí, la ciència estricta, a Corvallis i a l'OSU d'humanitats pures, poques. Els estands els posen en un parc encantador al centre de la ciutat: hi ha paradetes dels departaments, però també d'empreses dedicades sobretot a les energies renovables: biodìèsel, cotxes i motos elèctrics, plaques solars. També hi ha paradetes de menjar, s'assemblen a les paradetes del festival de les músiques religioses de Girona, però aquí la multiculturalitat gastronòmica és espontània: plats mexicans, gelats italians, barbacoes, blat de moro, cuina xinesa i segur que me'n deixo alguna. Cada vespre hi ha concerts que s'emplenen amb gent de totes les edats que s'asseuen a la gespa o en cadires que es porten de casa... Sí, d'acord, a Corvallis són una mica hipis. Hi ha activitats paral·les espectaculars, com visites guiades al centre de recerca de tsunamis de la ciutat (un dels més avançats del país), una cursa de monoplaces elèctrics pel centre ciutat. I deixo per al final l'activitat més xocant, espectacular i genuïna del cap de setmana: el desafiament quinètic (the kinetic challenge).
Consisteix en què diversos grups de gent, o algun llunàtic solitari, inverteixen temps i calers en construir el que en diuen escultures quinètiques, que de fet són màquines que només es poden moure amb energia humana, bàsicament pedals. A més s'han de decorar segons un tema que canvia cada any, aquest cop tocava el mar. Entre dissabte i diumenge aquests artefactes i els seus pilots han d'afrontar quatre proves: velocitat, pujar una duna de sorra, creuar uns cinquanta metres pel fang i baixar pel Willamette River. La popularitat que assoleix la màquina i l'efecte de la decoració també puntuen. Tot plegat és sensacional, mireu les fotos més avall. Són autèntics prodigis de cadenes, engranatges, palanques, pales, flotadors i pedals. Algunes fruit de la feina de dissenyadors i constructors seriosos i compromesos. D'altres, la majoria, de gent que afronta el repte, pero que sobretot va a passar-s'ho bé. I algunes altres, no ens enganyem, són uns trastos que quatre arreplegats han maquinat en quatre dies per anar a fer el burro una estona.
Nosaltres no ens vam perdre cap de les proves, valia la pena. I amb una altra parella de catalans que estan en una situació semblant a la nostra i un noi mig americà mig català ja vam començar a planificar un estri d'aquests per a la propera convocatòria. Algú s'anima? Us deixo amb unes quantes fotografies de les moltes que vam fer, que l'assecadora ja està a punt d'acabar.