Un parèntesi entre el trimestre d’estiu i el de tardor ens han permès ratllar una de les coses que teníem a la llista de coses-per-fer-abans-de-marxar-dels-EUA: visitar Yellowstone. Aconsellats per alguns indígenes vam afegir Grand Teton a l’itinerari perquè és a tocar i val la molt pena. De fet, ara que ja n’hem tornat, diria que Yellowstone s’emporta la fama i Grand Teton és el gran desconegut (injustament, val a dir).
Però abans de cantar les excel·lències d’aquests dos parcs nacionals, vull recordar una anècdota que vam viure l’agost del 2007. Resulta que l’Alba havia vingut per tres mesos a Corvallis per fer uns experiments, i un servidor la va acompanyar uns dies aprofitant les vacances d’estiu. Durant aquests dies ens vam poder escapar a una de les joies naturals d’Oregon, Crater Lake. Ja us ho podeu imaginar: dos catalanets bocabadats davant la magnitud de l’espectacle geològic. Amb aquestes, es va aturar al nostre costat una autocaravana més aviat decrèpita de la qual en va sortir una família de l’Amèrica profunda –per dir-ho d’una manera. El senyor, cabell blanc i panxa prominent, ens va dir: “Sí, això està molt bé, però com Yellowstone no hi ha res” (tradueixo, espero que els partidaris de la VO no m’ho tinguin en compte). Nosaltres, ens vam mirar, i sense entrar en la polèmica li vam dir que ens quedava molt lluny. Sorprès, ens va respondre: “Ja pots comptar, un parell de dies de cotxe”. Els dos catalanets, acostumats a creuar el seu país en tres hores, van pensar que aquell senyor era un exagerat i que dos dies en cotxe era una bajanada, que l’ós Iogui bé podia passar sense nosaltres.
Doncs cinc anys després d’aquests fets, resulta que els dos catalanets (i mig) han canviat la seva percepció del que vol dir lluny, i consideren que val la pena fer dos dies en cotxe per passar unes vacances de documental de National Geografic. De fet, el viatge en si –trepitjar Oregon, Washington, Idaho, Montana i Wyoming–, ja és tota una experiència. Per descomptat, ens ho vam agafar amb calma.
Yellowstone és un parc molt visitat, uns tres milions de persones cada any, i ara crec que entenc perquè els agrada tant a la majoria d’americans: sense allunyar-nos gaire del cotxe vam veure tota mena d’animals (ós negre, coiot, llop, bisons americans i cérvols), fenòmens geològics (guèisers, fumaroles, fonts termals...) i paisatges que ens van deixar amb la boca oberta.
Si algú està molt interessat en els guèisers, val la pena organitzar-se una mica perquè si bé n’hi ha alguns que “peten” puntualment cada hora i mitja (Old Faithful), d’altres ho fan aproximadament cada nou hores (Great Fountain) i alguns, entre dues i sis vegades l’any (Giantess Geyser). Això si no teniu la xamba que van tenir els dos catalanets que, per pura casualitat, van arribar al Great Fountain quan faltaven deu minuts perquè petés, i el Giantess Geyser va fer erupció quan estaven fent la migdiada per allà a prop. Un espectacle.
Grand Teton és diferent, d’entrada el visita molta menys gent. En diuen els Alps de Nord Amèrica, i hi estic d’acord: no podíem apartar els ulls de la carena de muntanyes d’entre tres i quatre mil metres que creua el parc de nord a sud. És un parc per als que els agrada caminar i fer muntanya. Això sí, ben proveït d’esprai repel·lent d’óssos. Nosaltres, donades les circumstàncies, vam caminar, però poquet. Itineraris curts, senzills, i agafant-nos-ho amb calma.
M’atreviria a dir que de Grand Teton ens n’enduem potser el record més entranyable del viatge: un encontre amb el que aquí en diuen un “moose” (un ant), el més gros de la família dels cèrvids. El vam trobar quan caminàvem tots dos (i mig), al costat del corriol, després d’entomar un bon ruixat. A més, era un mascle adult, amb un banyam sensacional. Ens el vam mirar embadalits més de mitja hora, i després d’assegurar-nos que no ens considerava una amenaça, vam continuar el nostre camí.
Després de 4.000 quilòmetres, tornem a ser a Corvallis, satisfets del viatge i embadalits per tot el que hem vist. Segur que el proper viatge serà ben diferent.
Entrades
