Da Vinci days

Tornem a ser a la bugaderia amb wifi gratuït, es veu que és un bon lloc per escriure quatre ratlles en aquest bloc. Mentre vigilo la rentadora i l'assecadora, vaig escrivint. Ja que parlem d'escriure, escriure així per a mi és una novetat. Sempre he estat d'aquells que abans d'escriure res faig un esquema, a vegades més d'un, i tot seguit uns quants esborranys. Amb això del bloc tiro pel dret i quan ho torno a llegir veig que aquell paràgraf m'ha quedat desequilibrat, que algunes coses no acaben de lligar, segurament se m'escapa algun error de picatge i potser fins i tot alguna falta (que Pompeu Fabra em perdoni), però en fi les rentadores i les assecadores tenen el seu ritme. Si el text va lligat a la forma i al suport, això del bloc deu haver d'anar més o menys així. D'altra banda els dies de cada dia, i sobretot darrerament, he estat força enfeinat: correccions que em van arribat des de Girona, i una feineta des de Lleida de la qual ja us n'explicaré més detalls quan hagi pres més forma. A part, ja tinc el permís per treballar als EUA, i sembla que l'estrenaré aviat. De moment, com que encara no està del tot lligat no en vull explicar més, però puc donar alguna pista: té a veure amb la uni d'aquí, amb l'ensenyament per internet i amb la llengua catalana.
El que deia, ja he escrit unes quantes ratlles i encara no he parlat del que volia parlar en començar aquesta entrada. Podria canviar el títol, però vaig per feina perquè a la rentadora només li queden 10 minuts.
El cap de setmana passat vam celebrar aquí a Corvallis un dels esdeveniments més populars i participatius de la ciutat: els Da Vinci days. Als lectors del bloc que esteu a la UdG us dic que és com una fira de mostres de la setmana de la ciència però a l'engrós i ben muntada. Per començar hi participen voluntàriament un fotimer d'estudiants, professors i qualsevol que se senti atret per la ciència. Això sí, la ciència estricta, a Corvallis i a l'OSU d'humanitats pures, poques. Els estands els posen en un parc encantador al centre de la ciutat: hi ha paradetes dels departaments, però també d'empreses dedicades sobretot a les energies renovables: biodìèsel, cotxes i motos elèctrics, plaques solars. També hi ha paradetes de menjar, s'assemblen a les paradetes del festival de les músiques religioses de Girona, però aquí la multiculturalitat gastronòmica és espontània: plats mexicans, gelats italians, barbacoes, blat de moro, cuina xinesa i segur que me'n deixo alguna. Cada vespre hi ha concerts que s'emplenen amb gent de totes les edats que s'asseuen a la gespa o en cadires que es porten de casa... Sí, d'acord, a Corvallis són una mica hipis. Hi ha activitats paral·les espectaculars, com visites guiades al centre de recerca de tsunamis de la ciutat (un dels més avançats del país), una cursa de monoplaces elèctrics pel centre ciutat. I deixo per al final l'activitat més xocant, espectacular i genuïna del cap de setmana: el desafiament quinètic (the kinetic challenge).
Consisteix en què diversos grups de gent, o algun llunàtic solitari, inverteixen temps i calers en construir el que en diuen escultures quinètiques, que de fet són màquines que només es poden moure amb energia humana, bàsicament pedals. A més s'han de decorar segons un tema que canvia cada any, aquest cop tocava el mar. Entre dissabte i diumenge aquests artefactes i els seus pilots han d'afrontar quatre proves: velocitat, pujar una duna de sorra, creuar uns cinquanta metres pel fang i baixar pel Willamette River. La popularitat que assoleix la màquina i l'efecte de la decoració també puntuen. Tot plegat és sensacional, mireu les fotos més avall. Són autèntics prodigis de cadenes, engranatges, palanques, pales, flotadors i pedals. Algunes fruit de la feina de dissenyadors i constructors seriosos i compromesos. D'altres, la majoria, de gent que afronta el repte, pero que sobretot va a passar-s'ho bé. I algunes altres, no ens enganyem, són uns trastos que quatre arreplegats han maquinat en quatre dies per anar a fer el burro una estona.
Nosaltres no ens vam perdre cap de les proves, valia la pena. I amb una altra parella de catalans que estan en una situació semblant a la nostra i un noi mig americà mig català ja vam començar a planificar un estri d'aquests per a la propera convocatòria. Algú s'anima? Us deixo amb unes quantes fotografies de les moltes que vam fer, que l'assecadora ja està a punt d'acabar.

Una nova experiència i un altre comiat encara més inesperat

Aprofito mentre rentem la roba a la bugaderia Campbell's, que té wi-fi, per escriure quatre ratlles més al bloc.
Començaré per la nova experiència. Divendres vam anar al poble d'aquí al costat Philomath (a uns 5km, 5000 hab.) perquè celebraven el tradicional “Philomath Frolic Rodeo", em sembla que era la cinquanta sisena edició. Ja ens havien advertit que era un espectacle genuïnament “redneck” (el típic americà caucàssic, de nivell sòciocultural baix i, generalment de procedència rural), i vam poder comprovar que qui ens va advertir sabia molt bé de què parlava: una alta concrentració de les típiques pick-up, grans, molt grans, i moltes; paradetes de barrets de cowboy, de pastissos amb altes concentracions de sucre i greixos saturats, i de hot-dogs amb encara més greixos saturats.
Només d'asseure'ns a les grades on passaríem les dues hores i mitja següents, i després de fer un cop d'ull a la gent que teníem al voltant vam veure que la concentració de rednecks també era alta: senyors i senyores corpulents, normalment amb barret i alguna cosa de menjar i beure a la falda; nois amb barrets de cowboy, camisa i texans; noies rosses tenyides amb els ulls enrimel·lats; també nois i noies corpulents...
El primer xoc el vam rebre només de començar: el locutor (a cavall i amb micro) va anar per presentar la noia que havia de cantar l'himne nacional i la gent es va aixecar, els que portaven barret o gorra se'l van treure i la majoria es van posar la mà dreta al pit. Es va fer un silenci gairebé total. Això ja ens ho esperàvem. Pel que no estàvem preparats era pel discurs que ens va clavar el locutor sobre la grandesa d'Amèrica i que es va acabar amb un bram eixordador de la multitud que responia a la pregunta final del discurs: “Qui d'aquí està orgullós de ser americà?”. A continuació, silenci altra vegada, només trencat per la veu que cantava l'himne i pel galop del cavall de la reina del rodeo que enarboraba la bandera de les barres i estrelles.
L'espectacle del rodeo en si va ser sensacional: el locutor presentant els cowboys i les cowgirls; el pallasso del rodeo; els crits dels energúmens que teníem al voltant; els cowboys muntant cavalls, toros, perseguint vedells a cavall per enllaçar-los, o per saltar del cavall en marxa i tombar-los a terra; les cowgirls enllaçant vedells o llençant els cavalls al galop i fent-los girar en curt esquivant obstacles; fins i tot una carrera sobre burros molt divertida i accidentada.
Al final un castell de focs força més espectacular que el del 4 de juliol a Corvallis. Concert de música country i cap a casa.

I acabaré aquesta entrada d'avui recordant del meu tio Enric, el seu somriure calcat al del meu pare (i crec recordar que com el del meu avi) i el seu “Hola noi!, què tal?”. El fet d'estar lluny de casa encara em fa més difícil de fer-me la idea que quan torni a Figueres i vegi els meus pares, la tia Carmen, la meva cosina i en Lluís, ell no hi serà. Però nosaltres sí, i tots plegats tirarem endavant.

4 de juliol: Independence Day

El 2 de juliol de 1776 el segon Congrés Continental, format per delegats de les tretze colònies, va aprovar la declaració d’independència, per la qual aquestes colònies trencaven els vincles amb Anglaterra i creaven els Estats Units. No m’he equivocat, això va ser el 2 de juliol, però no va ser fins al 4 que la declaració es va fer pública, i aquest és el dia que ha passat a la posteritat. Avui, el 4 de juliol és la festa nacional dels EUA. És clar que, encara que potser no sapiguem ben bé la història de la celebració, qui més qui menys sap que aquest dia els americans celebren alguna cosa important, perquè la seva cultura exportadora de símbols i d’imatges propis ja es preocupa de fer-ho saber a la resta del món.
L’altre dia fent una volta amb bici pels voltants em vaig adonar que és força comú que molta gent que viu en cases dels afores i que tenen un jardí prou gran, a part d’arbres, plantin un pal per penjar-hi la bandera nacional. De fet, les banderes americanes formen part del paisatge urbà habitual de Corvallis (i també de les altres ciutats que hem visitat). Però quan arriba el 4 de juliol tot són barres i estrelles, tots els colors de l’arc iris es redueixen a tres: blanc, blau marí i vermell. Com les senyeres i les estel•lades un dia de Sant Jordi o un 11 de setembre, però a l’engròs. Ells sempre ho de fer tot més gros i més gran que la resta del món.
També és més gran l’orgull nacional, normalment ja es nota, però avui l’hem viscut –bé, l’hem patit– per partida doble perquè ha coincidit que aquest cap de setmana s’havia instal•lat a Salem, a prop de Corvallis, una associació que fa recreacions de la Guerra Civil americana. Què he de dir? Va estar molt bé: encara era ple de barres i estrelles, però ara disposades diferent en les banderes confederades i unionistes; l’olor de pólvora, l’estrèpit dels canons i de les carrabines; les tendes amb el mobiliari; els civils; la música... Semblava tot força rigorós: la diversitat d’uniformes en ambdós bàndols, la progressió de les unitats sobre el terreny... fins i tot hi havia un locutor que al final va explicar com anava tot plegat. Però començava el paràgraf parlant de l’orgull nacional americà, doncs ho deia perquè no crec que hi hagi gaires països que estiguin orgullosos d’una guerra civil, i ells ho estan. No pas perquè fos l’enfrontament militar on han mort més americans de la història, només faltaria, sinó perquè en certa manera és l’origen de tot plegat. El locutor ens va engaltar una frase que a mi em va deixar de pedra i que el públic va acollir amb una sonora ovació, més o menys anava així,: “aquest país l’hem aixecat sobre la nostra pròpia sang”... bé, i a sobre de la d’uns quants milers d’indis (això últim ho dic jo, és clar).
Tinc fotos meves, però us deixo aquest enllaç a un diari digital local que en saben més que jo.
Després de la recreació, cap a Corvallis. Just a temps per veure els focs artificials sobre el Willamette River. El riu, fantàstic; els focs, discrets. La ranera de la crisi, diuen.

Spokane RiverHawks vs. Corvallis Knights

Tard o d’hora havia de passar: aquesta tarda hem assistit al nostre primer partit de baseball. Ha estat un partit de la West Coast League on juga l’equip local. Per sort l’hem vist en companyia del quefe de l’Alba i el seu fill que ens han anat explicant les regles i han fet que un joc que per a nosaltres fins ara només consistia en clavar cops de pal a una pilota a veure qui la tirava més lluny, es convertís en un esport emocionant i complex. De fet, després del partit d’avui (ha durat un parell d’hores llargues), m’atreveixo a dir que és un joc amb poca intensitat perquè els relleus entre batejadors i els canvis de posició dels equips ho alenteixen tot, però la gràcia està en l’estratègia: quins batejadors entren primer, què fan quan tenen un jugador a la primera base i un altre a la tercera, com frenen els batejadors contraris, si els equips adopten una estratègia defensiva o ofensiva, els intents de guanyar bases amb picardia... És cert que al final s’ha fet una mica carregós perquè els errors de l’equip visitant han posat un 1 a 9 al marcador que han deixat el partit gairebé sentenciat quan encara faltava mig partit (val a dir que aquí el temps no compta, el que marca la durada dels partits són els 9 “innings”: torns que consten d’una tanda de batejades per a cada equip).
Ah, me n’obidava, al començament, tots drets per escoltar una noia que ha cantat l’himne nacional. Ha estat bé per anar-nos preparant per dissabte que ve: 4 de juliol, Indepence Day...
Són folls aquests ianquis.

Home, sweet home...

1695 NW Division #3
Corvallis, OR 97330

Avui fa quinze dies que ens vam instal•lar en aquest petit apartament situat al NE de Corvallis (us deixo l’adreça per si ens voleu visitar o enviar-nos algun pernil). És un barri tranquil, tot i que alguns corvalians ens han dit que és dels més “sorollosos” a causa de l’alta concentració d’hispanos. La veritat, pel que hem vist fins ara, exageren.
També fa quinze dies que vam estrenar un cotxe de segona mà, un Dodge Caravan: gros, gasolina... típicament americà. Ja que hi som... No us penseu que ens hem desdinerat, aquí el mercat de segona mà funciona de debò i es poden trobar coses molt interessants a preus raonables.
Al llarg d’aquests quinze dies hem voltat Corvallis amunt i avall buscant “garage sales” per anar moblant l’apartament (de fet, ens n’hem fet un tip). Això de les vendes de garatge és un molt bon invent: durant els caps de setmana, la gent que es trasllada, o simplement els qui tenen coses de casa per vendre, obren la porta del garatge i ho exposen als seus conciutadans. Com que el que ven realment vol vendre per treure’s el material de sobre, i el que compra, vol comprar, les operacions són fàcils i pots moblar un apartament per pocs $.
Aquest dissabte passat vam viure un altre episodi típicament americà que gairebé tots hem vist a les pel•lícules: una cerimònia de graduació. Doncs sí, ens vam acostar a l’estadi de futbol americà de l’Oregon State University (capacitat total 46.000 espectadors) que tenia tota una grada plena de familiars i amics dels graduats, i la gespa ocupada per dues carpes grans (una per a la banda i l’altra per a les autoritats) i una platea de cadires on seien els alumnes, tots entogats i polidets. La cerimònia durava més de quatre hores i no vam aguantar fins al final, per tant ens vam perdre el llançament de barrets a l’aire. Val a dir que s’ho agafen molt seriosament això de graduar-se.
Com que l'Alba es resisteix a escriure res per aquí (de fet té altra feina) us diré que treballa molt. Tenint en compte que entre una cosa i l'altra no va acabar la tesi abans de marxar, ho està fent ara i, a més, ja han començat a esmolar les eines per posar en marxa el projecte que ens ha portat aquí. Per si això no fos poc aquesta setmana passada va participar en una mena de congrés aquí mateix a Corvallis (això que fan els de ciències de presentar pòsters), i la seva agenda es va emplenant de compromisos laborals diversos. Molta feina, però està encantadíssima.

Benvinguts a Corvallis, Oregon

Ara mateix fa just una setmana que vam arribar a Corvallis. No m'ho sembla, ha passat volant.
Només d'arribar a Portland ja ens vam adonar –de fet ja ho sabíem– que això no tenia res a veure amb NYC: tot plegat és més petit, menys sofisticat, més verd. La natura supera l'urbanisme, per molt.
A part del canvi que ja esperàvem –i fins i tot desitjàvem– vam tenir un xoc: dilluns passat era el Memorial Day, el dia que els americans dediquen a retre homenatge als soldats caiguts per la pàtria. En aquest dia els cementiris s'omplen de gent, flors i banderes americanes, i es fan desfilades, fires i concerts. Els carrers s'omplen de militars de servei i veterans que llueixen els uniformes de gala o de campanya de la gran varietat de cossos de l'exèrcit. Llàstima de no tenir la foto de la cara que vam fer quan ens vam creuar amb un noi en una cadira de rodes que va saludar militarment un oficial de la marina. Segur que us podeu imaginar les sensacions que tot plegat ens va provocar, però us asseguro que ells s'ho agafen seriosament i amb molta devoció. Arribem a la conclusió que és perquè la percepció que tenen la majoria d'americans del seu exèrcit és positiva: sempre ha estat una eina per protegir el país (i per fer-se valdre... deixem-ho així).
A Corvallis ens esperava la primera alegria: un grup de gent d'entre 50-60 anys (podríem dir que d'estètica hipi) que també enarboraven banderes i pancartes. Però a les pancartes hi vam llegir coses com: “Support our troops: stop the war” (Doneu suport a les nostres tropes, atureu la guerra), “Bring our sons, brothers and fathers home” (Envieu a casa els nostres fills, germans i pares). Anem bé.
Com deia ha passat una setmana des que vam arribar a Corvallis. I ben pensat hem invertit la setmana anant amunt i avall, sobretot mirant apartaments, cotxes de segona mà, bicicletes. Però sembla que ha estat productiu: ja tenim dues bicicletes de batalla per córrer per Corvallis, demà anem a buscar un cotxe i a recollir les claus d'un apartament. També hem entrat en contacte amb els indígenes i els costums locals: hem anat a una barbacoa, ens les hem hagut amb el venedor de cotxes de segona mà americà prototípic de les pel·lícules, hem pagat 0,40€ per un litre de gasolina, ens hem acostumat a deixar un 15% de propina als restaurants...
Ah sí, per sort tot està més o menys al mateix lloc on ho vam deixar fa gairebé dos anys.

New York (II): S'acaben les vacances

Ara mateix sobrevolem l'estat d'Ohio en direcció a Portland. S'han acabat les vacances i ara anem per feina. De fet, ens queden dos dies de treva: demà perquè és diumenge i dilluns perquè és el “memorial day”, i és festiu a tot el país. Es veu que és el dia que dediquen a recordar els caiguts per la pàtria, i nosaltres –immigrants irreverents–, no ho sabíem. Què hi farem, potser ens quedarem un parell de dies a Porland enlloc d'un.
(Per cert, aquest país és molt ample: per venir des de Zurich a New York vam tardar 8:45h, fins a Portland n'hi estarem 6:30h)
Però no avancem esdeveniments, ara que encara tinc frescos els darrers dies a New York City (NYC per als amics) aprofito per re
afirmar el que deia en l'entrada anterior, que NYC és una ciutat inesgotable per al visitant (també per a l'habitant): infinitat de museus, botigues glamoroses, racons curiosos i un llarg etcètera de coses per veure i per viure; però jo, me n'emportaré el record dels gratacels, de la famosa “línia de l'horitzó” (skyline). L'estampa d'una ciutat que els locals s'entesten a afirmar que ha estat moldejada per la voluntat fèrria i les ànsies de prosperitat dels seus habitants. No seré pas jo qui els ho discuteixi, seria molt dur enfrontar-se a l'orgull novaiorquès.
Posats a reafirmar, reafirmo que l'edifici Chrysler és el gratacels que ocuparà el primer lloc d'aquesta línia de records. És un edifici que té al seu currículum haver estat l'edifici més alt de NYC entre els anys 1930 i 1931 (superant l'esplèndit edifici Trump i superat per l'Empire State Building), que té 77 pisos d'alçada, 3,826,000 rajols, 30.000 tones d'acer. Però més enllà d'aquestes xifres m'ha captivat per la combinació poc freqüent de línies rectes i corves; per les gàrgoles d'acer inoxidable; pel marbre fosc i rotund, i pel fresc al sostre del vestíbul; per la il·luminació nocturna, perquè fa bona parella amb la Trump Wolrd Tower.
Com a empordanès no puc tancar aquestes línies sobre NYC sense fer esment a la il·lusió que em va fer poder veure al MoMA, perdut enmig de Picassos, Magritts i Van Goghs, la Persistència de la memòria (el dels rellotges tous) de Salvador Dalí. Petit, però impactant i, si no vaig errat, acabat d'arribar de l'Empordà (només hauria faltat que mentre nosaltres érem a NYC ell hagués estat de visita a l'Empordà).
Finalment –però no per això menys important, sinó al contrari–, aquests dies a NYC sempre seran el pròleg de la nostra aventura americana. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta aventura, estem convençuts que aquestes breus vacances ocuparan un lloc important entre els records compartits dels nostres viatges comuns.