Un hotel curiós, un restaurant espanyol, un museu d'aviació, OVNIS i ocells

Haureu d'admetre que el títol d'aquesta entrada us ha agafat desprevinguts, només podeu lligar caps si coneixeu Mcminnville, una petita ciutat (o un poble gros) que hi ha una cinquantena de quilòmetres al nord de Corvallis.
Aquest cap de setmana tocava sortir a prendre l'aire, feia massa caps de setmana que ens quedàvem a la metròpoli corvallenca. I dit i fet, sense pensar-ho ni preparar-ho gaire, després de la pedalada de cada dissabte al matí, vam agafar quatre coses i cap al nord. Aquests dies, tot i que plou casi cada dia, dona gust passejar pels voltants de Corvallis. Tot és verd, molt verd i amb molta varietat de verds. Fins i tot els arbres que encara no han recuperat les fulles són verds de la molsa que penja de totes les branques i el tronc. Sí, molsa, és un país molt humit Oregon.
Sembla que si vas a Mcminnville és obligatori passar la nit a l'Hotel Oregon, l'establiment insígnia de la cadena McMenamins Pubs & Breweries. Amb tant de Mc... no cal que donem gaires voltes als orígens dels colons d'aquesta part de la vall del Willamette. Tornant a l'Hotel, és un edifici de maó vermell, situat al downtown de la ciutat. Però el més característic és l'interior, totes les parets estan pintades a mà, amb murals de tota mena que van des de notes de cata de vins locals a escenes esotèriques, passant per paisatges amb tocs surrealistes. Totes les habitacions porten el nom de gent distingida de la ciutat vinculada d'alguna manera a l'hotel. Nosaltres van estar a la Harry Devlin & Patty Donnelly Devlin: en Harry treballava escoltant i desxifrant les transmissions dels submarins japonesos al Pacífic durant la segona guerra mundial.
Però diguem-ho clar. El que ens va portar a Mcminnville va ser la possibilitat de sopar a La Rambla, un restaurant que proclama que fa cuina del nord-oest (dels EUA s'entén) d'inspiració espanyola. Nosaltres, atrets per aquesta fusió de dues cuines estrangeres, no vam poder resistir la temptació de sopar-hi. Vam menjar unes quantes tapes molt ben resoltes, fins i tot la xocolata amb xurros de les postres estava ben aconseguida. Això sí, la sangria molt malament, no hi havia fruita fresca, era feta a base de xarop de fruita concentrat.
Sí, em falta explicar això dels OVNIS, però la veritat és que ho passaré força per sobre. Perquè m'estic allargant força i perquè espero ampliar la informació en un futur proper. Resulta que a Mcminnville, fa una cinquantena d'anys, dos grangers van fer dues de les fotos més famoses de la ufologia. Podeu llegir-ne més en aquesta pàgina, o buscar vosaltres mateixos al google “mcminnville ufo sighting” i veureu que hi ha molta literatura sobre el tema. El cas és que el 14 i 15 de maig fan un festival sobre OVNIS famós arreu del món, amb conferències, exposicions... Ho tenim marcat a l'agenda.
També ens va quedar pendent la visita a l'Evergreen Aviation & Space Museum, que estava tancat perquè celebraven l'Easter. La joia del museu és l'Spruce Goose: l'hidroavió més gran del món. Provablement la majoria el coneixereu per la pel•lícula “El aviador”, protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que narrava la vida de Howard Hughes.
Ah, i de tornada a Corvallis ens vam parar a una de les tres reserves d'ocells més importants de la zona: la Baskett Slough National Wildlife Refuge. Vam trobar un observatori molt mono, amb un telescopi especial per veure els ocells (gratuït i en perfecte estat), però les millors vistes de l'aviram les vam tenir des del cotxe. Sobretot ànecs i oques, alguns que ja coneixem, com el cullerot o el collverd, però d'altres totalment nous per a nosaltres: canada goose, cackling goose, american wigeon, ruddy duck i bufflehead (ja em sap greu no saber els noms en català, i em resisteixo a posar els científics).

Trilingüisme

La meva vida a Girona era essencialment monolingüe: català a casa, amb la família, amb la majoria de les amistats, a la feina, i també al carrer. Ja ho sabeu, sempre he estat d'aquells mesells que s'adreça sistemàticament als desconeguts en català. No pas per provocar ningú, sinó com un exercici de normalitat, si el català és la meva llengua materna és la que faig servir per defecte i, si cal, no tinc problema en canviar a qualsevol de les altres llengües que, amb més o menys fluïdesa puc fer servir.
Quan ens vam traslladar als EUA, això va canviar, ja ho sabíem, de fet era un dels motius de la migració: millorar l'anglès. Però el que no m'esperava és que acabaria portant una vida trilingüe. Fem servir el català a casa (i a l'skype) i l'anglès per a la vida quotidiana, i ara, coses del destí, s'hi ha afegit el castellà (aquí anomenat espanyol). En tornar a Corvallis després del parèntesi nadalenc a Catalunya, m'he trobat fent classes d'espanyol a l'OSU. Es veu que és el que té més demanda com a segona llengua entre els estudiants i anaven curts de professorat, de manera que em trobo fent servir l'espanyol unes quantes hores al dia amb els estudiants i amb els nous companys de feina. Val a dir que el meu marcat accent català quan parlo espanyol passa força desapercebut perquè la majoria de gent amb qui em relaciono o bé són nord-americans que el tenen com a segona llengua, o bé gent procedent de l'Amèrica central o del sud. Els “espanyols nadius” són poc freqüents aquí.
M'agrada, serà una bona experiència i un aprenentatge. Espero no trobar gaires francesos, el quatrilingüisme potser seria excessiu per a les meves neurones.
Deixeu-me dir, per acabar, que és agradable tornar a ser a la ciutat verda i tranquil·la, encara que cada dia plogui. És agradable tornar a pedalar pels espais oberts de les planures de l'oest americà. Llàstima que l'Alba ha estrenat el retorn amb una grip que l'ha tingut tancada a casa uns quants dies (ara ja està recuperada).

Per nadal, cada ovella al seu corral

La meva intenció era fer una segona entrada sobre la nostra estada a San Francisco per explicar més coses sobre aquesta gran ciutat (gran no pas pel tamany): els desnivells i les vistes des de Lombart St. i la Coit Tower (per deixar-ho clar, el nom li ve del cognom de la senyora que la va esponsoritzar); el Golden Gate Park; la visita al consulat espanyol (on tres de les quatre persones que em van atendre eren catalanes); la gastronomia local; les impressions de l'illa d'Alcatraz; la tornada seguint l'autopista 101 (plena d'elks i de redwoods)... Però no va poder ser perquè ens havíem ficat al cap que marxàvem el 22 a la nit i resulta que era al matí. Quan ens vam adonar que només teníem un dia a Corvallis per fer diverses coses i per preparar el viatge, fer una entrada al bloc va caure tan avall en la llista de prioritats que fins ara no m'hi he posat. I San Francisco queda lluny.
El que tenim a prop aquests dies és la famíla i els amics. Després de tots els comiats inesperats i forçats que hem patit aquests darrers mesos, retrobar-los a tots plegats esta sent especialment agradable. És cert que ara marxar a l'estranger és més fàcil gràces a l'skype i al feisbuc, però no és el mateix que ser aquí.
El pensament, de tant en tant, se'n va cap a Corvallis, sobretot quan al carrer dos conductors s'escridassen, o un peató espera davant d'un pas de cebra per poder creuar. Però torna de seguida amb l'olor d'un bon rostit.

San Francisco (I): 750 + 50Km

Aquests dies hem canviat el nostre estimat Corvallis per San Francisco. El motiu? L'“American Geophysical Union Fall Meeting”, una salvatjada de congrés amb uns 20.000 participants (sí, vint mil, no he posat zeros de més). L'Alba a treballar i jo, també... bé, tant com es pot treballar tancat en un hotel al centre mateix de San Francsico. Concentrar-se i quedar-s'hi és difícil, fins i tot quan fa mal temps.
El viatge (750Km) el vam fer en cotxe en dos dies, amb altres companys i coneguts que també anaven al congrés (dos colombians, una xilena i un americà de Boston que treballa a l'OSU). Vam veure paisatges diversos, però sobretot: molta aigua.
Perquè veieu que és difícil concentrar-se en aquest context, us diré que el dilluns vaig llogar una bici i vaig creuar el Golden Gate (ho proven el centenar de fotografies que li vaig fer des de tots els angles), vaig anar fins a Rodeo Beach, Sausalito i tornar (uns 50km, amb una pujada de 4km amb desnivells entre el 5% i el 7%). Una experiència més que recomanable.

Thanksgiving

Avui toca una altra dosi de cultura i tradició nordamericana. De moment ja hem passat el Memorial Day, 4 de juliol, Halloween i ahir vam celebrar el Thanksgiving Day, el dia d'acció de gràcies. Avui en dia Thanksgiving se celebra el tercer dijous de novembre, i com diu el nom és un dia per donar gràcies. Tradicionalment era per donar gràcies per les collites, però actualment ha agafat un caire més general i, contràriament al que podríem esperar d'un país que posa “Creiem en Déu” en els bitllets, no es considera una festa religiosa. És clar que cadascú dóna gràcies a qui creu convenient. És una festa per passar amb la família, i com que aquí tothom està desperdigat això fa que aquesta setmana sigui la setmana de l'any amb més tràfic aeri.

No sé si és perquè Corvallis és una ciutat cosmopolita i oberta, o perquè nosaltres ens hem agafat seriosament això de conèixer gent, o perquè som europeus interessants, o perquè ens han agafat com a mascotes... però el cas és que hem rebut quatre invitacions per a l'apat d'acció de gràcies. És una llàstima no haver-les pogut acceptar totes tres. Només us diré que ahir a la taula del quefe de l'Alba érem dos nordamericans, dos xinesos, dos colombians, dos palestins i dos catalans. Una experiència molt agradable i enriquidora, la prova és que ens van passar les hores que no ens en vam adonar.

Però una de les estrelles de Thanksgiving és l'indiot que, rostit de mil maneres diferents, esta present a totes les taules americanes. Tot un genocidi. Ja fa dies, setmanes de fet, que se'n veuen en gran quantitat als supermercats. En molts llocs fan ofertes variades als consumidors. Al Winco, per exemple, si compres més de 30$ d'altres coses et rebaixen considerablement el preu per lliura del malaurat ocell. Com que la mida de la bèstia és respectable, hi ha cartells que et recomanen no treure'l del carro, només n'has de dir el pes al caixer o caixera. Per cuinar-lo no cal cenyir-se a una recepta, perquè pel que fa a receptes de l'indiot de Thanksgiving: tants caps, tants barrets. Això sí, cal tenir un forn gros i paciència, perquè en funció de la mida o del farcit de l'individu el temps de cocció oscil·la entre les 5 i les 8 hores. Després de tot aquest tràngol, resulta que el pobre indiot és l'animal de referència per referir-se a algú que és una curt de gambals: “What a turkey!” equivaldria al nostre “Quin vestrús!” (per als que no sou de l'Empordà, no m'ho invento, ho recull el DCVB).

Establiments de Corvallis I: Shedd Cafe

Fa unes quantes entrades prometia una sèrie sobre establiments particulars de la ciutat. No me n'havia oblidat. Val a dir que començaré per un establiment que no és a Corvallis, però que es mereix sobradament que li dediqui una entrada. Es tracta del “Shedd Cafe”, i com diu el nom és al poble de Shedd, uns quinze o vint quilòmetres al sud de Corvallis, i com moltes altres coses de la zona, me'l van fer descobrir la gent del Mid-Valley Bycicle Club (MVBC).
Encara que m'aparti una mica del tema deixeu-me dir que el MVBC és el club de ciclisme que fa sortides cada dissabte (i els que organitzen les dues rutes que he comentat anteriorment). Cada dissabte surten dos grups: un que va més per feina, més esportiu, i un altre de més lúdic (els Rollers) que fa menys milles però gaudeix més del paisatge, de la conversa i de la gastronomia local. Evidentment van ser aquests darrers els que em van portar a esmorzar per primer cop al Shedd Cafe.
Shedd és un poble petit, molt tranquil, al costat de la carretera 99E. Està situat en una zona on les activitats econòmiques principals són l'agricultura i la ramaderia. Però parlem del Sehdd Cafè. Què és el que el fa especial i atractiu per a uns foranis com nosaltres? Comencem pel motiu pricipal que ens porta a un establiment d'aquest tipus: el menjar. Deixeu-me dir primer el que potser és l'única cosa negativa: el cafè. Res de cafè curt i fort, ni tan sols el famós “latte” (molta llet i un ratxet de cafè). Això sí, de cafè d'aquest aigualit no us en faltarà al llarg de tot l'àpat, perquè el servei s'ocuparà que no buideu mai la tassa. Per al meu gust el plat estrella és el Sour Roll (veg. la foto al final), una mena de pastisset tipus donut (res a veure amb els donuts que coneixem nosaltres) inundat amb una crema dolçíssima. Perfecte si acabes de començar una volta amb bici i encara queden unes quantes milles per recòrrer. Tampoc podem passar per alt els esmorzars de forquilla i ganivet, però ara no en recordo els noms. Ni les hamburgueses. Quant de mal que ha fet el McDonalds a la fama de les hamburgueses americanes! Res a veure amb les que es poden menjar aquí: carn de vedella local, tendríssima; salsa barbacoa feta a casa i cogombres confitats artesanals. Llàstima del pa.
Però l'interès d'aquest local no és només gastronòmic. Ni molt menys! El local el porten una família del poble. De fet hauria de dir, les dones de la famíla: la mare, l'àvia, la sogra i un parell de filles. Totes molt amables i encuriosides per aquest estanger que ve prou sovint: amb bici (plogui o faci sol), amb la seva dona, amb els seus pares (que van deixar constància oficial al llibre de visites del pas d'uns empordanesos)... El darrer dia que hi vam anar vam conèixer el pare i un parell de fills més petits. Molt familiar i acollidor, vaja.
Només d'entrar, salta a la vista que ens trobem en un lloc especial, o com a mínim diferent al que estem acostumats. A primer cop d'ull és com qualsevol cafè de carretera que podem haver vist en multitud de pel·lícules. Però de seguida crida l'atenció la indumentària de les senyores que porten el local: faldilles llargues, brusa llisa de mànigues llargues i una petita mantellina que els cobreix el recollit dels cabells. Després, els cartells que hi ha escampats entremig de la decoració: “Aplegeu-vos al voltant de la nostra taula”, “Gràcies per compartir amb nosaltres aquests aliments”... Investigacions posteriors a la primera visita van revelar que pertanyen al culte mennonita, del qual no havíem sentit a parlar mai. Són més coneguts els amish, que es van escindir dels mennonites a finals del segle XVII, a Europa, és clar. Es caracteritzen per ser anabaptistes (reben el sagrament del baptisme a l'edat adulta i per voluntat pròpia del fidel), per rebutjar la violènia i les armes de foc (el darrer dia que hi vam anar a la porta hi havia un cotxe aparcat ple d'adhesius a favor de les armes de foc: “les armes de foc no maten, els que condueixen parlant pel mòbil sí”) i per voler instaurar el regne de Déu a la terra. Rebutgen el divorci i la doctrina teològica es basa principalment en el nou testament, amb una rellevància especial del sermó de la muntanya (si no recordo malament: les benaurances, la resistència a la temptació, parar l'altra galta...).
No cal dir que el Shedd Cafe és visita obligada per a qualsevol que vingui a Corvallis. Ja ho sabeu!
Visca Catalunya.
Visc a Corvallis.

Si voleu saber sobre els mennonites, podeu llegir la breu entrada que hi dedica l'Enciclopèdia Catalana o, més extensa i completa la de la Viquipèdia en anglès.

Tardor Corvallenca

Sí teniu raó, fa dies que no escric res. Però no tota la culpa és meva. L'Stieg Larsson i L'home que no estimava les dones n'ha estat responsable en part, perquè ha ocupat moltes de les meves estones de lleure i alguna hora de son també. També hi ha tingut a veure el football, perquè m'hi he enganxat una mica i darrerament he fet coincidir la bugada amb el partit setmanal dels Beavers, i a la bugaderia (on a part d'internet també tenen TV), en lloc d'escriure al bloc, he estat mirant el partit. No era l'únic, hi ha altres conciutadans que també ho fan. La veritat és que dóna gust de veure'ls jugar, després d'un inici de temporada una mica irregular a causa del canvi d'entrenador i d'alguna reestructuració a l'equip estan desplegant un joc contundent i creatiu que els ha portat a guanyar els sis darrers partits amb autoritat i a mantenir intactes les opcions per entrar a la “Rose Bowl” d'aquest any.
No és que m'hagués oblidat del bloc, al contrari, aquestes darreres setmanes hem viscut experiències i vist coses que constantment em recordaven que les havia de compartir amb vosaltres. Anem per feina doncs.
En primer lloc em veig obligat a parlar de la tardor. Ja he escrit en alguna entrada que Corvallis és una ciutat verda, plena d'arbres i jardins, per tant us podeu imaginar com es transforma quan arriba la tardor. De fet, espero que us ho imagineu, perquè descriure-ho se'm fa molt difícil. Normalment per adonar-te que ha arribat la tardor s'ha de sortir de les ciutats, anar a la fageda d'en Jordà, o al coll de l'Ullat, o al coll d'Ares, o... A Corvallis no cal. Només mirar per la finestra de l'habitació es veuen infinitat de tonalitats diferents de grocs, taronges, vermells, rosats... És més, el groc de l'arbre que tenim al davant fins i tot canvia el color de la llum que ens entra a casa al llarg del dia. Passejant per la ciutat, la varietat de colors evidencia la diversitat d'espècies d'arbres que viuen en els parcs i jardins. A més, la competència dels serveis de neteja municipals no pot evitar que els colors també siguin a terra, on les fulles caigudes creen efímeres estores multicolors. I no puc parlar de la tardor a Oregon, sense parlar de la pluja. No crec que m'equivoqui de gaire si dic que en aquest darrer mes hem tingut vint dies de pluja i deu de bon temps. De pluja lleugera, però constant. Això sí, els dies de bon temps són esplèndits i els colors que us deia encara es tornen més intensos. Alguns oregonians m'han dit que no cal que destaqui gaire el plaer d'aquests dies assoleiats de tardor, no volen que els californians i la resta del país sàpiguen que la tardor no és tan humida i grisa com es diu. Només faltaria que se'ls acudís traslladar-se i acabessin amb la tranquil·litat d'Oregon.
En segon lloc, no puc deixar enrere el mes d'octubre sense parlar del nostre primer Halloween als EUA. Això serà més fàcil que descriure els colors i les sensacions de la tardor, perquè és tal com ho hem vist a les pel·lícules. Efectivament les carbasses són per tot arreu, per començar als supermercats, però també en parades improvisades pels pagesos a peu de carretera; i després passen a decorar les portes de les cases, dels comerços, de les germandats universitàries... I, sí, buidades i retallades amb cares rialleres, espantades, algunes autèntiques obres d'art. M'atreviria a dir que aquesta és la part més vistosa del Halloween, la part més macabra i terrorífica es redueix a alguna botiga que ven màscares, disfresses, làpides, zombis...
Nosaltres, com a immigrants sensibles a la cultura i les tradicions locals, ens vam proveir amb llaminadures per si la nit del 31 algun nen s'acostava a fer Trick-or-treating, no hi comptàvem gaire perquè el barri és tranquil i perquè no havíem posat cap decoració a la porta. Però cap a les sis de la tarda van trucar a la porta. Quan vaig obrir, al primer moment no vaig veure res, però una veueta, “trick or treat”, va fer que abaixes la mirada per descobir un petit follet que em mirava i m'ensenyava un cistell que ja contenia unes quantes llaminadures. A partir d'aquí va ser un no parar, alguns anaven sols, altres en grup (sempre amb un adult que els vigilava uns metres més enrere), tots disfressats. Fins que vam tancar el llum de fora per poder sopar tranquils i disfressar-nos de papallona i caçador de papellones per anar a una festa d'adults a casa d'un conegut d'un conegut on hi havia de tot: vampirs, portades de revista científica, carbasses, dragqueens,... Tota una experiència.
Ahir, per celebrar l'aniversari de l'Alba vam anar d'excursió cap a Newport per fer un bon dinar de peix i de camí ens vam aturar al Mary's Peak (la Mare de Déu del Mont de la Willamette Valley per dir-ho d'una manera). Tot i que fa poc més de mil metres no vam poder arribar fins a dalt perquè ja estava ben nevat, i amb el canvi automàtic no es poden fer meravelles sobre la neu. L'experiència va valdre la pena, i l'àpat a l'Ocean Local Foods que va culminar el dia, encara més.
Ara, ja estem immersos de ple en els preparatius del dia d'acció de gràcies (Thanksgiving). El primer símptoma: les carbasses han desaparegut dels supermercats per deixar el lloc als indiots.
Visca Catalunya,
Visc a Corvallis.