Després de gairebé dos anys i mig als Estats Units continuem acumulant noves experiències (de fet, em temo que en falten moltes). Ahir va ser el torn de la "baby shower", literalment: la dutxa del nadó. Per sort l'esdeveniment en si no es porta a terme de manera literal, perquè el subjecte protagonista encara està còmodament allotjat al ventre matern. I així hauria de ser durant les properes cinc setmanes; els que vam rebre la dutxa vam ser els futurs pares.
Vaig per feina perquè ara mateix estic veient una pila de cinquanta exàmens per corregir i d'aquí poc el timbre començarà a sonar, és Halloween. Per tant, breument: l'esdeveniment consisteix en una reunió d'amics i coneguts durant la qual els futurs pares reben una dutxa de suport, bons desitjos i, esclar, regals. Ahir ens vam reunir una quinzena llarga de col·legues ciclistes a casa dels soferts i voluntariosos organitzadors, hi havia menjar i beure per a tothom. Vam passar una molt bona estona parlant de nens, de bicicletes i d'experiències diverses i vam marxar contents, tips i carregats de tota mena de productes que ens seran de gran utilitat.
Vist des del punt de vista pràctic considero que és millor que el que estem acostumats a fer nosaltres: certament és una ajuda econòmica per als pares i ens assegura un retorn a casa més relaxat, amb les visites postpart més espaiades.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
dijous, 22 de setembre del 2011
Yellowstone i Grand Teton
Un parèntesi entre el trimestre d’estiu i el de tardor ens han permès ratllar una de les coses que teníem a la llista de coses-per-fer-abans-de-marxar-dels-EUA: visitar Yellowstone. Aconsellats per alguns indígenes vam afegir Grand Teton a l’itinerari perquè és a tocar i val la molt pena. De fet, ara que ja n’hem tornat, diria que Yellowstone s’emporta la fama i Grand Teton és el gran desconegut (injustament, val a dir).
Però abans de cantar les excel·lències d’aquests dos parcs nacionals, vull recordar una anècdota que vam viure l’agost del 2007. Resulta que l’Alba havia vingut per tres mesos a Corvallis per fer uns experiments, i un servidor la va acompanyar uns dies aprofitant les vacances d’estiu. Durant aquests dies ens vam poder escapar a una de les joies naturals d’Oregon, Crater Lake. Ja us ho podeu imaginar: dos catalanets bocabadats davant la magnitud de l’espectacle geològic. Amb aquestes, es va aturar al nostre costat una autocaravana més aviat decrèpita de la qual en va sortir una família de l’Amèrica profunda –per dir-ho d’una manera. El senyor, cabell blanc i panxa prominent, ens va dir: “Sí, això està molt bé, però com Yellowstone no hi ha res” (tradueixo, espero que els partidaris de la VO no m’ho tinguin en compte). Nosaltres, ens vam mirar, i sense entrar en la polèmica li vam dir que ens quedava molt lluny. Sorprès, ens va respondre: “Ja pots comptar, un parell de dies de cotxe”. Els dos catalanets, acostumats a creuar el seu país en tres hores, van pensar que aquell senyor era un exagerat i que dos dies en cotxe era una bajanada, que l’ós Iogui bé podia passar sense nosaltres.
Doncs cinc anys després d’aquests fets, resulta que els dos catalanets (i mig) han canviat la seva percepció del que vol dir lluny, i consideren que val la pena fer dos dies en cotxe per passar unes vacances de documental de National Geografic. De fet, el viatge en si –trepitjar Oregon, Washington, Idaho, Montana i Wyoming–, ja és tota una experiència. Per descomptat, ens ho vam agafar amb calma.
Yellowstone és un parc molt visitat, uns tres milions de persones cada any, i ara crec que entenc perquè els agrada tant a la majoria d’americans: sense allunyar-nos gaire del cotxe vam veure tota mena d’animals (ós negre, coiot, llop, bisons americans i cérvols), fenòmens geològics (guèisers, fumaroles, fonts termals...) i paisatges que ens van deixar amb la boca oberta.
Si algú està molt interessat en els guèisers, val la pena organitzar-se una mica perquè si bé n’hi ha alguns que “peten” puntualment cada hora i mitja (Old Faithful), d’altres ho fan aproximadament cada nou hores (Great Fountain) i alguns, entre dues i sis vegades l’any (Giantess Geyser). Això si no teniu la xamba que van tenir els dos catalanets que, per pura casualitat, van arribar al Great Fountain quan faltaven deu minuts perquè petés, i el Giantess Geyser va fer erupció quan estaven fent la migdiada per allà a prop. Un espectacle.
Grand Teton és diferent, d’entrada el visita molta menys gent. En diuen els Alps de Nord Amèrica, i hi estic d’acord: no podíem apartar els ulls de la carena de muntanyes d’entre tres i quatre mil metres que creua el parc de nord a sud. És un parc per als que els agrada caminar i fer muntanya. Això sí, ben proveït d’esprai repel·lent d’óssos. Nosaltres, donades les circumstàncies, vam caminar, però poquet. Itineraris curts, senzills, i agafant-nos-ho amb calma.
M’atreviria a dir que de Grand Teton ens n’enduem potser el record més entranyable del viatge: un encontre amb el que aquí en diuen un “moose” (un ant), el més gros de la família dels cèrvids. El vam trobar quan caminàvem tots dos (i mig), al costat del corriol, després d’entomar un bon ruixat. A més, era un mascle adult, amb un banyam sensacional. Ens el vam mirar embadalits més de mitja hora, i després d’assegurar-nos que no ens considerava una amenaça, vam continuar el nostre camí.
Després de 4.000 quilòmetres, tornem a ser a Corvallis, satisfets del viatge i embadalits per tot el que hem vist. Segur que el proper viatge serà ben diferent.
dilluns, 31 de gener del 2011
Oregon Coast, una altra vegada
Em sembla que a hores d’ara podem dir que coneixem prou bé la costa d’Oregon, des de Bandon fins a Astoria (nota per als friquis de la nostra quinta: els Goonies es va rodar a Astoria i Cannon Beach, aquí a tocar). Al llarg d’aquest any i mig, entre excursions de cap de setmana i passejades amb els que ens heu vingut a visitar hem recorregut força a consciència. I això vol dir que ho hem fet durant estacions diferents i amb meteorologia diversa.
La veritat és que és impressionant, per a mi, acostumat a la tebior i la calma del Mediterrani, el Pacífic sempre em deixa amb la boca oberta. Per començar, de pacífic, res; sempre l’he vist emprenyat, o com a mínim neguitós. Potser algú més marítim que jo l’anomenaria actiu o juganer. Després, hem hagut de reformular allò d’“anar a la platja”, perquè mira que amb totes les vegades que hi hem anat ni ens hem banyat ni hem pres el sol. La temperatura sempre és baixa, faci el temps que faci; la de l’aigua, encara més. Això quan no plou, o hi ha tempesta, o la marea ho complica.
En aquesta darrera ocasió l’hem revisitat amb dos viatgers empedreïts, la Núria i l’Albert, que em sembla que tot i que estan avesats a veure meravelles se’n van anar prou satisfets de l’experiència turística. Per a mi la novetat ha estat que vam veure dos sortidors de balena, força lluny, però era inconfusible. Ara fa poc més d’una setmana de la visita i la veritat és que els trobem a faltar, i no només pels plats deliciosos que ens van cuinar (arròs d’espàrrecs i bolets, salmó cruixent amb pesto i verdures confitades, coulant de xocolata...).
Si us n’he fet venir ganes, no us preocupeu, serà un plaer tornar a visitar la costa.
La veritat és que és impressionant, per a mi, acostumat a la tebior i la calma del Mediterrani, el Pacífic sempre em deixa amb la boca oberta. Per començar, de pacífic, res; sempre l’he vist emprenyat, o com a mínim neguitós. Potser algú més marítim que jo l’anomenaria actiu o juganer. Després, hem hagut de reformular allò d’“anar a la platja”, perquè mira que amb totes les vegades que hi hem anat ni ens hem banyat ni hem pres el sol. La temperatura sempre és baixa, faci el temps que faci; la de l’aigua, encara més. Això quan no plou, o hi ha tempesta, o la marea ho complica.
En aquesta darrera ocasió l’hem revisitat amb dos viatgers empedreïts, la Núria i l’Albert, que em sembla que tot i que estan avesats a veure meravelles se’n van anar prou satisfets de l’experiència turística. Per a mi la novetat ha estat que vam veure dos sortidors de balena, força lluny, però era inconfusible. Ara fa poc més d’una setmana de la visita i la veritat és que els trobem a faltar, i no només pels plats deliciosos que ens van cuinar (arròs d’espàrrecs i bolets, salmó cruixent amb pesto i verdures confitades, coulant de xocolata...).
Si us n’he fet venir ganes, no us preocupeu, serà un plaer tornar a visitar la costa.
 | |
| Vista des de Cape Foulweather |
 | |||
| Platja de Pacific City |
 | |||||
| Posta de sol a Newport |
 | |||||||||||||||||||||
| A sota el far de Heceta Head |
 |
| Bald Eagle a Cape Lookout |
diumenge, 14 de novembre del 2010
Pedee Craft Fair
A hores d’ara ja hem pogut comprovar que en aquest país les activitats a l’aire lliure es concentren entre els mesos de juny i setembre, perquè la resta de l’any no fa temps per córrer per fora. Avui mateix fa un diumenge gris, fredot i emplujat que m’ha brindat la possibilitat de tenir una estona, a casa ben calentonet, per escriure aquesta entrada.
Ahir vam decidir desafiar la meteorologia –feia el mateix temps que avui i el mateix que farà demà– i vam sortir de casa per anar a la Pedee Craft Fair (la fira de l’artesania de Pedee). Pedee és un poblet al nord-oest de Corvallis, perdut enmig d’una vall poc humanitzada, i que amb prou feines surt al Google Maps, i no m’estranya gens perquè és realment petit, quatre cases desperdigades, sense cap comerç. Jo només hi he vist tres “establiments”: l’església, els bombers i el Pedee Women’s Club (el club de les dones de Pedee). Les membres d’aquest darrer són les encarregades d’organitzar cada any per aquestes dates la fira de l’artesania. Com que coneixen molt bé el territori saben que esperar un dia de bon temps és somiar truites i la fira té lloc al local social del club, convenientment decorat amb ganxets i patchworks, i al garatge del parc de bombers.
Què s’hi pot fer? És obligat menjar les sopes i els pastissets (pies) que fan les senyores del club i comprar els bombons artesanals fets a casa (de caramel, fudge, praliné, mantega de cacauet, menta...). Exquisits. També podeu trobar-hi, enmig de les jaquetes i els equips d’aire dels bombers, patchwork, ganxet, bijuteria... Tot, o gairebé tot, producte local.
És una fira molt particular, feta i pensada per a la gent de la zona. De fet, en fan ben poca propaganda més enllà del boca a boca, perquè seria molt fàcil que es desbordés: els locals són petits, hi ha poc aparcament i tampoc no donarien l’abast per atendre gaire més gent.
Comptat i debatut, podríem dir que visitar la fira de Pedee és una experiència singular. Estic convençut que la vida a Pedee no té res a veure amb la vida a Corvallis. Em sembla que no m’equivoco gaire si dic que Pedee és una mostra de l’Amèrica profunda.
Ahir vam decidir desafiar la meteorologia –feia el mateix temps que avui i el mateix que farà demà– i vam sortir de casa per anar a la Pedee Craft Fair (la fira de l’artesania de Pedee). Pedee és un poblet al nord-oest de Corvallis, perdut enmig d’una vall poc humanitzada, i que amb prou feines surt al Google Maps, i no m’estranya gens perquè és realment petit, quatre cases desperdigades, sense cap comerç. Jo només hi he vist tres “establiments”: l’església, els bombers i el Pedee Women’s Club (el club de les dones de Pedee). Les membres d’aquest darrer són les encarregades d’organitzar cada any per aquestes dates la fira de l’artesania. Com que coneixen molt bé el territori saben que esperar un dia de bon temps és somiar truites i la fira té lloc al local social del club, convenientment decorat amb ganxets i patchworks, i al garatge del parc de bombers.
Què s’hi pot fer? És obligat menjar les sopes i els pastissets (pies) que fan les senyores del club i comprar els bombons artesanals fets a casa (de caramel, fudge, praliné, mantega de cacauet, menta...). Exquisits. També podeu trobar-hi, enmig de les jaquetes i els equips d’aire dels bombers, patchwork, ganxet, bijuteria... Tot, o gairebé tot, producte local.
És una fira molt particular, feta i pensada per a la gent de la zona. De fet, en fan ben poca propaganda més enllà del boca a boca, perquè seria molt fàcil que es desbordés: els locals són petits, hi ha poc aparcament i tampoc no donarien l’abast per atendre gaire més gent.
Comptat i debatut, podríem dir que visitar la fira de Pedee és una experiència singular. Estic convençut que la vida a Pedee no té res a veure amb la vida a Corvallis. Em sembla que no m’equivoco gaire si dic que Pedee és una mostra de l’Amèrica profunda.
 |
| El Club de dones de Pedee |
 |
| Els afores de Pedee. Dia típic de tardor. |
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Bassegoda Fair 2010
Usually, this blog is written in Catalan, because when I decided to start writing it my aim was to keep family and friends aware of our Oregonian adventure. Now that we’ve made several American friends, I feel the need to write something in English to keep them posted about our life in Catalonia. And I couldn’t think of a better subject than the Bassegoda Fair.
Sant Martí del Bassegoda is a village lost in the wild mountains between two Catalan counties (Alt Empordà and La Garrotxa). The village was abandoned several years ago, but the Centre Excursionista Empordanès, a mountaineering club from the area has been celebrating its annual fair every year since then (34th edition, this year). The celebration gathers around 500 people of all ages, most of them come on Sunday morning for a guided walk before lunch, but some people (mainly from the organization committee) come on Saturday night to have a good dinner, a big camp fire and lately a “cremat” contest. By the way, the cremat (burned, literally) is a drink made by rum, coffee beans, lemon, sugar and cinnamon, basically you put fire to the whole mix and let most of the alcohol burn, hence its name.
On Sunday the lunch is a traditional “paella” for everyone, usually made in two or three big pans, bread and an apple for 5€. After lunch a dance with live music is held to help the digestion, and after that a rope pulling contest with many categories (boys vs girls and married people vs singles).
I've been attending to this event since I was a kid (skipping only a few years) and it's always been very special to me, but this year has been even more special. We've been away for several months, away from family and friends, and away from this landscape we love so much. Being there again and meeting everyone has been one of the big emotions of this visit to our homeland. And we've meet plenty of “new” kids: Eloi, Marta, Martí, Rita... See you all soon!
 |
| The "cremat" |
 |
| The Bassegoda Peak and the old school of Sant Martí del Bassegoda (now a cabin managed by the CEE) |
 |
 | ||
| Early stage of the "paella" |
 |
| Almost ready to eat. |
divendres, 10 de setembre del 2010
Recapitulem: estiu a Corvallis
Qüestions laborals (sobretot), turístiques i ciclistes m'han mantingut apartat del bloc més del que hauria volgut, i he pensat que m'havia de posar al dia com fos. L'única solució que se m'ha acudit és fer una entrada que servís de resum de tot l'estiu. Anem per feina, intentaré que no surti massa llarga.
Començaré per allà on ho vam deixar: el Loop Tour. Ara que ja han passat uns quants mesos em veig en condicions d'afirmar que aquest serà un dels molts records que conservaré a la memòria per molt de temps. Per diversos motius: per l'experiència esportiva en si, més de 700km en set dies estirant un remolc amb tot el material (140kg tot plegat: la bici, el remolc, el material i jo); pel que em va suposar de descoberta, la part d'Idaho i Montana que vam travessar és molt més salvatge del que esperava en un país com aquest, i per l'experiència humana, compartir l'aventura amb una trentena de persones molt diverses i interessants.
Com aquell qui no vol la cosa, en un dels pocs moments de la volta que vaig tenir cobertura telefònica, vam decidir canviar de casa. Val a dir que ja ho portàvem de cap de feia uns mesos i que ja havíem vist la casa abans de marxar. És una casa més gran que l'apartament on estàvem, amb una mica de jardinet... Alguns dels que llegiu això ja hi heu estat, els altres haureu de venir o confiar en la meva bona voluntat per penjar alguna foto.
Sí, alguns catalans han aprofitat l'estiu per descobrir Oregon, i per venir-nos a veure i portar-nos productes de la terra. Dels que es poden passar per la duana, això és, ratafia i música. Sincerament, ens ho vam passar molt bé: cuinant, tastant cerveses i margarites, gaudint de la gastronomia local, assistint a esdeveniments locals (Da Vinci days), visitant les meravelles d'Oregon (Silver Falls, Crater Lake...), dormint en autèntics motels de carretera... No us en venen ganes? Doncs ja sabeu què us toca.
Parlant d'esdeveniments locals, m'agradaria destacar-ne dos dels que hem assistit aquest estiu: l'Oregon County Fair, i el Pow-wow de Chiloquin.
Estic convençut que no m'equivoco gaire si dic que l'Oregon County Fair és una festa de hippies. Però de hippies dels de veritat, dels de les flors i les drogues psicodèliques. Bé això darrer potser ho exagero, que l'organització no escatima esforços per deixar clar que és un acte sense drogues ni alcohol. Com tot, sembla que amb la quarantena d'anys d'edat que té, ha perdut una mica d'essència, però us asseguro que no és un producte esbravat.
El cas és que la petita població de Veneta, una quarantena de quilòmetres al sud de Corvallis, queda envaïda pels milers de persones que durant els tres dies que dura la fira s'hi instal·len per viure-la intensament. Nosaltres, només hi vam estar el dissabte. He de dir que al principi ens va recar una mica pagar els $25 que val l'entrada, però com que uns amics catalans que hi havien anat l'any passat ens ho havien recomanat, ens vam gratar la butxaca. Sort que ho vam fer. Se’m fa difícil descriure de què va per tal que us en feu una idea. Començaré per una descripció física a veure si m’animo: tot l’esdeveniment té lloc en un bosquet, i totes les paradetes de menjar, artesania i els escenaris són fets de fusta. Res de tendals de plàstic. De manera que l’ambient és molt aconseguit, però el que ho fa especial i diferent és la gent que hi assisteix. A part d’alguns badocs despistats com nosaltres la gent va disfressada, generalment amb coses relacionades amb el món de les fades, els follets... I les disfresses són molt elaborades, o molt poc. Bé, més que poc elaborades, poc visibles... amb poca roba, vaja. Com amb els paisatges, les fotos no li fan justícia. S'ha de veure i s'ha de viure.
Ben mirat, del Pow-wow en parlaré a la pròxima entrada. Ben aviat, ho prometo.
Començaré per allà on ho vam deixar: el Loop Tour. Ara que ja han passat uns quants mesos em veig en condicions d'afirmar que aquest serà un dels molts records que conservaré a la memòria per molt de temps. Per diversos motius: per l'experiència esportiva en si, més de 700km en set dies estirant un remolc amb tot el material (140kg tot plegat: la bici, el remolc, el material i jo); pel que em va suposar de descoberta, la part d'Idaho i Montana que vam travessar és molt més salvatge del que esperava en un país com aquest, i per l'experiència humana, compartir l'aventura amb una trentena de persones molt diverses i interessants.
Com aquell qui no vol la cosa, en un dels pocs moments de la volta que vaig tenir cobertura telefònica, vam decidir canviar de casa. Val a dir que ja ho portàvem de cap de feia uns mesos i que ja havíem vist la casa abans de marxar. És una casa més gran que l'apartament on estàvem, amb una mica de jardinet... Alguns dels que llegiu això ja hi heu estat, els altres haureu de venir o confiar en la meva bona voluntat per penjar alguna foto.
Sí, alguns catalans han aprofitat l'estiu per descobrir Oregon, i per venir-nos a veure i portar-nos productes de la terra. Dels que es poden passar per la duana, això és, ratafia i música. Sincerament, ens ho vam passar molt bé: cuinant, tastant cerveses i margarites, gaudint de la gastronomia local, assistint a esdeveniments locals (Da Vinci days), visitant les meravelles d'Oregon (Silver Falls, Crater Lake...), dormint en autèntics motels de carretera... No us en venen ganes? Doncs ja sabeu què us toca.
Parlant d'esdeveniments locals, m'agradaria destacar-ne dos dels que hem assistit aquest estiu: l'Oregon County Fair, i el Pow-wow de Chiloquin.
Estic convençut que no m'equivoco gaire si dic que l'Oregon County Fair és una festa de hippies. Però de hippies dels de veritat, dels de les flors i les drogues psicodèliques. Bé això darrer potser ho exagero, que l'organització no escatima esforços per deixar clar que és un acte sense drogues ni alcohol. Com tot, sembla que amb la quarantena d'anys d'edat que té, ha perdut una mica d'essència, però us asseguro que no és un producte esbravat.
El cas és que la petita població de Veneta, una quarantena de quilòmetres al sud de Corvallis, queda envaïda pels milers de persones que durant els tres dies que dura la fira s'hi instal·len per viure-la intensament. Nosaltres, només hi vam estar el dissabte. He de dir que al principi ens va recar una mica pagar els $25 que val l'entrada, però com que uns amics catalans que hi havien anat l'any passat ens ho havien recomanat, ens vam gratar la butxaca. Sort que ho vam fer. Se’m fa difícil descriure de què va per tal que us en feu una idea. Començaré per una descripció física a veure si m’animo: tot l’esdeveniment té lloc en un bosquet, i totes les paradetes de menjar, artesania i els escenaris són fets de fusta. Res de tendals de plàstic. De manera que l’ambient és molt aconseguit, però el que ho fa especial i diferent és la gent que hi assisteix. A part d’alguns badocs despistats com nosaltres la gent va disfressada, generalment amb coses relacionades amb el món de les fades, els follets... I les disfresses són molt elaborades, o molt poc. Bé, més que poc elaborades, poc visibles... amb poca roba, vaja. Com amb els paisatges, les fotos no li fan justícia. S'ha de veure i s'ha de viure.
Ben mirat, del Pow-wow en parlaré a la pròxima entrada. Ben aviat, ho prometo.
 |
| Una del Loop Tour, triada a l'atzar. |
 |
| Una paradeta de l'OCF, originals ho són. |
 |
| Concert a l'escenari princial. |
 | ||||||||||||||||||||||||||
| Un concert a l'OCF. |
dijous, 24 de juny del 2010
MBVC-Loop Tour: pròleg
Torna a tocar bicicletes, i així serà per uns quants dies perquè ara mateix sóc a Harrison, Idaho i hem acabat la primera etapa del Mid-Valley Bicycle Club Loop Tour, una volta que el club organitza cada any. En aquesta ocasió la volta ha començat a Coeur d'Alene, Idaho i passarem cap a Montana també. El començament no podia ser més espectacular, unes quantes milles després de Cour d'Alene hem agafat un carrilet que van construir a sobre d'una antiga via de tren. Us sona d'alguna cosa? El paisatge fa caure de cul. Bé, de cul no cauré perquè per poder portar tots els trapaus uns companys del club m'han deixat un carro i us asseguro que fa contrapès.
Com que tinc la intenció d'escriure més entrades ja aniré explicant més detalls del Loop Tour, però per al pròleg em reservava una cosa diferent. Un professor de literatura medieval de la UdG, culé fins la mèdul·la, em va parlar per correu electrònic d'Ernest Haycox. Segurament, si Haycox és conegut per alguna cosa entre el gran públic és per ser l'autor de “Stage to Lordsburg”, un relat breu que va inspirar John Ford a Stagecoach (1939), traduïda al castellà com a La diligencia. A l'hora de triar lectura per als moments lliures que tindré al llarg d' aquesta setmana un servidor no es va poder resistir a la crida del matrimoni literatura i paisatge. És per això, i pel poc pes de l'edició de butxaca, que em vaig decidir per Bugles in the afternoon, de l'amic Haycox; una novel·la que té per pretext la batalla de Little Big Horn, on va morir l'imprudent general Custer. Batalla que va tenir lloc relativament d'on passarem amb aquesta volta.
divendres, 11 de juny del 2010
Primer aniversari
A l'entrada anterior vau poder veure un carrer ple de cirerers bords florits, doncs això només era una part de la florida que estem vivint des que a finals de març els lliris grocs van inundar tots els carrers, parcs i jardins de la ciutat. Després han anat venint les tulipes, les glicines, els rododèndrons i molts altres que desconec. El cas és que des de fa més de dos mesos estem constantment envoltats de flors. Sincerament, s'agraeix, ja que aquest any el bon temps es resisteix a aparèixer, almenys tenim tots aquests colors florals que contrasten amb la grisor del cel.
Com a mostra del temps de flors corvallenc us deixo un parell de fotos del “front yard” (jardinet frontal) del nostre apartament que encara no havíeu vist: un rododèndron; uns pensaments que va plantar el meu pare i que han sobreviscut heroicament tot l'hivern, i un arbre que posa les fulles noves de color groc i poc a poc es van tornant verdes.
Per cert, m’he embolicat parlant de flors i m’he oblidat que he posat aquest títol per recordar que ara fa un any que vam desembarcar a Corvallis. Felicitats a tots!
dissabte, 17 d’abril del 2010
Establiments de Corvallis II: The Beanery
Aquesta ciutat petita és plena de racons amb personalitat. Sí, ja ho sé, aquesta primera frase és un tòpic paradigmàtic, però després d'uns mesos aquí no us ho semblaria tant. Pel que hem vist fins ara a la costa oest els pobles grans i les ciutats petites (per fer-nos-en una idea entre 25.000 i 100.000 habitants) estan tots tallats amb el mateix patró: un centre, el downtown, on hi ha una mica de vida i petits comerços; les casetes escampades al voltant, i les grans superfícies més enfora (sempre les mateixes cadenes). Urbanísticament ja ho havia dit en alguna altra entrada: tots els carrers de nord a sud o de est a oest; els primers numerats correlativament, i els segons, normalment, amb els noms dels presidents del país.
Doncs això, no és fàcil trobar llocs de propietat local, que no siguin una franquícia, vaja. Un d'aquests llocs és la Beanery, una cafeteria de veritat. De fet, n'hi ha almenys tres a Corvallis (quatre si compteu la de la biblioteca de la universitat): una al centre, una altra al campus i la darrera, al costat de casa. Ara mateix sóc a la del centre, la més gran, però per això la menys acollidora ni la menys emblemàtica.
Hi ha una clientel·la força fixa i fidel, variada també. Des d'estudiants i professors fins a famílies senceres, passant per hipis de cinquanta anys o més, que a diferència dels nostres no s'han aburgesat. Molts d'ells amb l'ordinador portàtil, perquè tenen wifi gratuït, sense codis ni punyetes, gratuït de veritat. Molt sovint, als vespres, hi ha música en directe. De qualitat variable. Pot ser un grup de debó o uns coneguts del propietari que fan un assaig amb públic.
Per cert, Beanery ve de bean, que en aquest cas no vol dir mongeta (que ha estat la primera cosa que m'ha passat pel cap pensant en l'entranyable Mr. Bean), sinó gra, de cafè, s'entén.
Com a tot arreu, si vols prendre un cafè com el que nosaltres estem acostumats a prendre, has de demanar un expresso i aclarir que el vols curt. Et miren estranyats –ara ja no perquè ja ens coneixen–, però el fan prou bé. Amb el que no hi ha res a fer és amb el cafè amb llet, el que més s'hi assembla és el que ells anomenen latte: una gran tassa de llet amb un rajolinet de cafè aigualit. Això sí, exquisits pastissets, magdalenes de tot tipus, saboroses “pies” de fruites variades... Em vénen ganes d'aixecar-me i demanar alguna cosa, em sembla que ho faré i ens quedarem una estona més, acaben d'arribar dos paios traginant un amplificador i un parell de guitarres. Fan cara de saber el que es fan, això promet.
[Les fotos són de la Beanery del centre, el carrer amb els arbres florits és una mostra de la primavera a la ciutat verda.]
Doncs això, no és fàcil trobar llocs de propietat local, que no siguin una franquícia, vaja. Un d'aquests llocs és la Beanery, una cafeteria de veritat. De fet, n'hi ha almenys tres a Corvallis (quatre si compteu la de la biblioteca de la universitat): una al centre, una altra al campus i la darrera, al costat de casa. Ara mateix sóc a la del centre, la més gran, però per això la menys acollidora ni la menys emblemàtica.
Hi ha una clientel·la força fixa i fidel, variada també. Des d'estudiants i professors fins a famílies senceres, passant per hipis de cinquanta anys o més, que a diferència dels nostres no s'han aburgesat. Molts d'ells amb l'ordinador portàtil, perquè tenen wifi gratuït, sense codis ni punyetes, gratuït de veritat. Molt sovint, als vespres, hi ha música en directe. De qualitat variable. Pot ser un grup de debó o uns coneguts del propietari que fan un assaig amb públic.
Per cert, Beanery ve de bean, que en aquest cas no vol dir mongeta (que ha estat la primera cosa que m'ha passat pel cap pensant en l'entranyable Mr. Bean), sinó gra, de cafè, s'entén.
Com a tot arreu, si vols prendre un cafè com el que nosaltres estem acostumats a prendre, has de demanar un expresso i aclarir que el vols curt. Et miren estranyats –ara ja no perquè ja ens coneixen–, però el fan prou bé. Amb el que no hi ha res a fer és amb el cafè amb llet, el que més s'hi assembla és el que ells anomenen latte: una gran tassa de llet amb un rajolinet de cafè aigualit. Això sí, exquisits pastissets, magdalenes de tot tipus, saboroses “pies” de fruites variades... Em vénen ganes d'aixecar-me i demanar alguna cosa, em sembla que ho faré i ens quedarem una estona més, acaben d'arribar dos paios traginant un amplificador i un parell de guitarres. Fan cara de saber el que es fan, això promet.
[Les fotos són de la Beanery del centre, el carrer amb els arbres florits és una mostra de la primavera a la ciutat verda.]
dimecres, 7 d’abril del 2010
Un hotel curiós, un restaurant espanyol, un museu d'aviació, OVNIS i ocells
Haureu d'admetre que el títol d'aquesta entrada us ha agafat desprevinguts, només podeu lligar caps si coneixeu Mcminnville, una petita ciutat (o un poble gros) que hi ha una cinquantena de quilòmetres al nord de Corvallis.
Aquest cap de setmana tocava sortir a prendre l'aire, feia massa caps de setmana que ens quedàvem a la metròpoli corvallenca. I dit i fet, sense pensar-ho ni preparar-ho gaire, després de la pedalada de cada dissabte al matí, vam agafar quatre coses i cap al nord. Aquests dies, tot i que plou casi cada dia, dona gust passejar pels voltants de Corvallis. Tot és verd, molt verd i amb molta varietat de verds. Fins i tot els arbres que encara no han recuperat les fulles són verds de la molsa que penja de totes les branques i el tronc. Sí, molsa, és un país molt humit Oregon.
Sembla que si vas a Mcminnville és obligatori passar la nit a l'Hotel Oregon, l'establiment insígnia de la cadena McMenamins Pubs & Breweries. Amb tant de Mc... no cal que donem gaires voltes als orígens dels colons d'aquesta part de la vall del Willamette. Tornant a l'Hotel, és un edifici de maó vermell, situat al downtown de la ciutat. Però el més característic és l'interior, totes les parets estan pintades a mà, amb murals de tota mena que van des de notes de cata de vins locals a escenes esotèriques, passant per paisatges amb tocs surrealistes. Totes les habitacions porten el nom de gent distingida de la ciutat vinculada d'alguna manera a l'hotel. Nosaltres van estar a la Harry Devlin & Patty Donnelly Devlin: en Harry treballava escoltant i desxifrant les transmissions dels submarins japonesos al Pacífic durant la segona guerra mundial.
Però diguem-ho clar. El que ens va portar a Mcminnville va ser la possibilitat de sopar a La Rambla, un restaurant que proclama que fa cuina del nord-oest (dels EUA s'entén) d'inspiració espanyola. Nosaltres, atrets per aquesta fusió de dues cuines estrangeres, no vam poder resistir la temptació de sopar-hi. Vam menjar unes quantes tapes molt ben resoltes, fins i tot la xocolata amb xurros de les postres estava ben aconseguida. Això sí, la sangria molt malament, no hi havia fruita fresca, era feta a base de xarop de fruita concentrat.
Sí, em falta explicar això dels OVNIS, però la veritat és que ho passaré força per sobre. Perquè m'estic allargant força i perquè espero ampliar la informació en un futur proper. Resulta que a Mcminnville, fa una cinquantena d'anys, dos grangers van fer dues de les fotos més famoses de la ufologia. Podeu llegir-ne més en aquesta pàgina, o buscar vosaltres mateixos al google “mcminnville ufo sighting” i veureu que hi ha molta literatura sobre el tema. El cas és que el 14 i 15 de maig fan un festival sobre OVNIS famós arreu del món, amb conferències, exposicions... Ho tenim marcat a l'agenda.
També ens va quedar pendent la visita a l'Evergreen Aviation & Space Museum, que estava tancat perquè celebraven l'Easter. La joia del museu és l'Spruce Goose: l'hidroavió més gran del món. Provablement la majoria el coneixereu per la pel•lícula “El aviador”, protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que narrava la vida de Howard Hughes.
Ah, i de tornada a Corvallis ens vam parar a una de les tres reserves d'ocells més importants de la zona: la Baskett Slough National Wildlife Refuge. Vam trobar un observatori molt mono, amb un telescopi especial per veure els ocells (gratuït i en perfecte estat), però les millors vistes de l'aviram les vam tenir des del cotxe. Sobretot ànecs i oques, alguns que ja coneixem, com el cullerot o el collverd, però d'altres totalment nous per a nosaltres: canada goose, cackling goose, american wigeon, ruddy duck i bufflehead (ja em sap greu no saber els noms en català, i em resisteixo a posar els científics).
Aquest cap de setmana tocava sortir a prendre l'aire, feia massa caps de setmana que ens quedàvem a la metròpoli corvallenca. I dit i fet, sense pensar-ho ni preparar-ho gaire, després de la pedalada de cada dissabte al matí, vam agafar quatre coses i cap al nord. Aquests dies, tot i que plou casi cada dia, dona gust passejar pels voltants de Corvallis. Tot és verd, molt verd i amb molta varietat de verds. Fins i tot els arbres que encara no han recuperat les fulles són verds de la molsa que penja de totes les branques i el tronc. Sí, molsa, és un país molt humit Oregon.
Sembla que si vas a Mcminnville és obligatori passar la nit a l'Hotel Oregon, l'establiment insígnia de la cadena McMenamins Pubs & Breweries. Amb tant de Mc... no cal que donem gaires voltes als orígens dels colons d'aquesta part de la vall del Willamette. Tornant a l'Hotel, és un edifici de maó vermell, situat al downtown de la ciutat. Però el més característic és l'interior, totes les parets estan pintades a mà, amb murals de tota mena que van des de notes de cata de vins locals a escenes esotèriques, passant per paisatges amb tocs surrealistes. Totes les habitacions porten el nom de gent distingida de la ciutat vinculada d'alguna manera a l'hotel. Nosaltres van estar a la Harry Devlin & Patty Donnelly Devlin: en Harry treballava escoltant i desxifrant les transmissions dels submarins japonesos al Pacífic durant la segona guerra mundial.
Però diguem-ho clar. El que ens va portar a Mcminnville va ser la possibilitat de sopar a La Rambla, un restaurant que proclama que fa cuina del nord-oest (dels EUA s'entén) d'inspiració espanyola. Nosaltres, atrets per aquesta fusió de dues cuines estrangeres, no vam poder resistir la temptació de sopar-hi. Vam menjar unes quantes tapes molt ben resoltes, fins i tot la xocolata amb xurros de les postres estava ben aconseguida. Això sí, la sangria molt malament, no hi havia fruita fresca, era feta a base de xarop de fruita concentrat.
Sí, em falta explicar això dels OVNIS, però la veritat és que ho passaré força per sobre. Perquè m'estic allargant força i perquè espero ampliar la informació en un futur proper. Resulta que a Mcminnville, fa una cinquantena d'anys, dos grangers van fer dues de les fotos més famoses de la ufologia. Podeu llegir-ne més en aquesta pàgina, o buscar vosaltres mateixos al google “mcminnville ufo sighting” i veureu que hi ha molta literatura sobre el tema. El cas és que el 14 i 15 de maig fan un festival sobre OVNIS famós arreu del món, amb conferències, exposicions... Ho tenim marcat a l'agenda.
També ens va quedar pendent la visita a l'Evergreen Aviation & Space Museum, que estava tancat perquè celebraven l'Easter. La joia del museu és l'Spruce Goose: l'hidroavió més gran del món. Provablement la majoria el coneixereu per la pel•lícula “El aviador”, protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que narrava la vida de Howard Hughes.
Ah, i de tornada a Corvallis ens vam parar a una de les tres reserves d'ocells més importants de la zona: la Baskett Slough National Wildlife Refuge. Vam trobar un observatori molt mono, amb un telescopi especial per veure els ocells (gratuït i en perfecte estat), però les millors vistes de l'aviram les vam tenir des del cotxe. Sobretot ànecs i oques, alguns que ja coneixem, com el cullerot o el collverd, però d'altres totalment nous per a nosaltres: canada goose, cackling goose, american wigeon, ruddy duck i bufflehead (ja em sap greu no saber els noms en català, i em resisteixo a posar els científics).
diumenge, 17 de gener del 2010
Trilingüisme
La meva vida a Girona era essencialment monolingüe: català a casa, amb la família, amb la majoria de les amistats, a la feina, i també al carrer. Ja ho sabeu, sempre he estat d'aquells mesells que s'adreça sistemàticament als desconeguts en català. No pas per provocar ningú, sinó com un exercici de normalitat, si el català és la meva llengua materna és la que faig servir per defecte i, si cal, no tinc problema en canviar a qualsevol de les altres llengües que, amb més o menys fluïdesa puc fer servir.
Quan ens vam traslladar als EUA, això va canviar, ja ho sabíem, de fet era un dels motius de la migració: millorar l'anglès. Però el que no m'esperava és que acabaria portant una vida trilingüe. Fem servir el català a casa (i a l'skype) i l'anglès per a la vida quotidiana, i ara, coses del destí, s'hi ha afegit el castellà (aquí anomenat espanyol). En tornar a Corvallis després del parèntesi nadalenc a Catalunya, m'he trobat fent classes d'espanyol a l'OSU. Es veu que és el que té més demanda com a segona llengua entre els estudiants i anaven curts de professorat, de manera que em trobo fent servir l'espanyol unes quantes hores al dia amb els estudiants i amb els nous companys de feina. Val a dir que el meu marcat accent català quan parlo espanyol passa força desapercebut perquè la majoria de gent amb qui em relaciono o bé són nord-americans que el tenen com a segona llengua, o bé gent procedent de l'Amèrica central o del sud. Els “espanyols nadius” són poc freqüents aquí.
M'agrada, serà una bona experiència i un aprenentatge. Espero no trobar gaires francesos, el quatrilingüisme potser seria excessiu per a les meves neurones.
Deixeu-me dir, per acabar, que és agradable tornar a ser a la ciutat verda i tranquil·la, encara que cada dia plogui. És agradable tornar a pedalar pels espais oberts de les planures de l'oest americà. Llàstima que l'Alba ha estrenat el retorn amb una grip que l'ha tingut tancada a casa uns quants dies (ara ja està recuperada).
Quan ens vam traslladar als EUA, això va canviar, ja ho sabíem, de fet era un dels motius de la migració: millorar l'anglès. Però el que no m'esperava és que acabaria portant una vida trilingüe. Fem servir el català a casa (i a l'skype) i l'anglès per a la vida quotidiana, i ara, coses del destí, s'hi ha afegit el castellà (aquí anomenat espanyol). En tornar a Corvallis després del parèntesi nadalenc a Catalunya, m'he trobat fent classes d'espanyol a l'OSU. Es veu que és el que té més demanda com a segona llengua entre els estudiants i anaven curts de professorat, de manera que em trobo fent servir l'espanyol unes quantes hores al dia amb els estudiants i amb els nous companys de feina. Val a dir que el meu marcat accent català quan parlo espanyol passa força desapercebut perquè la majoria de gent amb qui em relaciono o bé són nord-americans que el tenen com a segona llengua, o bé gent procedent de l'Amèrica central o del sud. Els “espanyols nadius” són poc freqüents aquí.
M'agrada, serà una bona experiència i un aprenentatge. Espero no trobar gaires francesos, el quatrilingüisme potser seria excessiu per a les meves neurones.
Deixeu-me dir, per acabar, que és agradable tornar a ser a la ciutat verda i tranquil·la, encara que cada dia plogui. És agradable tornar a pedalar pels espais oberts de les planures de l'oest americà. Llàstima que l'Alba ha estrenat el retorn amb una grip que l'ha tingut tancada a casa uns quants dies (ara ja està recuperada).
dimarts, 5 de gener del 2010
Per nadal, cada ovella al seu corral
La meva intenció era fer una segona entrada sobre la nostra estada a San Francisco per explicar més coses sobre aquesta gran ciutat (gran no pas pel tamany): els desnivells i les vistes des de Lombart St. i la Coit Tower (per deixar-ho clar, el nom li ve del cognom de la senyora que la va esponsoritzar); el Golden Gate Park; la visita al consulat espanyol (on tres de les quatre persones que em van atendre eren catalanes); la gastronomia local; les impressions de l'illa d'Alcatraz; la tornada seguint l'autopista 101 (plena d'elks i de redwoods)... Però no va poder ser perquè ens havíem ficat al cap que marxàvem el 22 a la nit i resulta que era al matí. Quan ens vam adonar que només teníem un dia a Corvallis per fer diverses coses i per preparar el viatge, fer una entrada al bloc va caure tan avall en la llista de prioritats que fins ara no m'hi he posat. I San Francisco queda lluny.
El que tenim a prop aquests dies és la famíla i els amics. Després de tots els comiats inesperats i forçats que hem patit aquests darrers mesos, retrobar-los a tots plegats esta sent especialment agradable. És cert que ara marxar a l'estranger és més fàcil gràces a l'skype i al feisbuc, però no és el mateix que ser aquí.
El pensament, de tant en tant, se'n va cap a Corvallis, sobretot quan al carrer dos conductors s'escridassen, o un peató espera davant d'un pas de cebra per poder creuar. Però torna de seguida amb l'olor d'un bon rostit.
El que tenim a prop aquests dies és la famíla i els amics. Després de tots els comiats inesperats i forçats que hem patit aquests darrers mesos, retrobar-los a tots plegats esta sent especialment agradable. És cert que ara marxar a l'estranger és més fàcil gràces a l'skype i al feisbuc, però no és el mateix que ser aquí.
El pensament, de tant en tant, se'n va cap a Corvallis, sobretot quan al carrer dos conductors s'escridassen, o un peató espera davant d'un pas de cebra per poder creuar. Però torna de seguida amb l'olor d'un bon rostit.
dimarts, 15 de desembre del 2009
San Francisco (I): 750 + 50Km
Aquests dies hem canviat el nostre estimat Corvallis per San Francisco. El motiu? L'“American Geophysical Union Fall Meeting”, una salvatjada de congrés amb uns 20.000 participants (sí, vint mil, no he posat zeros de més). L'Alba a treballar i jo, també... bé, tant com es pot treballar tancat en un hotel al centre mateix de San Francsico. Concentrar-se i quedar-s'hi és difícil, fins i tot quan fa mal temps.
El viatge (750Km) el vam fer en cotxe en dos dies, amb altres companys i coneguts que també anaven al congrés (dos colombians, una xilena i un americà de Boston que treballa a l'OSU). Vam veure paisatges diversos, però sobretot: molta aigua.
Perquè veieu que és difícil concentrar-se en aquest context, us diré que el dilluns vaig llogar una bici i vaig creuar el Golden Gate (ho proven el centenar de fotografies que li vaig fer des de tots els angles), vaig anar fins a Rodeo Beach, Sausalito i tornar (uns 50km, amb una pujada de 4km amb desnivells entre el 5% i el 7%). Una experiència més que recomanable.
El viatge (750Km) el vam fer en cotxe en dos dies, amb altres companys i coneguts que també anaven al congrés (dos colombians, una xilena i un americà de Boston que treballa a l'OSU). Vam veure paisatges diversos, però sobretot: molta aigua.
Perquè veieu que és difícil concentrar-se en aquest context, us diré que el dilluns vaig llogar una bici i vaig creuar el Golden Gate (ho proven el centenar de fotografies que li vaig fer des de tots els angles), vaig anar fins a Rodeo Beach, Sausalito i tornar (uns 50km, amb una pujada de 4km amb desnivells entre el 5% i el 7%). Una experiència més que recomanable.
divendres, 27 de novembre del 2009
Thanksgiving
Avui toca una altra dosi de cultura i tradició nordamericana. De moment ja hem passat el Memorial Day, 4 de juliol, Halloween i ahir vam celebrar el Thanksgiving Day, el dia d'acció de gràcies. Avui en dia Thanksgiving se celebra el tercer dijous de novembre, i com diu el nom és un dia per donar gràcies. Tradicionalment era per donar gràcies per les collites, però actualment ha agafat un caire més general i, contràriament al que podríem esperar d'un país que posa “Creiem en Déu” en els bitllets, no es considera una festa religiosa. És clar que cadascú dóna gràcies a qui creu convenient. És una festa per passar amb la família, i com que aquí tothom està desperdigat això fa que aquesta setmana sigui la setmana de l'any amb més tràfic aeri.
No sé si és perquè Corvallis és una ciutat cosmopolita i oberta, o perquè nosaltres ens hem agafat seriosament això de conèixer gent, o perquè som europeus interessants, o perquè ens han agafat com a mascotes... però el cas és que hem rebut quatre invitacions per a l'apat d'acció de gràcies. És una llàstima no haver-les pogut acceptar totes tres. Només us diré que ahir a la taula del quefe de l'Alba érem dos nordamericans, dos xinesos, dos colombians, dos palestins i dos catalans. Una experiència molt agradable i enriquidora, la prova és que ens van passar les hores que no ens en vam adonar.
Però una de les estrelles de Thanksgiving és l'indiot que, rostit de mil maneres diferents, esta present a totes les taules americanes. Tot un genocidi. Ja fa dies, setmanes de fet, que se'n veuen en gran quantitat als supermercats. En molts llocs fan ofertes variades als consumidors. Al Winco, per exemple, si compres més de 30$ d'altres coses et rebaixen considerablement el preu per lliura del malaurat ocell. Com que la mida de la bèstia és respectable, hi ha cartells que et recomanen no treure'l del carro, només n'has de dir el pes al caixer o caixera. Per cuinar-lo no cal cenyir-se a una recepta, perquè pel que fa a receptes de l'indiot de Thanksgiving: tants caps, tants barrets. Això sí, cal tenir un forn gros i paciència, perquè en funció de la mida o del farcit de l'individu el temps de cocció oscil·la entre les 5 i les 8 hores. Després de tot aquest tràngol, resulta que el pobre indiot és l'animal de referència per referir-se a algú que és una curt de gambals: “What a turkey!” equivaldria al nostre “Quin vestrús!” (per als que no sou de l'Empordà, no m'ho invento, ho recull el DCVB).
No sé si és perquè Corvallis és una ciutat cosmopolita i oberta, o perquè nosaltres ens hem agafat seriosament això de conèixer gent, o perquè som europeus interessants, o perquè ens han agafat com a mascotes... però el cas és que hem rebut quatre invitacions per a l'apat d'acció de gràcies. És una llàstima no haver-les pogut acceptar totes tres. Només us diré que ahir a la taula del quefe de l'Alba érem dos nordamericans, dos xinesos, dos colombians, dos palestins i dos catalans. Una experiència molt agradable i enriquidora, la prova és que ens van passar les hores que no ens en vam adonar.
Però una de les estrelles de Thanksgiving és l'indiot que, rostit de mil maneres diferents, esta present a totes les taules americanes. Tot un genocidi. Ja fa dies, setmanes de fet, que se'n veuen en gran quantitat als supermercats. En molts llocs fan ofertes variades als consumidors. Al Winco, per exemple, si compres més de 30$ d'altres coses et rebaixen considerablement el preu per lliura del malaurat ocell. Com que la mida de la bèstia és respectable, hi ha cartells que et recomanen no treure'l del carro, només n'has de dir el pes al caixer o caixera. Per cuinar-lo no cal cenyir-se a una recepta, perquè pel que fa a receptes de l'indiot de Thanksgiving: tants caps, tants barrets. Això sí, cal tenir un forn gros i paciència, perquè en funció de la mida o del farcit de l'individu el temps de cocció oscil·la entre les 5 i les 8 hores. Després de tot aquest tràngol, resulta que el pobre indiot és l'animal de referència per referir-se a algú que és una curt de gambals: “What a turkey!” equivaldria al nostre “Quin vestrús!” (per als que no sou de l'Empordà, no m'ho invento, ho recull el DCVB).
dimarts, 24 de novembre del 2009
Establiments de Corvallis I: Shedd Cafe
Fa unes quantes entrades prometia una sèrie sobre establiments particulars de la ciutat. No me n'havia oblidat. Val a dir que començaré per un establiment que no és a Corvallis, però que es mereix sobradament que li dediqui una entrada. Es tracta del “Shedd Cafe”, i com diu el nom és al poble de Shedd, uns quinze o vint quilòmetres al sud de Corvallis, i com moltes altres coses de la zona, me'l van fer descobrir la gent del Mid-Valley Bycicle Club (MVBC).
Encara que m'aparti una mica del tema deixeu-me dir que el MVBC és el club de ciclisme que fa sortides cada dissabte (i els que organitzen les dues rutes que he comentat anteriorment). Cada dissabte surten dos grups: un que va més per feina, més esportiu, i un altre de més lúdic (els Rollers) que fa menys milles però gaudeix més del paisatge, de la conversa i de la gastronomia local. Evidentment van ser aquests darrers els que em van portar a esmorzar per primer cop al Shedd Cafe.
Shedd és un poble petit, molt tranquil, al costat de la carretera 99E. Està situat en una zona on les activitats econòmiques principals són l'agricultura i la ramaderia. Però parlem del Sehdd Cafè. Què és el que el fa especial i atractiu per a uns foranis com nosaltres? Comencem pel motiu pricipal que ens porta a un establiment d'aquest tipus: el menjar. Deixeu-me dir primer el que potser és l'única cosa negativa: el cafè. Res de cafè curt i fort, ni tan sols el famós “latte” (molta llet i un ratxet de cafè). Això sí, de cafè d'aquest aigualit no us en faltarà al llarg de tot l'àpat, perquè el servei s'ocuparà que no buideu mai la tassa. Per al meu gust el plat estrella és el Sour Roll (veg. la foto al final), una mena de pastisset tipus donut (res a veure amb els donuts que coneixem nosaltres) inundat amb una crema dolçíssima. Perfecte si acabes de començar una volta amb bici i encara queden unes quantes milles per recòrrer. Tampoc podem passar per alt els esmorzars de forquilla i ganivet, però ara no en recordo els noms. Ni les hamburgueses. Quant de mal que ha fet el McDonalds a la fama de les hamburgueses americanes! Res a veure amb les que es poden menjar aquí: carn de vedella local, tendríssima; salsa barbacoa feta a casa i cogombres confitats artesanals. Llàstima del pa.
Però l'interès d'aquest local no és només gastronòmic. Ni molt menys! El local el porten una família del poble. De fet hauria de dir, les dones de la famíla: la mare, l'àvia, la sogra i un parell de filles. Totes molt amables i encuriosides per aquest estanger que ve prou sovint: amb bici (plogui o faci sol), amb la seva dona, amb els seus pares (que van deixar constància oficial al llibre de visites del pas d'uns empordanesos)... El darrer dia que hi vam anar vam conèixer el pare i un parell de fills més petits. Molt familiar i acollidor, vaja.
Només d'entrar, salta a la vista que ens trobem en un lloc especial, o com a mínim diferent al que estem acostumats. A primer cop d'ull és com qualsevol cafè de carretera que podem haver vist en multitud de pel·lícules. Però de seguida crida l'atenció la indumentària de les senyores que porten el local: faldilles llargues, brusa llisa de mànigues llargues i una petita mantellina que els cobreix el recollit dels cabells. Després, els cartells que hi ha escampats entremig de la decoració: “Aplegeu-vos al voltant de la nostra taula”, “Gràcies per compartir amb nosaltres aquests aliments”... Investigacions posteriors a la primera visita van revelar que pertanyen al culte mennonita, del qual no havíem sentit a parlar mai. Són més coneguts els amish, que es van escindir dels mennonites a finals del segle XVII, a Europa, és clar. Es caracteritzen per ser anabaptistes (reben el sagrament del baptisme a l'edat adulta i per voluntat pròpia del fidel), per rebutjar la violènia i les armes de foc (el darrer dia que hi vam anar a la porta hi havia un cotxe aparcat ple d'adhesius a favor de les armes de foc: “les armes de foc no maten, els que condueixen parlant pel mòbil sí”) i per voler instaurar el regne de Déu a la terra. Rebutgen el divorci i la doctrina teològica es basa principalment en el nou testament, amb una rellevància especial del sermó de la muntanya (si no recordo malament: les benaurances, la resistència a la temptació, parar l'altra galta...).
No cal dir que el Shedd Cafe és visita obligada per a qualsevol que vingui a Corvallis. Ja ho sabeu!
Visca Catalunya.
Visc a Corvallis.
Si voleu saber sobre els mennonites, podeu llegir la breu entrada que hi dedica l'Enciclopèdia Catalana o, més extensa i completa la de la Viquipèdia en anglès.
Encara que m'aparti una mica del tema deixeu-me dir que el MVBC és el club de ciclisme que fa sortides cada dissabte (i els que organitzen les dues rutes que he comentat anteriorment). Cada dissabte surten dos grups: un que va més per feina, més esportiu, i un altre de més lúdic (els Rollers) que fa menys milles però gaudeix més del paisatge, de la conversa i de la gastronomia local. Evidentment van ser aquests darrers els que em van portar a esmorzar per primer cop al Shedd Cafe.
Shedd és un poble petit, molt tranquil, al costat de la carretera 99E. Està situat en una zona on les activitats econòmiques principals són l'agricultura i la ramaderia. Però parlem del Sehdd Cafè. Què és el que el fa especial i atractiu per a uns foranis com nosaltres? Comencem pel motiu pricipal que ens porta a un establiment d'aquest tipus: el menjar. Deixeu-me dir primer el que potser és l'única cosa negativa: el cafè. Res de cafè curt i fort, ni tan sols el famós “latte” (molta llet i un ratxet de cafè). Això sí, de cafè d'aquest aigualit no us en faltarà al llarg de tot l'àpat, perquè el servei s'ocuparà que no buideu mai la tassa. Per al meu gust el plat estrella és el Sour Roll (veg. la foto al final), una mena de pastisset tipus donut (res a veure amb els donuts que coneixem nosaltres) inundat amb una crema dolçíssima. Perfecte si acabes de començar una volta amb bici i encara queden unes quantes milles per recòrrer. Tampoc podem passar per alt els esmorzars de forquilla i ganivet, però ara no en recordo els noms. Ni les hamburgueses. Quant de mal que ha fet el McDonalds a la fama de les hamburgueses americanes! Res a veure amb les que es poden menjar aquí: carn de vedella local, tendríssima; salsa barbacoa feta a casa i cogombres confitats artesanals. Llàstima del pa.
Però l'interès d'aquest local no és només gastronòmic. Ni molt menys! El local el porten una família del poble. De fet hauria de dir, les dones de la famíla: la mare, l'àvia, la sogra i un parell de filles. Totes molt amables i encuriosides per aquest estanger que ve prou sovint: amb bici (plogui o faci sol), amb la seva dona, amb els seus pares (que van deixar constància oficial al llibre de visites del pas d'uns empordanesos)... El darrer dia que hi vam anar vam conèixer el pare i un parell de fills més petits. Molt familiar i acollidor, vaja.
Només d'entrar, salta a la vista que ens trobem en un lloc especial, o com a mínim diferent al que estem acostumats. A primer cop d'ull és com qualsevol cafè de carretera que podem haver vist en multitud de pel·lícules. Però de seguida crida l'atenció la indumentària de les senyores que porten el local: faldilles llargues, brusa llisa de mànigues llargues i una petita mantellina que els cobreix el recollit dels cabells. Després, els cartells que hi ha escampats entremig de la decoració: “Aplegeu-vos al voltant de la nostra taula”, “Gràcies per compartir amb nosaltres aquests aliments”... Investigacions posteriors a la primera visita van revelar que pertanyen al culte mennonita, del qual no havíem sentit a parlar mai. Són més coneguts els amish, que es van escindir dels mennonites a finals del segle XVII, a Europa, és clar. Es caracteritzen per ser anabaptistes (reben el sagrament del baptisme a l'edat adulta i per voluntat pròpia del fidel), per rebutjar la violènia i les armes de foc (el darrer dia que hi vam anar a la porta hi havia un cotxe aparcat ple d'adhesius a favor de les armes de foc: “les armes de foc no maten, els que condueixen parlant pel mòbil sí”) i per voler instaurar el regne de Déu a la terra. Rebutgen el divorci i la doctrina teològica es basa principalment en el nou testament, amb una rellevància especial del sermó de la muntanya (si no recordo malament: les benaurances, la resistència a la temptació, parar l'altra galta...).
No cal dir que el Shedd Cafe és visita obligada per a qualsevol que vingui a Corvallis. Ja ho sabeu!
Visca Catalunya.
Visc a Corvallis.
Si voleu saber sobre els mennonites, podeu llegir la breu entrada que hi dedica l'Enciclopèdia Catalana o, més extensa i completa la de la Viquipèdia en anglès.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Tardor Corvallenca
Sí teniu raó, fa dies que no escric res. Però no tota la culpa és meva. L'Stieg Larsson i L'home que no estimava les dones n'ha estat responsable en part, perquè ha ocupat moltes de les meves estones de lleure i alguna hora de son també. També hi ha tingut a veure el football, perquè m'hi he enganxat una mica i darrerament he fet coincidir la bugada amb el partit setmanal dels Beavers, i a la bugaderia (on a part d'internet també tenen TV), en lloc d'escriure al bloc, he estat mirant el partit. No era l'únic, hi ha altres conciutadans que també ho fan. La veritat és que dóna gust de veure'ls jugar, després d'un inici de temporada una mica irregular a causa del canvi d'entrenador i d'alguna reestructuració a l'equip estan desplegant un joc contundent i creatiu que els ha portat a guanyar els sis darrers partits amb autoritat i a mantenir intactes les opcions per entrar a la “Rose Bowl” d'aquest any.
No és que m'hagués oblidat del bloc, al contrari, aquestes darreres setmanes hem viscut experiències i vist coses que constantment em recordaven que les havia de compartir amb vosaltres. Anem per feina doncs.
En primer lloc em veig obligat a parlar de la tardor. Ja he escrit en alguna entrada que Corvallis és una ciutat verda, plena d'arbres i jardins, per tant us podeu imaginar com es transforma quan arriba la tardor. De fet, espero que us ho imagineu, perquè descriure-ho se'm fa molt difícil. Normalment per adonar-te que ha arribat la tardor s'ha de sortir de les ciutats, anar a la fageda d'en Jordà, o al coll de l'Ullat, o al coll d'Ares, o... A Corvallis no cal. Només mirar per la finestra de l'habitació es veuen infinitat de tonalitats diferents de grocs, taronges, vermells, rosats... És més, el groc de l'arbre que tenim al davant fins i tot canvia el color de la llum que ens entra a casa al llarg del dia. Passejant per la ciutat, la varietat de colors evidencia la diversitat d'espècies d'arbres que viuen en els parcs i jardins. A més, la competència dels serveis de neteja municipals no pot evitar que els colors també siguin a terra, on les fulles caigudes creen efímeres estores multicolors. I no puc parlar de la tardor a Oregon, sense parlar de la pluja. No crec que m'equivoqui de gaire si dic que en aquest darrer mes hem tingut vint dies de pluja i deu de bon temps. De pluja lleugera, però constant. Això sí, els dies de bon temps són esplèndits i els colors que us deia encara es tornen més intensos. Alguns oregonians m'han dit que no cal que destaqui gaire el plaer d'aquests dies assoleiats de tardor, no volen que els californians i la resta del país sàpiguen que la tardor no és tan humida i grisa com es diu. Només faltaria que se'ls acudís traslladar-se i acabessin amb la tranquil·litat d'Oregon.
En segon lloc, no puc deixar enrere el mes d'octubre sense parlar del nostre primer Halloween als EUA. Això serà més fàcil que descriure els colors i les sensacions de la tardor, perquè és tal com ho hem vist a les pel·lícules. Efectivament les carbasses són per tot arreu, per començar als supermercats, però també en parades improvisades pels pagesos a peu de carretera; i després passen a decorar les portes de les cases, dels comerços, de les germandats universitàries... I, sí, buidades i retallades amb cares rialleres, espantades, algunes autèntiques obres d'art. M'atreviria a dir que aquesta és la part més vistosa del Halloween, la part més macabra i terrorífica es redueix a alguna botiga que ven màscares, disfresses, làpides, zombis...
Nosaltres, com a immigrants sensibles a la cultura i les tradicions locals, ens vam proveir amb llaminadures per si la nit del 31 algun nen s'acostava a fer Trick-or-treating, no hi comptàvem gaire perquè el barri és tranquil i perquè no havíem posat cap decoració a la porta. Però cap a les sis de la tarda van trucar a la porta. Quan vaig obrir, al primer moment no vaig veure res, però una veueta, “trick or treat”, va fer que abaixes la mirada per descobir un petit follet que em mirava i m'ensenyava un cistell que ja contenia unes quantes llaminadures. A partir d'aquí va ser un no parar, alguns anaven sols, altres en grup (sempre amb un adult que els vigilava uns metres més enrere), tots disfressats. Fins que vam tancar el llum de fora per poder sopar tranquils i disfressar-nos de papallona i caçador de papellones per anar a una festa d'adults a casa d'un conegut d'un conegut on hi havia de tot: vampirs, portades de revista científica, carbasses, dragqueens,... Tota una experiència.
Ahir, per celebrar l'aniversari de l'Alba vam anar d'excursió cap a Newport per fer un bon dinar de peix i de camí ens vam aturar al Mary's Peak (la Mare de Déu del Mont de la Willamette Valley per dir-ho d'una manera). Tot i que fa poc més de mil metres no vam poder arribar fins a dalt perquè ja estava ben nevat, i amb el canvi automàtic no es poden fer meravelles sobre la neu. L'experiència va valdre la pena, i l'àpat a l'Ocean Local Foods que va culminar el dia, encara més.
Ara, ja estem immersos de ple en els preparatius del dia d'acció de gràcies (Thanksgiving). El primer símptoma: les carbasses han desaparegut dels supermercats per deixar el lloc als indiots.
Visca Catalunya,
Visc a Corvallis.
No és que m'hagués oblidat del bloc, al contrari, aquestes darreres setmanes hem viscut experiències i vist coses que constantment em recordaven que les havia de compartir amb vosaltres. Anem per feina doncs.
En primer lloc em veig obligat a parlar de la tardor. Ja he escrit en alguna entrada que Corvallis és una ciutat verda, plena d'arbres i jardins, per tant us podeu imaginar com es transforma quan arriba la tardor. De fet, espero que us ho imagineu, perquè descriure-ho se'm fa molt difícil. Normalment per adonar-te que ha arribat la tardor s'ha de sortir de les ciutats, anar a la fageda d'en Jordà, o al coll de l'Ullat, o al coll d'Ares, o... A Corvallis no cal. Només mirar per la finestra de l'habitació es veuen infinitat de tonalitats diferents de grocs, taronges, vermells, rosats... És més, el groc de l'arbre que tenim al davant fins i tot canvia el color de la llum que ens entra a casa al llarg del dia. Passejant per la ciutat, la varietat de colors evidencia la diversitat d'espècies d'arbres que viuen en els parcs i jardins. A més, la competència dels serveis de neteja municipals no pot evitar que els colors també siguin a terra, on les fulles caigudes creen efímeres estores multicolors. I no puc parlar de la tardor a Oregon, sense parlar de la pluja. No crec que m'equivoqui de gaire si dic que en aquest darrer mes hem tingut vint dies de pluja i deu de bon temps. De pluja lleugera, però constant. Això sí, els dies de bon temps són esplèndits i els colors que us deia encara es tornen més intensos. Alguns oregonians m'han dit que no cal que destaqui gaire el plaer d'aquests dies assoleiats de tardor, no volen que els californians i la resta del país sàpiguen que la tardor no és tan humida i grisa com es diu. Només faltaria que se'ls acudís traslladar-se i acabessin amb la tranquil·litat d'Oregon.
En segon lloc, no puc deixar enrere el mes d'octubre sense parlar del nostre primer Halloween als EUA. Això serà més fàcil que descriure els colors i les sensacions de la tardor, perquè és tal com ho hem vist a les pel·lícules. Efectivament les carbasses són per tot arreu, per començar als supermercats, però també en parades improvisades pels pagesos a peu de carretera; i després passen a decorar les portes de les cases, dels comerços, de les germandats universitàries... I, sí, buidades i retallades amb cares rialleres, espantades, algunes autèntiques obres d'art. M'atreviria a dir que aquesta és la part més vistosa del Halloween, la part més macabra i terrorífica es redueix a alguna botiga que ven màscares, disfresses, làpides, zombis...
Nosaltres, com a immigrants sensibles a la cultura i les tradicions locals, ens vam proveir amb llaminadures per si la nit del 31 algun nen s'acostava a fer Trick-or-treating, no hi comptàvem gaire perquè el barri és tranquil i perquè no havíem posat cap decoració a la porta. Però cap a les sis de la tarda van trucar a la porta. Quan vaig obrir, al primer moment no vaig veure res, però una veueta, “trick or treat”, va fer que abaixes la mirada per descobir un petit follet que em mirava i m'ensenyava un cistell que ja contenia unes quantes llaminadures. A partir d'aquí va ser un no parar, alguns anaven sols, altres en grup (sempre amb un adult que els vigilava uns metres més enrere), tots disfressats. Fins que vam tancar el llum de fora per poder sopar tranquils i disfressar-nos de papallona i caçador de papellones per anar a una festa d'adults a casa d'un conegut d'un conegut on hi havia de tot: vampirs, portades de revista científica, carbasses, dragqueens,... Tota una experiència.
Ahir, per celebrar l'aniversari de l'Alba vam anar d'excursió cap a Newport per fer un bon dinar de peix i de camí ens vam aturar al Mary's Peak (la Mare de Déu del Mont de la Willamette Valley per dir-ho d'una manera). Tot i que fa poc més de mil metres no vam poder arribar fins a dalt perquè ja estava ben nevat, i amb el canvi automàtic no es poden fer meravelles sobre la neu. L'experiència va valdre la pena, i l'àpat a l'Ocean Local Foods que va culminar el dia, encara més.
Ara, ja estem immersos de ple en els preparatius del dia d'acció de gràcies (Thanksgiving). El primer símptoma: les carbasses han desaparegut dels supermercats per deixar el lloc als indiots.
Visca Catalunya,
Visc a Corvallis.
dimecres, 30 de setembre del 2009
El primer partit de “football”: OSU-Arizona
És cert que els Da Vinci Days, les bicicletes, el “baseball”, els rodeos, la natura, la festa nacional i els establiments particulars són elements que enriqueixen (i enriquiran) la nostra experiència corvaliana, però aquesta seria del tot incompleta si no haguéssim assistit a un partit de “football” dels Beavers. Per als que no ho sapigueu, els Beavers són l'equip de futbol americà de l'Oregon State University (que té el campus a Corvallis), i són el referent esportiu indiscutible de la ciutat i també l'orgull local de la població. Sí, de tota la població, no només de la població universitària. Si no recordo malament van guanyar consecutivament la lliga universitària nacional les temporades 2006 i 2007.
Un partit local dels Beavers és un esdeveniment que, tan si volen com si no, afecta tots els habitants de Corvallis, perquè ja la vigília de l'esdeveniment la ciutat s'omple de gent i d'autocaravanes, els motels s'emplenen i la marea taronja inunda els carrers del downtown i els voltants del Reser Stadium. El dia del partit tota la zona del sud est de la ciutat queda col·lapsada pels vehicles i per les paradetes que habiliten els aficionats: amb tendals, barbacoes, neveres plenes de cerveses... Quatre xifres: l'estadi té capacitat per a 50.000 espectadors, Corvallis té 54.000 habitants. Aquest dissabte érem 42.000 persones veient el partit contra la University of Arizona.
Un servidor s'havia procurat per a l'ocasió una samarreta taronja de l'equip que va acabar a la maleta dels meus pares i que ara s'enyora a l'Empordà. De totes maneres no es va notar gaire perquè les grades eren completament taronges, i no només de samarretes, les gorres, els maquillatges, la pintura que portaven molts a la part superior del cos... tot era taronja. L'ambient era festiu a més no poder, la temporada passada va ser medicore, però ara, amb el retorn dels germans Rodgers també ha tornat el bon joc i la il·lusió dels aficionats (que no havien perdut mai) torna a estar a dalt de tot. Fins dissabte l'OSU havia guanyat tres partits i n'havia perdut un. No podíem haver triat un dia millor, Arizona sempre ha estat un gran rival. De fet, no vam triar nosaltres el dia, el va triar el quefe de l'Alba que va ser qui ens va convidar, a nosaltres i a la família de l'altre postdoc de l'equip, i qui ens va instruir en la normativa del joc.
Em fa prou vergoya dir-ho: no he estat mai al Camp Nou en un partit del Barça. Però ara en tinc més ganes que mai per comprovar si el caliu de l'afició és tan potent i tan sonor com el del Reser. Quan atacava l'OSU la cridòria i els aplaudiments eixordaven. La grada lateral on érem nosaltres cridava “O”, després les grades dels extrems cridaven “S” ([es]) i després l'altra grada lateral cridava “U” ([iu]). No sé com ho sentien els jugadors, però quan nosaltres sentíem els del davant cridar, feia basarda. Quan atacaven els d'Arizona, els xiulets i els “buuu” eren igualment eixordadors. Queda clar que vam al·lucinar, gaudir i participar de l'ambient del partit. També vam gaudir del partit en si, les normes bàsiques no són difícils d'entendre. Tot i el resultat final (OSU 32-Arizona 37) va ser un bon partit, sempre molt disputat, amb grans jugades i molta llenya. Em va agradar, sincerament, un joc vistós, sempre molt ofensiu, molt tàctic. I les xirlíders, molt maques, és clar.
Un partit local dels Beavers és un esdeveniment que, tan si volen com si no, afecta tots els habitants de Corvallis, perquè ja la vigília de l'esdeveniment la ciutat s'omple de gent i d'autocaravanes, els motels s'emplenen i la marea taronja inunda els carrers del downtown i els voltants del Reser Stadium. El dia del partit tota la zona del sud est de la ciutat queda col·lapsada pels vehicles i per les paradetes que habiliten els aficionats: amb tendals, barbacoes, neveres plenes de cerveses... Quatre xifres: l'estadi té capacitat per a 50.000 espectadors, Corvallis té 54.000 habitants. Aquest dissabte érem 42.000 persones veient el partit contra la University of Arizona.
Un servidor s'havia procurat per a l'ocasió una samarreta taronja de l'equip que va acabar a la maleta dels meus pares i que ara s'enyora a l'Empordà. De totes maneres no es va notar gaire perquè les grades eren completament taronges, i no només de samarretes, les gorres, els maquillatges, la pintura que portaven molts a la part superior del cos... tot era taronja. L'ambient era festiu a més no poder, la temporada passada va ser medicore, però ara, amb el retorn dels germans Rodgers també ha tornat el bon joc i la il·lusió dels aficionats (que no havien perdut mai) torna a estar a dalt de tot. Fins dissabte l'OSU havia guanyat tres partits i n'havia perdut un. No podíem haver triat un dia millor, Arizona sempre ha estat un gran rival. De fet, no vam triar nosaltres el dia, el va triar el quefe de l'Alba que va ser qui ens va convidar, a nosaltres i a la família de l'altre postdoc de l'equip, i qui ens va instruir en la normativa del joc.
Em fa prou vergoya dir-ho: no he estat mai al Camp Nou en un partit del Barça. Però ara en tinc més ganes que mai per comprovar si el caliu de l'afició és tan potent i tan sonor com el del Reser. Quan atacava l'OSU la cridòria i els aplaudiments eixordaven. La grada lateral on érem nosaltres cridava “O”, després les grades dels extrems cridaven “S” ([es]) i després l'altra grada lateral cridava “U” ([iu]). No sé com ho sentien els jugadors, però quan nosaltres sentíem els del davant cridar, feia basarda. Quan atacaven els d'Arizona, els xiulets i els “buuu” eren igualment eixordadors. Queda clar que vam al·lucinar, gaudir i participar de l'ambient del partit. També vam gaudir del partit en si, les normes bàsiques no són difícils d'entendre. Tot i el resultat final (OSU 32-Arizona 37) va ser un bon partit, sempre molt disputat, amb grans jugades i molta llenya. Em va agradar, sincerament, un joc vistós, sempre molt ofensiu, molt tàctic. I les xirlíders, molt maques, és clar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
