Ah, me n’obidava, al començament, tots drets per escoltar una noia que ha cantat l’himne nacional. Ha estat bé per anar-nos preparant per dissabte que ve: 4 de juliol, Indepence Day...
Són folls aquests ianquis.
dilluns, 29 de juny del 2009
Spokane RiverHawks vs. Corvallis Knights
Tard o d’hora havia de passar: aquesta tarda hem assistit al nostre primer partit de baseball. Ha estat un partit de la West Coast League on juga l’equip local. Per sort l’hem vist en companyia del quefe de l’Alba i el seu fill que ens han anat explicant les regles i han fet que un joc que per a nosaltres fins ara només consistia en clavar cops de pal a una pilota a veure qui la tirava més lluny, es convertís en un esport emocionant i complex. De fet, després del partit d’avui (ha durat un parell d’hores llargues), m’atreveixo a dir que és un joc amb poca intensitat perquè els relleus entre batejadors i els canvis de posició dels equips ho alenteixen tot, però la gràcia està en l’estratègia: quins batejadors entren primer, què fan quan tenen un jugador a la primera base i un altre a la tercera, com frenen els batejadors contraris, si els equips adopten una estratègia defensiva o ofensiva, els intents de guanyar bases amb picardia... És cert que al final s’ha fet una mica carregós perquè els errors de l’equip visitant han posat un 1 a 9 al marcador que han deixat el partit gairebé sentenciat quan encara faltava mig partit (val a dir que aquí el temps no compta, el que marca la durada dels partits són els 9 “innings”: torns que consten d’una tanda de batejades per a cada equip).
Ah, me n’obidava, al començament, tots drets per escoltar una noia que ha cantat l’himne nacional. Ha estat bé per anar-nos preparant per dissabte que ve: 4 de juliol, Indepence Day...
Són folls aquests ianquis.
Ah, me n’obidava, al començament, tots drets per escoltar una noia que ha cantat l’himne nacional. Ha estat bé per anar-nos preparant per dissabte que ve: 4 de juliol, Indepence Day...
Són folls aquests ianquis.
dimecres, 17 de juny del 2009
Home, sweet home...
1695 NW Division #3
Corvallis, OR 97330
Avui fa quinze dies que ens vam instal•lar en aquest petit apartament situat al NE de Corvallis (us deixo l’adreça per si ens voleu visitar o enviar-nos algun pernil). És un barri tranquil, tot i que alguns corvalians ens han dit que és dels més “sorollosos” a causa de l’alta concentració d’hispanos. La veritat, pel que hem vist fins ara, exageren.
També fa quinze dies que vam estrenar un cotxe de segona mà, un Dodge Caravan: gros, gasolina... típicament americà. Ja que hi som... No us penseu que ens hem desdinerat, aquí el mercat de segona mà funciona de debò i es poden trobar coses molt interessants a preus raonables.
Al llarg d’aquests quinze dies hem voltat Corvallis amunt i avall buscant “garage sales” per anar moblant l’apartament (de fet, ens n’hem fet un tip). Això de les vendes de garatge és un molt bon invent: durant els caps de setmana, la gent que es trasllada, o simplement els qui tenen coses de casa per vendre, obren la porta del garatge i ho exposen als seus conciutadans. Com que el que ven realment vol vendre per treure’s el material de sobre, i el que compra, vol comprar, les operacions són fàcils i pots moblar un apartament per pocs $.
Aquest dissabte passat vam viure un altre episodi típicament americà que gairebé tots hem vist a les pel•lícules: una cerimònia de graduació. Doncs sí, ens vam acostar a l’estadi de futbol americà de l’Oregon State University (capacitat total 46.000 espectadors) que tenia tota una grada plena de familiars i amics dels graduats, i la gespa ocupada per dues carpes grans (una per a la banda i l’altra per a les autoritats) i una platea de cadires on seien els alumnes, tots entogats i polidets. La cerimònia durava més de quatre hores i no vam aguantar fins al final, per tant ens vam perdre el llançament de barrets a l’aire. Val a dir que s’ho agafen molt seriosament això de graduar-se.
Com que l'Alba es resisteix a escriure res per aquí (de fet té altra feina) us diré que treballa molt. Tenint en compte que entre una cosa i l'altra no va acabar la tesi abans de marxar, ho està fent ara i, a més, ja han començat a esmolar les eines per posar en marxa el projecte que ens ha portat aquí. Per si això no fos poc aquesta setmana passada va participar en una mena de congrés aquí mateix a Corvallis (això que fan els de ciències de presentar pòsters), i la seva agenda es va emplenant de compromisos laborals diversos. Molta feina, però està encantadíssima.
Corvallis, OR 97330
Avui fa quinze dies que ens vam instal•lar en aquest petit apartament situat al NE de Corvallis (us deixo l’adreça per si ens voleu visitar o enviar-nos algun pernil). És un barri tranquil, tot i que alguns corvalians ens han dit que és dels més “sorollosos” a causa de l’alta concentració d’hispanos. La veritat, pel que hem vist fins ara, exageren.
També fa quinze dies que vam estrenar un cotxe de segona mà, un Dodge Caravan: gros, gasolina... típicament americà. Ja que hi som... No us penseu que ens hem desdinerat, aquí el mercat de segona mà funciona de debò i es poden trobar coses molt interessants a preus raonables.
Al llarg d’aquests quinze dies hem voltat Corvallis amunt i avall buscant “garage sales” per anar moblant l’apartament (de fet, ens n’hem fet un tip). Això de les vendes de garatge és un molt bon invent: durant els caps de setmana, la gent que es trasllada, o simplement els qui tenen coses de casa per vendre, obren la porta del garatge i ho exposen als seus conciutadans. Com que el que ven realment vol vendre per treure’s el material de sobre, i el que compra, vol comprar, les operacions són fàcils i pots moblar un apartament per pocs $.
Aquest dissabte passat vam viure un altre episodi típicament americà que gairebé tots hem vist a les pel•lícules: una cerimònia de graduació. Doncs sí, ens vam acostar a l’estadi de futbol americà de l’Oregon State University (capacitat total 46.000 espectadors) que tenia tota una grada plena de familiars i amics dels graduats, i la gespa ocupada per dues carpes grans (una per a la banda i l’altra per a les autoritats) i una platea de cadires on seien els alumnes, tots entogats i polidets. La cerimònia durava més de quatre hores i no vam aguantar fins al final, per tant ens vam perdre el llançament de barrets a l’aire. Val a dir que s’ho agafen molt seriosament això de graduar-se.
Com que l'Alba es resisteix a escriure res per aquí (de fet té altra feina) us diré que treballa molt. Tenint en compte que entre una cosa i l'altra no va acabar la tesi abans de marxar, ho està fent ara i, a més, ja han començat a esmolar les eines per posar en marxa el projecte que ens ha portat aquí. Per si això no fos poc aquesta setmana passada va participar en una mena de congrés aquí mateix a Corvallis (això que fan els de ciències de presentar pòsters), i la seva agenda es va emplenant de compromisos laborals diversos. Molta feina, però està encantadíssima.
dilluns, 1 de juny del 2009
Benvinguts a Corvallis, Oregon
Ara mateix fa just una setmana que vam arribar a Corvallis. No m'ho sembla, ha passat volant.
Només d'arribar a Portland ja ens vam adonar –de fet ja ho sabíem– que això no tenia res a veure amb NYC: tot plegat és més petit, menys sofisticat, més verd. La natura supera l'urbanisme, per molt.
A part del canvi que ja esperàvem –i fins i tot desitjàvem– vam tenir un xoc: dilluns passat era el Memorial Day, el dia que els americans dediquen a retre homenatge als soldats caiguts per la pàtria. En aquest dia els cementiris s'omplen de gent, flors i banderes americanes, i es fan desfilades, fires i concerts. Els carrers s'omplen de militars de servei i veterans que llueixen els uniformes de gala o de campanya de la gran varietat de cossos de l'exèrcit. Llàstima de no tenir la foto de la cara que vam fer quan ens vam creuar amb un noi en una cadira de rodes que va saludar militarment un oficial de la marina. Segur que us podeu imaginar les sensacions que tot plegat ens va provocar, però us asseguro que ells s'ho agafen seriosament i amb molta devoció. Arribem a la conclusió que és perquè la percepció que tenen la majoria d'americans del seu exèrcit és positiva: sempre ha estat una eina per protegir el país (i per fer-se valdre... deixem-ho així).
A Corvallis ens esperava la primera alegria: un grup de gent d'entre 50-60 anys (podríem dir que d'estètica hipi) que també enarboraven banderes i pancartes. Però a les pancartes hi vam llegir coses com: “Support our troops: stop the war” (Doneu suport a les nostres tropes, atureu la guerra), “Bring our sons, brothers and fathers home” (Envieu a casa els nostres fills, germans i pares). Anem bé.
Com deia ha passat una setmana des que vam arribar a Corvallis. I ben pensat hem invertit la setmana anant amunt i avall, sobretot mirant apartaments, cotxes de segona mà, bicicletes. Però sembla que ha estat productiu: ja tenim dues bicicletes de batalla per córrer per Corvallis, demà anem a buscar un cotxe i a recollir les claus d'un apartament. També hem entrat en contacte amb els indígenes i els costums locals: hem anat a una barbacoa, ens les hem hagut amb el venedor de cotxes de segona mà americà prototípic de les pel·lícules, hem pagat 0,40€ per un litre de gasolina, ens hem acostumat a deixar un 15% de propina als restaurants...
Ah sí, per sort tot està més o menys al mateix lloc on ho vam deixar fa gairebé dos anys.
Només d'arribar a Portland ja ens vam adonar –de fet ja ho sabíem– que això no tenia res a veure amb NYC: tot plegat és més petit, menys sofisticat, més verd. La natura supera l'urbanisme, per molt.
A part del canvi que ja esperàvem –i fins i tot desitjàvem– vam tenir un xoc: dilluns passat era el Memorial Day, el dia que els americans dediquen a retre homenatge als soldats caiguts per la pàtria. En aquest dia els cementiris s'omplen de gent, flors i banderes americanes, i es fan desfilades, fires i concerts. Els carrers s'omplen de militars de servei i veterans que llueixen els uniformes de gala o de campanya de la gran varietat de cossos de l'exèrcit. Llàstima de no tenir la foto de la cara que vam fer quan ens vam creuar amb un noi en una cadira de rodes que va saludar militarment un oficial de la marina. Segur que us podeu imaginar les sensacions que tot plegat ens va provocar, però us asseguro que ells s'ho agafen seriosament i amb molta devoció. Arribem a la conclusió que és perquè la percepció que tenen la majoria d'americans del seu exèrcit és positiva: sempre ha estat una eina per protegir el país (i per fer-se valdre... deixem-ho així).
A Corvallis ens esperava la primera alegria: un grup de gent d'entre 50-60 anys (podríem dir que d'estètica hipi) que també enarboraven banderes i pancartes. Però a les pancartes hi vam llegir coses com: “Support our troops: stop the war” (Doneu suport a les nostres tropes, atureu la guerra), “Bring our sons, brothers and fathers home” (Envieu a casa els nostres fills, germans i pares). Anem bé.
Com deia ha passat una setmana des que vam arribar a Corvallis. I ben pensat hem invertit la setmana anant amunt i avall, sobretot mirant apartaments, cotxes de segona mà, bicicletes. Però sembla que ha estat productiu: ja tenim dues bicicletes de batalla per córrer per Corvallis, demà anem a buscar un cotxe i a recollir les claus d'un apartament. També hem entrat en contacte amb els indígenes i els costums locals: hem anat a una barbacoa, ens les hem hagut amb el venedor de cotxes de segona mà americà prototípic de les pel·lícules, hem pagat 0,40€ per un litre de gasolina, ens hem acostumat a deixar un 15% de propina als restaurants...
Ah sí, per sort tot està més o menys al mateix lloc on ho vam deixar fa gairebé dos anys.
diumenge, 24 de maig del 2009
New York (II): S'acaben les vacances
Ara mateix sobrevolem l'estat d'Ohio en direcció a Portland. S'han acabat les vacances i ara anem per feina. De fet, ens queden dos dies de treva: demà perquè és diumenge i dilluns perquè és el “memorial day”, i és festiu a tot el país. Es veu que és el dia que dediquen a recordar els caiguts per la pàtria, i nosaltres –immigrants irreverents–, no ho sabíem. Què hi farem, potser ens quedarem un parell de dies a Porland enlloc d'un.
(Per cert, aquest país és molt ample: per venir des de Zurich a New York vam tardar 8:45h, fins a Portland n'hi estarem 6:30h)
Però no avancem esdeveniments, ara que encara tinc frescos els darrers dies a New York City (NYC per als amics) aprofito per re
afirmar el que deia en l'entrada anterior, que NYC és una ciutat inesgotable per al visitant (també per a l'habitant): infinitat de museus, botigues glamoroses, racons curiosos i un llarg etcètera de coses per veure i per viure; però jo, me n'emportaré el record dels gratacels, de la famosa “línia de l'horitzó” (skyline). L'estampa d'una ciutat que els locals s'entesten a afirmar que ha estat moldejada per la voluntat fèrria i les ànsies de prosperitat dels seus habitants. No seré pas jo qui els ho discuteixi, seria molt dur enfrontar-se a l'orgull novaiorquès.
Posats a reafirmar, reafirmo que l'edifici Chrysler és el gratacels que ocuparà el primer lloc d'aquesta línia de records. És un edifici que té al seu currículum haver estat l'edifici més alt de NYC entre els anys 1930 i 1931 (superant l'esplèndit edifici Trump i superat per l'Empire State Building), que té 77 pisos d'alçada, 3,826,000 rajols, 30.000 tones d'acer. Però més enllà d'aquestes xifres m'ha captivat per la combinació poc freqüent de línies rectes i corves; per les gàrgoles d'acer inoxidable; pel marbre fosc i rotund, i pel fresc al sostre del vestíbul; per la il·luminació nocturna, perquè fa bona parella amb la Trump Wolrd Tower.
Com a empordanès no puc tancar aquestes línies sobre NYC sense fer esment a la il·lusió que em va fer poder veure al MoMA, perdut enmig de Picassos, Magritts i Van Goghs, la Persistència de la memòria (el dels rellotges tous) de Salvador Dalí. Petit, però impactant i, si no vaig errat, acabat d'arribar de l'Empordà (només hauria faltat que mentre nosaltres érem a NYC ell hagués estat de visita a l'Empordà).
Finalment –però no per això menys important, sinó al contrari–, aquests dies a NYC sempre seran el pròleg de la nostra aventura americana. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta aventura, estem convençuts que aquestes breus vacances ocuparan un lloc important entre els records compartits dels nostres viatges comuns.
(Per cert, aquest país és molt ample: per venir des de Zurich a New York vam tardar 8:45h, fins a Portland n'hi estarem 6:30h)
Però no avancem esdeveniments, ara que encara tinc frescos els darrers dies a New York City (NYC per als amics) aprofito per re
afirmar el que deia en l'entrada anterior, que NYC és una ciutat inesgotable per al visitant (també per a l'habitant): infinitat de museus, botigues glamoroses, racons curiosos i un llarg etcètera de coses per veure i per viure; però jo, me n'emportaré el record dels gratacels, de la famosa “línia de l'horitzó” (skyline). L'estampa d'una ciutat que els locals s'entesten a afirmar que ha estat moldejada per la voluntat fèrria i les ànsies de prosperitat dels seus habitants. No seré pas jo qui els ho discuteixi, seria molt dur enfrontar-se a l'orgull novaiorquès.
Posats a reafirmar, reafirmo que l'edifici Chrysler és el gratacels que ocuparà el primer lloc d'aquesta línia de records. És un edifici que té al seu currículum haver estat l'edifici més alt de NYC entre els anys 1930 i 1931 (superant l'esplèndit edifici Trump i superat per l'Empire State Building), que té 77 pisos d'alçada, 3,826,000 rajols, 30.000 tones d'acer. Però més enllà d'aquestes xifres m'ha captivat per la combinació poc freqüent de línies rectes i corves; per les gàrgoles d'acer inoxidable; pel marbre fosc i rotund, i pel fresc al sostre del vestíbul; per la il·luminació nocturna, perquè fa bona parella amb la Trump Wolrd Tower.
Com a empordanès no puc tancar aquestes línies sobre NYC sense fer esment a la il·lusió que em va fer poder veure al MoMA, perdut enmig de Picassos, Magritts i Van Goghs, la Persistència de la memòria (el dels rellotges tous) de Salvador Dalí. Petit, però impactant i, si no vaig errat, acabat d'arribar de l'Empordà (només hauria faltat que mentre nosaltres érem a NYC ell hagués estat de visita a l'Empordà).
Finalment –però no per això menys important, sinó al contrari–, aquests dies a NYC sempre seran el pròleg de la nostra aventura americana. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta aventura, estem convençuts que aquestes breus vacances ocuparan un lloc important entre els records compartits dels nostres viatges comuns.
dijous, 21 de maig del 2009
New York (I): L'estètica de l'urbanisme vertical
Després de tres dies recorrent amunt i avall Manhattan estic admirat, i em fan mal les cervicals de tant mirar enlaire. Havia vist aquests edificis en dotzenes de pel·lícules, però com sempre, la realitat supera la ficció. En certa manera ha estat com la primera vegada que vaig veure els colossos alpins: per més que n'hagués sentit a parlar, quan hi vaig ser al davant em vaig quedar palplantat, posseït per tanta immensitat. Els gratacels de Manhattan em produeixen el mateix efecte. On les sensacions són més accentuades és a la part de baix, al Downtown, on els edificis es toquen els uns amb els altres. Aquí, la verticalitat dels gratacels apilonats gairebé em priva de veure el cel. Una mica allunyats d'aquesta plantació d'edificis destaquen, per a mi, el famós Empire State Building –esvelt i hieràtic des de qualsevol angle i a qualsevol hora–, però sobretot l'edifici Chrysler: força més baix però molt estilitzat, proporcionat, i coronat per una cúpula de formes arrodonides. Encantador, me n'he ben enamorat. Va, he dit que en destacaven dos, però deixeu-me-n'hi afegir un tercer: el Rockefeller center, setanta pisos, un altre estil, més contundent i segons com “quico”. 
A més, enmig de tots aquests gegants vaig reconeixent coses que formen part de l'imaginari cinematogràfic: Madison Square Garden, l'estàtua de la llibertat, el pont de Brooklynn, Times Square, les botigues de luxe de la cinquena avinguda, el Central Park...
Ah!, i me n'oblidava, és ple de curiositats: la botiga M&M (tres plantes dedicades a les pastilles de xocolata), la botiga Apple, els carrets de venda ambulant de hot dogs, els estudis de l'NBC...
dilluns, 18 de maig del 2009
Un trasllat intens i un comiat inesperat
Escric aquestes quatre ratlles des de l'avió, camí de Zurich, i m'adono que és el primer moment de descans que tinc des de fa quatre dies... o més. Està clar que vam calcular malament la quantitat de trastos que teníem al pis, i al final tot i l'ajuda valuosíssima de familiars i amics encara hi hem deixat quatre caixes i una mica de brossa que algú s'ocuparà de treure. Ara mateix, suposo que a causa de l'estrés d'aquests darrers dies, ja no sabem què portem i què deixem de portar a les maletes, però segur que portem els visats, la targeta de crèdit i els ordinadors portàtils: sobreviurem. [Paro un moment d'escriure per fer una foto dels alps]
Espero que si estàs llegint aquestes línies i ets algun dels molts familiars, amics o col·legues de qui ens hauria agradat acomiadar-nos com déu mana i encara estàs esperant el comiat, no ens ho tinguis en compte. Aquests darrers dies han estat una cursa contrarellotge.
Acabo aquesta entrada del bloc amb un apunt trist: un comiat inesperat. El dissabte a la matinada en Joaquim Soler, en Quim, s'acomiadava de tots nosaltres després de viure noranta-dos anys durant els quals en devia passar de tots colors, però malgrat tot sempre l'he vist com una persona optimista i positiva. Per a mi ha estat un comiat molt dolorós, però intentaré quedar-me amb un dels seus consells predilectes i aplicar-lo més del que ja faig: “aprofiteu el temps per fer coses ara que sou joves”.
PD: Penjo el text al bloc des de New York, a la meva dreta, per la finestra, veig el Hudson.
dilluns, 4 de maig del 2009
14 dies: sobre Corvallis
Està vist que Corvallis és una localitat poc coneguda, només cal mirar la informació que en dóna la Enciclopèdia Catalana: "Localitat de l'estat d'Oregon (EUA)" i avall.
Segons el web de l'ajuntament el 2008 tenia censats 54.890 habitants repartits en una superfície de 22.5 km². Val a dir que l'estat d'Oregon té 254.806 km² de superfície i 3.747.455 habitants, que vol dir una densitat de 14,71 hab/km². Compareu-ho amb Catalunya (223,9 hab/km²) o Espanya (91,4 hab/km²).
La vall del riu Willamette va ser el paradís que trobaren cap a mitjan segle XIX milers de colons americans que van recòrrer els centenars de milles de la ruta coneguda com a Oregon Trail. La ciutat de Marysville va ser fundada per un tal Joseph C. Avery l'any 1845, però l'any 1853, per evitar la confusió amb un altre Marysville de Califòrnia, va ser rebatejada com a Corvallis. Un nom format a partir del llatí i que vol dir, és clar, "el cor de la vall".
Segons el web de l'ajuntament el 2008 tenia censats 54.890 habitants repartits en una superfície de 22.5 km². Val a dir que l'estat d'Oregon té 254.806 km² de superfície i 3.747.455 habitants, que vol dir una densitat de 14,71 hab/km². Compareu-ho amb Catalunya (223,9 hab/km²) o Espanya (91,4 hab/km²).
La vall del riu Willamette va ser el paradís que trobaren cap a mitjan segle XIX milers de colons americans que van recòrrer els centenars de milles de la ruta coneguda com a Oregon Trail. La ciutat de Marysville va ser fundada per un tal Joseph C. Avery l'any 1845, però l'any 1853, per evitar la confusió amb un altre Marysville de Califòrnia, va ser rebatejada com a Corvallis. Un nom format a partir del llatí i que vol dir, és clar, "el cor de la vall".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
